COP 27: set fites, vuit problemes i una gran decepció

La cimera del clima a Egipte, la COP 27, ha arribat a la seva fi, una cimera distreta amb els símptomes i incapaç d’abordar causes i solucions. Aquests són els seus assoliments i els seus problemes.

En contra del que pugui suggerir el títol d’aquest article, les fites d’aquesta 27 conferència de les parts, d’aquesta 27 cimera del clima, no van estar equilibrats amb els fracassos. El balanç global de la COP27 celebrada a Sharm el Sheikh (Egipte) és decebedor. S’ha fet pública la proposta final de decisions i, malgrat l’estil administratiu i no sempre directe i clar, es pot llegir en diversos dels punts paraules com “preocupació” i “no s’assoleixen objectius”.

En un senzill i directe discurs de clausura, el neerlandès Frans Timmermans, vicepresident primer de la Comissió Europea, després de recordar que els amics només ho són si es poden dir coses que no són agradables d’escoltar, va instar a continuar treballant una vegada vist l’escàs avenç. Ha posat, com tots els anys, la vista en la següent COP.

La distància entre on som i on hauríem d’estar és més gran que mai

Les reaccions no s’han fet esperar. La distància entre on hem d’estar i on estem en matèria d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, drets humans i equilibris geopolítics és més gran que mai. Quan més necessitem accions i compromisos per a atallar la crisi climàtica tornem a escoltar promeses i plans futurs, objectius sense agendes concretes i pressions perquè a penes res canviï i, no obstant això, que canviï el mínim necessari que pugui donar la impressió que els més de 40 000 participants a la COP27 no es van reunir a Egipte per a res.

Ha resultat una cimera del clima distreta amb els símptomes i incapaç d’abordar causes i solucions, com ho van ser la majoria de les seves antecessores. Només que cada any la bretxa entri on caldria estar i on estem es fa més perillosa. No obstant, començarem per les set coses que sí que es van aconseguir o que sí que obren esperances, per continuar amb les vuit coses que expliquen el sentiment generalitzat de desil·lusió i preocupació. Precisament el tipus de sentiment que tot l’activisme i tot el debat social que va tenir lloc les setmanes anteriors volia evitar.

Set punts positius que alimenten alguna cosa d’esperança

1. Nova onada geopolítica

Aquesta COP deixa clara la complexitat de la geopolítica i les dificultats per aconseguir la transició global cap a una descarbonització de l’economia. S’ha avançat en la comprensió del problema i per on han d’anar les solucions, però els líders mundials s’han de moure de les tensions (com la invasió d’Ucraïna) i aprofitar al màxim els nous esdeveniments geopolítics positius, com el retorn del Brasil a l’escena mundial i l’acostament climàtic entre Estats Units i la Xina. Tot i que Lula no assumeixi el càrrec fins a l’1 de gener de 2023, ha presentat la seva visió per a l’Amazònia, la major selva tropical del món i focus de la indignació internacional amb Bolsonaro. Una de les principals coses que vol fer és tornar a posar el Brasil al centre de la geopolítica internacional. Ha tingut més converses amb líders mundials a Egipte en un sol dia que les que Bolsonaro ha tingut en quatre anys. Alguna cosa és alguna cosa.

2. Agenda de Bridgetown i sistema financer

La reforma del sistema financer internacional per fer-lo més just i adequat a la seva finalitat ha cobrat impuls i reconeixement. La coneguda com a Agenda de Bridgetown es va presentar al costat de l’agenda de treball plantejada d’aquí a les reunions de primavera del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. París acollirà una cimera sobre aquest tema el juny del 2023 per resoldre el buit que ha quedat en aquesta COP i posar-se a treballar en una reforma estructural del sistema financer global. Sembla que l’agenda està clara i amb dates concretes i objectius tangibles.

3. Acabar amb el rentat verd (greenwashing)

Les empreses hauran de respondre a les noves normes de les Nacions Unides i garantir que els seus plans redueixen eficaçment les emissions si volen ser una part creïble de la resposta global al canvi climàtic. El Secretari General de l’ONU, Antonio Guterres, va dir que hi hauria “tolerància zero per al rentat verd net”. S’ ha convocat un nou grup de treball per avançar en la regulació dels compromisos de les empreses amb el zero net d’ emissions als països de tot el món.

4. Impuls renovable

Hi va haver menció i acords sobre energies netes, amb avenços mesurables. Les energies renovables són ara més barates que les fòssils en dos terços del món, incloent-hi economies emergents com Brasil, Argentina, Colòmbia, Xile, Perú, Sud-àfrica, Kènia, Índia, Tailàndia, Vietnam i Filipines. La inversió en la transició ha augmentat un 25% fins a superar els 708.000 milions de dòlars aquest any malgrat la crisi econòmica, incloent-hi un impuls massiu al transport elèctric.

5. Transició del carbó

En jornades realitzades al marge, es va tancar un acord de 20.000 milions de dòlars per a la transició del carbó a Indonèsia, i es preveuen acords similars per a Vietnam i, potencialment, Senegal. Aquests avenços “JET-P – Just Energy Transition Partnership” es basen en l’acord de 8 500 milions de dòlars assolit amb Sud-àfrica a la COP26. Aquestes estratègies alineades podrien ser importants per accelerar la transició energètica mundial.

6. Pròxima parada: la natura

El proper mes a Mont-real, a la COP15 del Conveni sobre la Biodiversitat, els líders mundials es reuniran per establir un acord global per a la natura. Sabem que no podem assolir l’objectiu de no ultrapassar 1,5°C sense protegir la natura, i sabem que la natura és la primera línia de defensa contra els fenòmens meteorològics extrems. Per això, el CDB a Mont-real és una oportunitat per corregir alguns dels errors de la COP27, proporcionant objectius, calendaris i finançament molt necessaris per reparar aquesta peça del trencaclosques climàtic.

7. Litigis

Mentrestant, els riscos de litigi estan augmentant ràpidament per als governs i les empreses que no compleixen amb l’Acord de París. Hi ha hagut més de 2.000 casos climàtics que ja han assegut un precedent legal. Els casos en curs abasten qüestions com els objectius climàtics ineficients, la contaminació ambiental, les violacions dels drets humans i el rentat verd, entre d’altres. Aquests casos estan demostrant que l’acció climàtica és un deure legal, no una opció voluntària.

Vuit problemes que revelen escassos progressos i raons per a la decepció

1. Suport per fer front a pèrdues i danys

L’haver-se centrat en els símptomes del canvi climàtic, aquests símptomes que s’engloben en el que s’anomena “pèrdues i danys”, reflecteix la incapacitat global per enfrontar-se a la terrible realitat que depenem en un 80% dels combustibles fòssils. Hauríem de centrar-nos que no ocorrin més danys i pèrdues i tanmateix estem explorant com compensar els qui els pateixen. A més, els països rics encara no han entregat els 100 000 milions de dòlars anuals que van prometre des de fa anys i que a la COP 26 de Glasgow semblaven imminents. No hi ha claredat en els termes dels acords de finançament.

En l’últim moment, bo, més aviat en el temps de descompte, s’han aconseguit alguns acords incomplets i apressats al respecte.

La reavaluació dels països que paguen i els que reben és una qüestió important que queda relegada per a l’any vinent. A falta d’una font de finançament immediat, les promeses de pèrdues i danys es van destinar principalment al Escut Global i als sistemes d’alerta primerenca de l’ONU, amb alguns compromisos per a la Xarxa de Santiago i projectes específics per a cada país. Es van fer noves promeses de contribucions de 340 milions d’euros per a pèrdues i danys.

2. ¿Implementació?

El més decebedor és precisament la implementació del que el mateix G20 en aquests mateixos dies de la COP27 havien acordat: “Augmentar urgentment l’ambició de mitigació i adaptació”, centrant-se també en el finançament de pèrdues i danys. La falta de concreció indica que els països desenvolupats segueixen sense acceptar que les crisis geopolítiques, energètiques i econòmiques són raons per accelerar l’acció, no per trencar les promeses una i altra vegada.

3. Combustibles fòssils i natura

L’acord assolit a Sharm el Sheikh no va abordar les causes dels impactes del canvi climàtic: l’ús de combustibles fòssils i la destrucció de la natura. Els països no van arribar a un acord per a l’eliminació progressiva de tots els combustibles fòssils, basant-se en la crida a l’eliminació progressiva del carbó realitzat a la COP26 de Glasgow. I no ho van fer perquè el tema a penes va estar a la taula, com un altre de les més inquietants, que tampoc va estar present: el dels subsidis als combustibles fòssils per part dels Estats. Sense aquests temes en el centre de les negociacions no ha d’ estranyar l’ escàs progrés en els objectius principals de l’ acció climàtica.

4. És 1,5°C encara un objectiu al nostre abast?

La incapacitat per avançar en matèria d’ emissions es va produir tot i que el món ha experimentat impactes climàtics que alteren la política, l’ economia i les tensions entre països. Les fortes sequeres i onades de calor a Europa, les inundacions al Pakistan, Nigèria i Austràlia i la sequera als Estats Units són exemples de com les estructures d’ajuda i suport, com el fons de pèrdues i danys, tindran més demanda en el futur per no haver-se atabalat els problemes d’origen. En les decisions finals de la COP27 es fa referència a l’escenari d’1,5°C plantejat a la COP 21 de París, però només es reconeix l’objectiu. No s’ esmenten les vies ni els plans per assolir-lo. No hi ha hagut líders que hagin trencat amb la indústria dels combustibles fòssils.

5. Qui paga i qui rep?

Índia i la Xina s’han convertit en les majors economies del món des que es va establir la definició de països “desenvolupats” i “en desenvolupament” el 1992. La UE i els Estats Units volen que es reflecteixin les circumstàncies actuals. La Xina i la Lliga dels Estats Àrabs, productors de petroli, volen que es tingui en compte l’equilibri històric.

Això genera un cercle viciós que bloqueja els acords però que haurà de quadrar-se en els pròxims anys.

6. El canvi de rumb que encara no arriba a l’Àfrica

Es va pensar que aquesta seria la COP africana, però no s’ha generat gaire finançament nou per als països vulnerables, siguin africans o no –deixant molt per fer el 2023–, ja que es va instar els països a augmentar el finançament de l’adaptació, però sense concretar.

7. Drets humans

La Presidència de la COP 27 va estar sota pressió durant tota la reunió pel seu enfocament dels drets humans. Es va subratllar la connexió entre l’espai cívic i l’acció climàtica. És evident que la lluita per l’augment de la llibertat a Egipte, com en tants altres països, continuarà molt després del final d’aquesta reunió.

8. Grups de pressió dels combustibles fòssils

Els 636 grups de pressió dels combustibles fòssils i els directors generals de BP, Shell, Total i Occidental que van recórrer els passadissos desitjosos de mostrar les seves credencials ecològiques eren aquí per una raó: la transició energètica té un impuls imparable i representa una clara amenaça per als seus negocis.

És probable que l’any que ve la indústria i els seus patrocinadors estatals continuïn afirmant la seva influència en el procés. La desinformació continuarà sent una eina clau en les seves operacions de pressió. No hauríem de deixar que passi.

Font: Retema