El canvi climàtic avança implacablement malgrat la pandèmia COVID-19, adverteixen els científics

Les concentracions de gasos d’efecte hivernacle de l’atmosfera es troben en nivells rècord i continuen augmentat, i les emissions, que es van reduir subtilment a causa del COVID-19, ja estan tornant als nivells previs a la pandèmia, assegura un nou informe de les Nacions Unides.

La investigació científica United in Science (Units en la Ciència), duta a terme per l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), el Programa de l’ONU per al Medi Ambient, el Panell Intergovernamental d’Experts del Canvi Climàtic, la UNESCO, i altres organitzacions internacionals, afirma que tot apunta al costat que el quinquenni 2016-2020 serà el més càlid de la història registrada, una tendència que es mantindrà en els anys que venen.

A més, recalca que el món està molt lluny de complir els objectius de l’Acord de París per mantenir l’increment de la temperatura mundial per sota dels 2 °C respecte als nivells preindustrials o, millor encara, de limitar-lo a 1,5 °C.

“El nostre món segueix desviat molt lluny del rumb per complir l’objectiu de l’Acord de París de limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 graus Celsius. Si les coses seguissin com estan, pujaríem de 3 a 5 graus per sobre del nivell preindustrial”, va advertir el Secretari General de l’ONU durant la presentació de l’informe.

António Guterres va reiterar que les mesures de confinament a curt termini pel coronavirus no són un substitut de l’acció climàtica sostinguda.

“Les conseqüències de la nostra incapacitat per afrontar l’emergència climàtica estan arreu: Onades de calor extrem, incendis, inundacions i sequeres devastadores. I aquests desafiaments només van a empitjorar”, va afegir.

En l’informe es destaquen els creixents i irreversibles impactes del canvi climàtic que afecten els glaceres, els oceans, la natura, les economies i les condicions de vida de la població i que sovint es perceben en forma d’amenaces relacionades amb l’aigua, com els episodis de sequera o les crescudes de rius.

L’estudi també ressalta com el COVID-19 ha obstaculitzat la capacitat per monitorejar aquests canvis a través del sistema mundial d’observació.

“Les concentracions de gasos d’efecte hivernacle —el nivell de les quals ja és el més elevat en tres milions d’anys— no han deixat d’augmentar. Mentrestant, grans extensions de Sibèria han patit una prolongada i notable onada de calor durant el primer semestre de 2020, quelcom impossible de no ser pel canvi climàtic causat per l’home. Aquest informe evidencia que, encara que molts aspectes de les nostres vides s’han vist alterats el 2020, el canvi climàtic avança de manera implacable”, assegura en l’informe el secretari general de l’OMM, el professor Petteri Taalas.

L’última vegada que els nivells de concentració de gasos efecte hivernacle van ser tan alts va ser fa entre 2,6 i 5,3 milions d’anys, en l’era del Pliocè, quan hi havia arbres al Pol Sud i el nivell del mar era uns 20 metres més alt.

“Ja sigui que estem abordant una pandèmia o la crisi climàtica, està clar que necessitem ciència, solidaritat i solucions decisives. Tenim una opció: seguir com sempre, el que condueix a més calamitats; o podem utilitzar la recuperació del COVID-19 per brindar una oportunitat real de posar al món en un camí sostenible”, va emfatitzar el Secretari General de l’ONU.

Les principals conclusions d’Units en la Ciència

Concentracions de gasos d’ efecte hivernacle a l’ atmosfera

Les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni han seguit augmentant fins a assolir registres sense precedents segons l’Organització Meteorològica Mundial.

Les estacions de referència de la xarxa de la Vigilància Global de l’Atmosfera de l’OMM van informar de concentracions de _CO2 de més de 410 parts per milió (ppm) durant la primera meitat de 2020.

El juliol d’aquest any, a les estacions de Mauna Loa (Hawai) i el caporal Grim (Tasmània) es van registrar concentracions de 414,38 ppm i 410,04 ppm, respectivament, enfront de les 411,74 ppm i 407,83 ppm del mateix mes el 2019.

L’agència explica que la reducció en les emissions arran de la pandèmia de COVID-19 d’aquest 2020 tindrà un efecte molt limitat en la taxa d’increment de les seves concentracions atmosfèriques, atès que aquestes són el resultat de les emissions actuals i passades i del període de vida summament prolongat d’aquest gas.

“Per estabilitzar el canvi climàtic, les emissions han de disminuir de forma sostinguda fins a aconseguir que les emissions netes equivalguin a zero”, aclareix.

Emissions mundials de _CO2

Segons el Projecte Carboni Global, una altra organització que va participar en la realització de l’informe, es calcula que durant l’apogeu de les mesures de confinament a principis d’abril de 2020 hi va haver una reducció d’emissions de carboni del 17%, un fet sense precedents.

Tot i així els nivells es van mantenir equivalents als de l’ any 2006, una mostra del dràstic increment experimentat al llarg dels darrers 15 anys i de la constant dependència dels combustibles fòssils per a la generació d’ energia.

A principis de juny de 2020, les emissions mundials diàries de CO₂ d’origen fòssil van tornar a situar-se a prop dels nivells de 2019, any en què es va assolir un rècord de 36,7 gigatonelades, un 62% més que les registrades quan van començar les negociacions sobre el canvi climàtic el 1990.

S’estima que, el 2020, les emissions de _CO2 disminuiran entre un 4% i un 7 % a causa de les mesures de confinament. El percentatge exacte de reducció dependrà de l’evolució que segueixi la pandèmia i de les respostes dels governs a l’emergència.

A més, les emissions mundials procedents d’activitats humanes de metà, un altre gas d’efecte hivernacle, han seguit augmentant en l’últim decenni. L’informe recalca que les emissions actuals de CO2 i metà no són compatibles amb els requeriments per assolir els objectius de l’Acord de París.

La calor en augment

S’espera que la temperatura mitjana mundial del període 2016-2020 sigui la més càlida de la qual es té constància, aproximadament 1,1 °C per sobre de la mitjana de 1850-1900, l’era preindustrial.

Així mateix, en el període quinquennal de 2020 a 2024, la probabilitat que almenys en un any se superin en 1,5 °C els nivells preindustrials és del 24 %,

També hi ha un 70 % de probabilitats que, durant els pròxims cinc anys, hi hagi un o diversos mesos amb una temperatura almenys 1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials.

D’acord amb l’OMM, en els últims cinc anys l’extensió del gel marí de l’Àrtic ha estat per sota de la mitjana. En el període 2016-2019, la pèrdua registrada de la massa dels glaceres va superar els valors de qualsevol altre període quinquennal previ des de 1950. La velocitat de pujada del nivell mitjà del mar a escala mundial es va incrementar en l’última dècada.

Les conseqüències més greus s’han degut a fenòmens meteorològics i climàtics extrems. En molts d’ells, s’ha reconegut una clara empremta del canvi climàtic induït per l’home.

Els oceans i la criosfera

El Panell Intergovernamental d’Experts Sobre el Canvi Climàtic (IPCC) expliquen que l’escalfament global causat per l’home està afectant sistemes essencials per a la vida: des dels cims de les muntanyes fins a les profunditats dels oceans, la qual cosa provoca una acceleració de l’augment del nivell del mar i comporta una successió d’efectes en cadena per als ecosistemes i la seguretat de les persones.

Els glaceres i els mantres de gel de tot el món han perdut massa. Entre 1979 i 2018, l’extensió de gel marí a l’Àrtic s’ha reduït en tots i cadascun dels mesos de l’any. L’ augment dels incendis forestals i el brusc desgel del permafrost, així com els canvis en la hidrologia de l’ Àrtic i les muntanyes, han modificat la freqüència i la intensitat de les pertorbacions que pateixen els ecosistemes.

L’IPCC recalca que els oceans de tot el món han patit un augment de la temperatura sense interrupció des de 1970 i han absorbit més del 90 % de l’excés de calor del sistema climàtic.

Des de 1993, la taxa d’ escalfament dels oceans i, per tant, la taxa d’ absorció de calor s’ ha més que duplicat. La freqüència de les onades de calor marines s’ha multiplicat per dos i ara la seva durada, intensitat i extensió són més grans, la qual cosa provoca episodis de blanquejament coral·lí a gran escala. L’oceà ha absorbit entre el 20 i el 30 % del total d’emissions de _CO2 causades per l’home des de la dècada de 1980, i això ha incrementat l’acidificació de l’oceà.

Des de 1950 moltes espècies marines s’ han desplaçat en cerca d’ hàbitats adequats i han alterat els seus comportaments estacionals en resposta a l’ escalfament dels oceans, els canvis en el gel marí i la pèrdua d’ oxigen.

A més, el nivell mitjà del mar a escala mundial està pujant i l’acceleració observada en els últims decennis obeeix al ritme cada vegada més ràpid de pèrdua de gel dels mantres de gel de Groenlàndia i de l’Antàrtida, així com a la pèrdua constant de massa dels glaceres i a l’expansió tèrmica de l’oceà. El ritme d’augment del nivell mitjà del mar a escala mundial de 2006 a 2015 és de 3,6 ± 0,5 mm anuals, un valor sense precedents si es compara amb el segle passat.

Inundacions i sequeres

Segons l’OMM, les conseqüències del canvi climàtic que se senten de manera més forta actualment són les modificacions de les condicions hidrològiques.

D’aquí a 2050, la quantitat de persones en risc de sinistre per desbordaments de rius i llacs glaciars augmentarà de 1200 milions a 1600 milions.

Des de principis fins a mitjans de la dècada de 2010, uns 1900 milions de persones —el 27 % de la població mundial— vivia en zones potencialment subjectes a una greu carestia d’aigua. El 2050, aquesta xifra podria augmentar fins a situar-se fins a 3000 milions de persones.

El 2019, el 12 % de la població mundial bevia aigua procedent de fonts no millorades i no potables. Més del 30 % de la població mundial, uns 2400 milions de persones, viuen sense accés a cap forma de sanejament.

Es preveu que el canvi climàtic augmenti el nombre de regions amb estrès hídric i agreugi l’escassetat d’aigua en aquelles zones que ja el pateixen.

La criosfera, les parts del planeta cobertes de gel com capes i glaceres, és una font important d’aigua dolça per a les regions muntanyoses i les zones que es troben riu avall.

“Es pot afirmar amb un nivell de confiança alt que el desgel dels glaceres assolirà el seu màxim a escala mundial com a molt tard a finals del segle XXI. Després, es preveu que es redueixi a tot el món, amb implicacions per a les reserves d’aigua”, assegura l’OMM.

L’aigua de desgel és l’aigua alliberada pel vessament de la neu o el gel, inclòs el gel glacial, els icebergs tabulars i les plataformes de gel sobre els oceans.

S’estima que a Europa Central i el Càucas ja s’ha assolit el nivell màxim, i que a la regió de l’altiplà tibetana s’assolirà entre 2030 i 2050. Ja que en aquesta regió l’aigua de desgel procedent de la coberta de neu, el permafrost i els glaceres representa fins al 45 % del total del cabal dels rius, la disminució del seu volum afectarà la quantitat d’aigua disponible per a 1700 milions de persones.

La bretxa d’emissions

“Ja no es pot ajornar més l’adopció de mesures transformadores si es volen assolir els objectius de l’Acord de París”, adverteix el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient en l’informe.

El 2019, l’agència va revelar que, per assolir l’objectiu de mantenir l’escalfament global en 2 °C, entre 2020 i 2030 les emissions mundials s’haurien de reduir cada any prop d’un 3 %, i per assolir l’objectiu de l’Acord de París de mantenir l’escalfament global en 1,5 °C, s’haurien d’assolir reduccions anuals mitjanes superiors al 7 %.

Si bé encara és possible tancar la bretxa de les emissions, es necessiten mesures urgents i concertades entre tots els països i tots els sectors. Una part notable del potencial a curt termini es pot materialitzar mitjançant l’ ampliació de les polítiques actuals l’ eficàcia de les quals s’ hagi pogut demostrar, per exemple, en matèria d’ energies renovables i eficiència energètica, mitjans de transport amb baixes emissions de carboni i supressió progressiva de l’ ús del carbó, assevera el PNUMA.

Més enllà de l’horitzó de 2030, es necessiten noves solucions tecnològiques i un canvi gradual en els models de consum a tots els nivells. Però cal destacar que ja existeixen solucions viables des del punt de vista tècnic i econòmic.

El COVID-19, un obstacle per observar els canvis a la Terra

La pandèmia de COVID-19 ha repercutit notablement en els sistemes mundials d’observació, la qual cosa al seu torn ha afectat la qualitat dels pronòstics i d’altres serveis meteorològics, climàtics i oceanogràfics, adverteix l’informe.

Entre març i abril, les observacions realitzades des d’aeronaus es van reduir una mitjana d’entre el 75 i el 80 %, i això va superar el grau d’encert dels pronòstics generats a partir de models meteorològics.

Des del juny, només s’ha produït una lleugera recuperació. Les observacions realitzades en estacions meteorològiques manuals, en particular a l’ Àfrica i Amèrica del Sud, també s’ han vist molt afectades.

A més, quatre estudis sobre variables com el carboni, la temperatura, la salinitat i l’alcalinitat de l’aigua en totes les profunditats oceàniques, que es realitzen només una vegada per decenni, han estat cancel·lats. Els mesuraments del carboni en superfície efectuades des de vaixells, que permeten conèixer l’ evolució dels gasos d’ efecte hivernacle, també s’ han interromput.

El compromís que es necessita dels grans emissors de carboni

Durant la conferència de premsa de presentació, António Guterres va assegurar que està involucrat molt activament, tant amb els governs com amb la societat civil, amb l’objectiu de convèncer els grans emissors, com Estats Units, Índia i la Xina, que és absolutament crucial que es comprometin amb la neutralitat de carboni per al 2050 i a reduir les emissions de COE₂ en un 45% per a 2030.

“Sense els grans emissors, tots els esforços que es facin seran insuficients”, va asseverar.

Guterres va destacar, però, que és important notar que hi ha hagut un moviment positiu molt important en el sector privat, els bancs, i corporacions multinacionals importants, així com de certs estats o ciutats.

“Totes aquestes raons em fan creure que la pressió als governs dels grans emissors tard o d’hora donaran resultats i que serà possible tenir un compromís global”, va expressar.

Font: Notícies ONU