Christiana Figueres: “Per fi hi ha prou enuig contra el canvi climàtic”

A PRINCIPIS dels noranta, Christiana Figueres va portar les seves filles a la Reserva Biològica de Monteverde, a Costa Rica. Volia mostrar-los la granota daurada, una espècie endèmica d’aquest parc que a ella li havia encandilat sent nena. En arribar i preguntar per l’espècie, el batacaç va ser majúscul: “¿Cómo? ¿Que ha desaparegut?”. Uns anys abans, el 1989, s’havia declarat l’extinció d’aquest amfibi. Figueres es va quedar atònita: “Em va dir que si jo, amb trenta i pic anys, havia vist la desaparició d’una espècie, els estava entregant a les meves filles un món pitjor”.

Allò va suposar un punt d’inflexió en la cursa de Figueres, antropòloga, economista, filla del tres vegades president costarricense José Figueres Ferrer, Don Pepe, considerat l’arquitecte de l’estable sistema polític dels tics i qui va abolir l’Exèrcit. “Em pose a estudiar sobre el tema, a parlar amb científics… Per aquell llavors érem molt poques les persones laiques, les ignorants com jo, que sabíem del tema”. “Ara, hem aquí”, diu orgullosa gairebé tres dècades després, als 63 anys, qui està considerada com una de les majors expertes del món en el canvi climàtic; la costarricense que, sota el rimbombant càrrec de secretària executiva de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, es va convertir en l’artífex de l’Acord de París de 2015. Una dona que, admet, no podria seguir el seu ritme de vida —després d’aquesta entrevista viatjarà a Estats Units, Suècia i Israel i tornada a Estats Units—, si no fos per la meditació i perquè després de no poder ensenyar a les seves filles una granota daurada compta ara amb tres espècies amb el seu nom: una polilla (Struthoscelis christianafigueresae), una vespa (Pseudapanteles christianafigueresae) i una orquídia (Vanilla karen-christianae).

Després de gairebé tres dècades de combatre el canvi climàtic i veure que se segueix destruint el planeta, ¿quantes vegades al dia se li passa pel cap dir “s’ho dic”? El “s’ho dic” és l’equivalent a culpar i jo no culpo. Aixecar el dit i apuntar a algú no ajuda, perquè l’apuntat el primer que fa és defensar-se. És preferible alentir les persones, sobretot els qui estan en capacitat de prendre decisions. A més, els efectes que evidencien el canvi climàtic cada vegada són pitjors del que imaginem. Subestimem l’impacte. No és que puguem dir que sabíem que anava a passar, cada vegada que ocorre quelcom nou diem: “¡Qué horror!”.

¿És suficient la velocitat actual de l’acció climàtica? No i no ho ha estat mai. Sempre estem enrere. L’evolució de les mesures sempre té el seu propi curs, el seu ritme polític, i els impactes del canvi climàtic, no. Sí que crec que ha canviat el paradigma respecte al qual comencem fa diverses dècades. Els països, les corporacions, els individus, les entitats financeres ja s’adonen que si bé hi ha una responsabilitat de descarbonitzar el planeta, també hi ha una oportunitat. Anant escrivint un llibre que, en part, descriu com serà el món el 2050. Sota l’escenari que no fem res al ritme que ho hem de fer, el grau de destrucció, patiment i conflicte serà com mai l’hem tingut, ni tan sols en les guerres mundials. Paradoxalment, si ho volem descarbonitzar, les ciutats seran més vivibles, hi haurà més seguretat alimentària, millor accés a l’electricitat, major cobertura forestal, així que serà un món de més salut, pau i eficiència. Ens falta entendre que no només tenim la responsabilitat de fer front al canvi climàtic per evitar els desastres, sinó que se’ns està posant una oportunitat en safata de plata.

Per arribar a aquest món del qual parla dins de 30 anys, ¿què és el que més urgeix ara? La trajectòria que hem de seguir és simple d’entendre, no tant de complir. A partir del 2020 comencem un descens de les emissions globals per poder arribar al 2030 amb la meitat de les emissions que tenim. Avui estem en 41 gigatonelades de _CO2; hauríem d’arribar a 20. La següent dècada caldria tallar a la meitat, a 10 i després a 5, que són les gegantins que el planeta podria absorbir de forma natural. No és fàcil, perquè portem 50 anys a la inversa, incrementant les emissions, però és enterament possible. I tenim els fons.

Llavors, si és possible i es tenen els fons… ¿per què no es fa?

Exactament. Perquè no estem plenament convençuts que això sigui l’avantatge més gran que la humanitat hagi vist. Comptem amb la tecnologia, sabem quines són les polítiques a seguir i tenim els diners, però no estem alineant tot això ni tampoc les polítiques nacionals amb les locals i els interessos corporatius.

Vostè va ser la gran artífex de l’Acord de París, del qual l’any que ve es compliran cinc anys. Va ser un èxit aconseguir aquell pacte per unanimitat. Tanmateix, en aquest temps les conseqüències del canvi climàtic s’ han accentuat i el pacte ha patit diversos revessos. L’ Acord de París va ser construït sobre la base de reconèixer que no és possible tenir una visió de la transformació de l’ economia global en un termini de 30 anys. Hi ha una gran quantitat de variables desconegudes que ens ho impedeixen. Va ser construït sobre eslòòvions de cinc anys, després d’ aquell temps els països han de revisar l’ esforç i superar-lo. De moment hi ha 53 països que ja estan llestos per incrementar la seva ambició. No n’hi ha prou, però tampoc és zero. Per suposat que els que tenen més impacte sobre les emissions són les economies grans, però després de 30 anys m’he adonat que tenim un patró de comportament en el qual les economies petites porten la davantera i serveixen d’exemple. ¿Arribarem a aconseguir-ho? No ho sé, sobretot perquè la influència d’Estats Units, Austràlia o el Brasil és molt nociva. Però també tenim algunes benèfiques, com les de la Xina i l’Índia, que sí que han entès que la descarbonització és bona per a les seves economies.

¿S’ha de modificar l’Acord de París? Jo crec que no, i seria perillós fer-ho. Si tingués una lògica estàtica com tenia el Protocol de Kioto, sí, però el pacte de París va ser pensat amb una estructura i una lògica dinàmiques. Amb un Donald Trump a la Casa Blanca el 2015 no hauríem aconseguit l’acord. Donades les circumstàncies polítiques que tenim en aquest moment, obrir el conveni seria molt perillós, estic segura que no podríem treure un pacte unànime per descarbonitzar el planeta el 2050.

El major repte del planeta coincideix ara mateix amb el lideratge de moltes de les principals potències mundials per part de governants curtplacistes. Curtplacistes i individualistes. Són persones que veuen el món amb una perspectiva de competitivitat, de confrontació, d’ aïllament, una situació completament contrària als principis i els valors que requereixen les necessitats globals. Per això no cal tocar l’Acord de París.

Davant d’aquest escenari, ¿quins líders posaria d’exemple? S’estan donant passos interessants. Xina, per exemple, que ho fa pel seu propi interès. Estan feliços que hi hagi una absència de lideratge d’Estats Units en tot el que és la indústria neta. És número u en energia solar, en eòlica, en la construcció de vehicles elèctrics, en la de la càrrega d’aquests vehicles, i volen ser número u en bateries. L’Índia està fent esforços per altres raons, per la seva salut, perquè la pol·lució és la pitjor que hi ha a tot el món. Nova Zelanda és un país que està sota un lideratge molt il·luminat, ella [Jacinda Ardern, primera ministra] entén la pressió que se li vendria al seu país i a Austràlia amb la desaparició de les illes del Pacífic. El Marroc i Espanya estan fent coses bé. A l’Amèrica Llatina hi ha casos com el del meu país, que sempre ha tingut una consciència ambiental, o Xile, que exerceix un impressionant lideratge. Hi ha diversos exemples d’una transformació que ha de ser global, però que ha de ser al seu torn nacional. No hi ha una fórmula de descarbonització que es pugui aplicar a dos països.

Trump ha promès que traurà a Estats Units de l’Acord de París… El primer dia en què ell podria treure a Estats Units del pacte és el 6 de novembre del 2020, uns dies després de les eleccions. És cert que ell seguirà sent president un temps, independentment del resultat, però l’univers sempre té la seva gràcia.

Però ¿com encara el món la lluita contra el canvi climàtic sense l’acció decisiva d’Estats Units? En el llarg termini, no gaire exitosament. De moment, l’impacte d’Estats Units no ha estat tan catastròfic com algunes persones volguessin que fos. En certa mesura perquè una gran part de l’economia segueix descarbonitzant. Estats grans, com Califòrnia, segueixen endavant perquè saben que és bo per a la seva economia. Que tinguem aquest tipus a la Casa Blanca, que simplement no creu, com si fos ideologia, i que no té la capacitat per entendre la ciència ni la visió del que és competitiu per a l’economia, és una tragèdia. Almenys el sector privat i alguns Estats són conscients que cal frenar les locu¬ras de Trump.

Fa moltes referències a les empreses, com si més enllà que estiguin convençudes de la necessitat de frenar el canvi climàtic, saben que aquest suposa un alt risc financer. S’han adonat que tenen responsabilitat i oportunitat. No és difícil entendre que en un planeta mort no hi ha ningú que consumeixi. Han comprès que no poden dependre dels Governs, que tenen uns engranatges que impedeixen moure’s més ràpid del que es deuria.

Hi ha també una generació que és cada vegada més conscient dels riscos als quals se sotmeten si no s’intensifica l’acció climàtica. ¿Què opina d’aquell grup que està movent-se cada vegada més? La generació dels meus pares no tenia ni idea del que estava succeint, no se la pot responsabilitzar de res, la ciència estava massa immadura, no hi havia consciència. La meva generació és la primera que ha desenvolupat la ciència amb la profunditat necessària per entendre el dany que estem fent. També desenvolupem la gran majoria de la tecnologia que és la resposta al desastre, produïm el capital que és capaç de fer-li front a això i desenvolupem les polítiques. És una generació frontissa amb la de les meves filles, que és la primera que vaig patir tots els impactes. Després en ve una altra, de joves de 12 a 20 anys, que és la que està sortint al carrer. Estan farts de veure el món que heretaran. Tots els grans canvis en la història es van donar perquè hi va haver un grup de persones que es va avançar, però no va ser fins que les masses es van tirar al carrer que es va donar per fi la transformació. Per fi hem arribat a aquell moment, fins ara era una preocupació o un esforç d’un grup molt reduït i exclusiu. Ara és un tema més generalitzat: per fi hi ha prou veus i enfadat per arribar a aquest punt d’inflexió en la lluita contra el canvi climàtic.

¿Què li falta a aquesta generació que va a patir els impactes del canvi climàtic però que no acaba de mobilitzar-se? Hi ha un perill en la mobilització que està arribant. Podria quedar-se enganxada a l’enojo i a la ira i això perdria l’impacte. Si aquest enuig es canalitza cap a una transformació del consumidor com a individu, sí que hi ha una capacitat de transformar impressionant. Hi ha necessitat d’aixecar la veu, de fer-se sentir, però també d’actuar. No tenim temps que la transformació es faci de dalt cap avall, hem de fer-la també de baix a dalt.

Greta Thunberg és el símbol d’aquesta mobilització. Ha inspirat a milers de joves a tot el planeta. ¿Quins riscos veu en què es carregui tota l’atenció sobre ella? Greta ha obert els portells d’un moviment molt important. M’he assegut amb ella, i entén la ciència del canvi climàtic com poques persones. I té una maduresa i una eloqüència que són d’admirar, però em sembla molt perillós posar-li la responsabilitat d’aquest procés a una nena de 16 anys. M’alegra que estiguin sortint moltes altres líders, i en dic moltes perquè la majoria són dones.

¿Per què creu que és més gran el compromís de les dones? Fa poc va estar a Noruega amb un grup de moltes joves. El primer que els pregunté és per què estàvem assegudes només dones. Jo sé que són generalitzacions potser irresponsables, però del que em van dir, concloí: les dones tendim a ser més inclusives; a tenir una visió més de llarg termini; a treballar més en col·laboració que en competència i a preocupar-nos més pel llegat que estem deixant. Per a mi la sorpresa va ser que elles l’identifiquessin. També em van dir que són d’una generació que no accepta que les dones estiguin en un segon nivell. Punt final.

Sempre ha defensat que Amèrica Llatina ha de liderar l’acció climàtica. ¿Com és possible en una regió tan desigual? En aquest escenari negatiu de 2050, Amèrica Llatina es veu summament afectada. Hi haurà països que no poden produir menjar i es tornarien inhabitables. Milions de persones haurien de migrar cap al nord o cap al sud. La desestabilització d’aquests països és pavorosa. No només som una de les àrees més afectades per huracans o sequeres: l’increment de la temperatura ens fa inhabitables. Dit això, Amèrica Llatina té tantes oportunitats al davant… La nostra matriu energètica no està tan intensament carbonitzada com en altres continents. El nostre transport sí que depèn 100% dels combustibles fòssils encara, però tenim recursos naturals d’aigua, vent i sol que tots els països haurien d’explotar. Ens podríem convertir en continent líder en energies renovables, estaríem invertint on van a estar les ocupacions del futur. Per això no cap en cap com s’han manejat els incendis a l’Amazones al Brasil, que són una tragèdia planetària.

Posem que a hores d’ara encara hi ha gent que no està conscienciada del repte que encarem o que no sap per on començar a contribuir a lluitar contra el canvi climàtic. ¿Quines són les seves recomanacions? Primer, què mengem. Si amb el que sabem de la connexió entre carn vacuna i desforestació encara hi ha gent que consumeix carn vermella cada dia, és una barbaritat. Aquestes persones poden deixar de fer-ho un cop a la setmana, després dues, després tres… No podem seguir consumint productes que portin a la desforestació. Després, veure com ens transportem; comprovar si casa nostra i oficina estan aïllades correctament per no gastar energia innecessària. En el cas de les persones que tenim ja certs estalvis, hauríem de saber on els tenim, per poc que sigui el capital. Si estàs en companyies de combustibles fòssils, és danyós per al planeta, però a més vas a perdre els teus diners. Finalment, els qui vivim en països democràtics hem de demostrar el nostre compromís amb el vot i donar suport als líders que són conscients de l’emergència que vivim.

Font: El País