L’ONU fa un tímid pas sense completar el camí contra l’emergència climàtica

La Cimera d’Acció Climàtica organitzada per l’ONU ha conclòs amb un resultat modest i ambivalent. No hi ha nous acords polítics, senzillament perquè la conferència -que ha reunit a desenes de caps d’estat- no tenia aquest objectiu. Segueixen faltant les fites necessàries per completar la senda contra l’emergència climàtica i aconseguir una economia neutra en emissions de gasos hivernacle per al 2050.

Tanmateix, l’ONU ha guanyat un indubtable crèdit en la seva recerca d’una gran aliança social (joves, ciutats, empreses innovadores…), l’estratègia seguida per exigir als governs que assumeixen de veritat de la crisi ecològica..

Les espases segueixen en alt entre els qui busquen enfortir l’Acord de París i els lobbies que es resisteixen a afavorir la transició energètica i la justícia climàtica.

Ni el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ni ningú esperava que d’aquesta trobada en sortís un pacte. “El resultat ha estat positiu”, va valorar Guterres.

La gran plataforma

La conferència es va dissenyar amb l’ànim d’organitzar una gran plataforma d’intercanvi d’experiències, projectes i iniciatives (les millors referències) com a manera de forçar els governs més o menys recalcitrants a presentar nous plans per millorar les seves contribucions signades en l’Acord de París del 2015.

El balanç de les intervencions dels representants governamentals deixa un sabor agridulce.

Un total de 77 països han assumit el compromís d’aconseguir que cap al 2050 el planeta aconsegueixi un balanç net d’emissions; és a dir, una economia descarbonitzada (on la generació de gasos s’equilibre amb la seva absorció en somnis, com els boscos, o altres tecnologies que els mitiguen o neutralitzin) .

Però no oblidem que el 2050 marca una meta estratègica, a llarg termini i que que el que es tracta ara i aquí és fonamentalment de situar una fita més propera, un punt intermedi per fer creïble aquest horitzó: assolir una reducció d’emissions del 45% per al 2030, un pas previ necessari per seguir la senda correcta per a meitat de segle (i aturar el desbocat i perillós augment de temperatures).

I en aquest punt, l’avenç és molt modest.

Poc abans d’iniciar-se la cimera, es va informar que concretament 75 nacions, que representen el 37% de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle -en gran part països en vies de desenvolupament- tenen previst incrementar la seva ambició en els seus pròxims plans d’acció climàtica nacional. És a dir, només s’ha reunit poc més d’un terç de l’esforç addicional necessari davant la revisió de les noves contribucions dels governs en cimera de Glasgow (desembre del 2020). En ella, els països han de mostrar noves cartes (per actualitzar l’Acord de París).

Una figura influent

Els petits assoliments s’han aconseguit en gran part gràcies a l’èxit de la mobilització dels estudiants a tot el planeta, un fenomen propulsat per les incontables organitzacions nascudes a l’ombra de la figura de Greta Thunberg, la jove activista sueca, que no només ha refrendat el seu lideratge, sinó que ha convertit el moviment per la justícia climàtica (entre generacions, entre regions, entre capes socials…) en un corrent amb força transformadora (almenys, en l’escala de valors emergent).

Greta Thunberg, amb només 16 anys, consolida la seva aura de força simbòlica d’extraordinària potència. Les seves mirades a Donald Trump confirmen i delaten que la seva figura ve a suplir l’absència de lideratges en l’acció climàtica; que el retrat d’aquesta activista adolescent símbol d’una consciència generacional prematura és un actor rellevant en l’escena mundial.

Les noves generacions truquen a la porta de l’ONU. ¿Més proves? La campanya de Thunberg contra els vols aeris (Quédate en Tierra, Vergüenza a Volar), que suposen el 2,5% de les emissions de CO2 (i que es duplicaran per assolir els 8,200 milions de tones de CO2 el 2037), ha provocat ademes una “por escènica” en la nova conferència de les companyies (OACI) que se celebra aquests dies a Mont-real.

Més que emotivitat

Habitualment, les conferències del clima anuals de l’ONU solen incorporar a joves (representants de diverses regions del planeta), les intervencions de les quals donen una nota de realisme i emotivitat al drama dels estralls climàtics.

Però en aquesta ocasió, l’escenografia de rutina es va trencar amb una bronca monumental de l’adolescent pecosa als polítics, als quals va acusar de “traïció” i de fallar els joves.

El tsunami d’estudiants va desbordar totes les previsions al carrer aquests dies i ha convertit greta en el gran ariet de l’ONU per exigir a les grans potències que i incrementar les seves polítiques d’acció climàtica.

Thunberg ha combatut, a més, el negacionisme climàtic en el propi camp de joc d’EUA. i l’ha extirpat entre la seva població jove.

Ella sola va fer xoc a Trump.

Tal vegada, per això, el president nord-americà va aparèixer de manera inopinada a la seu de l’ONU, abans d’anar-se’n de pressa i menjant; semblava que vingués a contraprogramar la conferència, però en negar que fos un desplant indueix a pensar en un comportament propi de qui explora un territori que sent ocupat.

El risc de la mitologia

El major risc ara és que la popularitat de Thunberg alimenti una mitologia amb peus de fang o que acabi sent una Premi Nobel venerat, juvenil i arraconat per hartazgo, un cop complert el cicle biològic de tot fenomen mediàtic. Les evidències de l’escalfament i els seus impactes sobre el planeta alimenten la ciència amb coneixements prou robustos i sòlids com perquè tinguin paper destacat per si soles; en el futur el debat públic i la negociació política continuaran a impulsos de la ciència climàtica. Amb o sense presència de noves Gretes.

Empreses innovadores

Un assoliment significatiu és que un total de 87 grans empreses (amb una valoració d’actius de 2,3 banals de dòlars) estan prenent mesures per sincronitzar i alinear els seus negocis amb les recomanacions dels científics, que reclamen limitar els pitjors impactes del canvi climàtic; i en entre elles estan tres espanyoles (Ibedrola, Acciona i Telefónica). Són la constatació que certes empreses sí que han decidit donar el pas i endinsar-se en la transició energètica, quelcom que entropia amb serioses resistència.

L’exemple d’aquestes empreses és la millor notícia en un moment en què moltes corporacions (sobretot la banca que finança projectes de desenvolupament de noves plantes de carbó) ho fien tot a un rentat d’imatge, segons ha denúncies d’algunes de les grans oenegés.

L’anomenada Aliança 2050 (països, regions, ciutats, empreses..) expressa així la seva “intenció” de tractar de reduir col·lectivament les emissions en almenys un 45 % per a 2030 i preparar estratègies nacionals per assolir la neutralitat de carboni a mitjan segle. Entre els signants, hi ha Espanya, Catalunya o les ciutats de Madrid i Barcelona.

Mentrestant, Alemanya, per exemple, va recordar que augmentarà els seus fons per a la protecció del clima global de 2.000 a 4.000 milions d’euros. Els seus plans però demoren fins al 2038 el tancament de les centrals tèrmiques de carbó, quelcom reiteradament reclamat per Antonio Guterres.

El paper d’Espanya

Espanya i Perú, juntament amb altres organismes i agències, han creat la Coalició d’Impulsors Socials i Polítics que arrossega a 45 països per assolir la igualtat de gènere i l’empoderament de dones i nenes com un component essencial de les accions de lluita contra el canvi climàtic.

Pedro Sánchez reitera el compromís espanyol davant l’acció climàtica mentre que la ministra espanyola per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha continuat durant les seves intervencions demanant unes finances que neguen l’esquena a reserves i actius energètics que són un risc per al propi equilibri econòmic empresarial

Malgrat tot, el món necessitaria augmentar els seus esforços entre tres i cinc vegades per contenir el canvi climàtic, frenar l’augment de l’escalfament a 1,5 ºC com a màxim (amb relació als nivells preindustrials) i prevenir danys com els que ja es perceben en nombroses regions del planeta (onades de calor, desgels, pujades del nivell del marge, huracans més intensos, major recurrència de fenòmens meteorològics extrems). Ho mostren també aquests darrers 5 anys amb clars senyals d’escalfament. segons un informe de l’Organització Meteorològica Mundial.

Font: La Vanguardia