Balanç del Protocol de Kyoto. Fundació Empresa i Clima Febrer 2015

El passat 16 de febrer es van complir 10 anys de l’entrada en vigor del Protocol de Kioto. Es tractava del primer acord mundial per a la reducció d’emissions contaminants i estava auspiciat per la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). El van ratificar 55 països, responsables almenys del 55% de les emissions de CO2, i tenia com a compromís inicial la reducció d’un 5% d’aquestes emissions entre 2008 i 2012, prenent com a referència les realitzades el 1990. Ni EUA. ni la Xina ho van ratificar. El 2012 es va establir el segon període de compromís fins al 2020.

Una dècada després de la seva ratificació, però a només set anys de la seva posada en marxa, convé fer balanç del Protocol de Kioto i assenyalar que els seus resultats són més que satisfactoris. En l’aspecte intangible, Kioto ha permès posar d’acord a tots els països que el Canvi Climàtic és una realitat científica, provocada per l’home i que pot tenir unes conseqüències fatals si no aconseguim aturar l’augment de la temperatura de 2º C per sobre de l’època industrial. Són també conseqüència de Kioto i dels seus resultats els compromisos futurs, falta veure en quina forma legal, que sembla aquesta vegada sí que ratificaran països com la Xina o els EUA, els qui no poden quedar-se una altra vegada fora d’un escenari en el qual ara són actors principals. I per últim, Kioto, ha servit per continuar negociant no només a les COP sinó a les múltiples reunions de treball com la que acaba de celebrar-se a Ginebra amb representants de 194 països i a la qual em referiré al final de l’article.

Tornant al Protocol de Kioto i pensant en dades concretes, una primera xifra assenyala que aquella proposta inicial de reducció del 5% d’emissions de gasos contaminants –en referència a 1990- ha passat a ser el 2012 un 22,6% als països rics, a l’espera que la CMNUCC realitzi un mesurament definitiu del primer període. Kioto, a més, ha dotat de mecanismes i eines tant al sector públic com al privat per comptabilitzar i reduir emissions que avui s’utilitzen constantment.

Un exemple és l’ús dels mercats per facilitar la inversió en accions climàtiques. La Unió Europea va crear un sistema de comerç d’emissions que s’ha replicat a tot el món en prop de 30 plataformes similars on les emissions són un bé que es pot vendre i comprar. Sense Kioto no hauríem arribat al nivell avançat en què ens trobem quant a la implantació d’energies renovables; tampoc en l’ ajut als països en desenvolupament perquè redueixin les emissions procedents de la desforestació i la degradació forestal, ni s’ haguessin realitzat tants projectes de mitigació i adaptació.

Serveixi com a exemple la creació del Mecanisme de Desenvolupament Net que facilita la cooperació entre països més i menys desenvolupats, tant per reduir emissions com per impulsar el desenvolupament sostenible. A dia d’avui segons dades de la CMNUCC existeixen en 105 països en desenvolupament prop de 7.800 projectes de Mecanisme de Desenvolupament Net que han evitat emetre més de 1.500 milions de tones de CO2.

En definitiva des de la Fundació Empresa i Clima creiem que el balanç de l’execució del Protocol de Kioto en la seva primera fase és positiu. Un sòlid punt de partida per a l’instrument legal que s’ha de ratificar en la pròxima COP de París a finals d’any i que guiï la lluita global contra el Canvi Climàtic entre 2030 i 2050. Part del qual es va negociar fa poc a Ginebra on es va començar a donar format de document oficial a l’esborrany tancat a la COP20 de Lima, Crida de Lima a l’Acció Climàtica i que inclou assumptes de mitigació, adaptació, finançament, transparència tecnològica i capacitació.

De la reunió de Ginebra en podem assenyalar quatre conclusions. La primera té a veure amb el concepte de Responsabilitats Comunes però Diferenciades i Respectives Capacitats de tots els signants. Aquesta idea reconeix la naturalesa evolutiva de les responsabilitats i capacitats de cada país cap al seu compromís amb les solucions al Canvi Climàtic. Es tracta d’una peça clau cap a París que aplana el camí en un tema que abans no havia pogut ser resolt.

Una segona conclusió és que es manté vigent el registre de Contribucions Nacionals, pel qual tots els països –abans del 31 de març- deuen haver explicat què faran o preveuen fer per reduir les seves emissions. L’ONU serà l’encarregada de presentar aquest registre abans de novembre i també coordinarà un reportatge de síntesi on es podran determinar els efectes agregats del conjunt d’accions de mitigació i adaptació de tots els països.

Una tercera conseqüència del que s’ha negociat a Ginebra és que cada vegada van a ser més importants els Plans Nacionals d’Adaptació dels països menys desenvolupats. Aquests s’ executaran a través de polítiques públiques tant en la seva elaboració com execució així com en l’ accés al seu finançament.

En el nou acord híbrid també tindrà un paper destacat el Mecanisme de Compensació per danys i perjudicis, a demanda d’aquells Estats més vulnerables, perquè puguin afrontar els impactes irreparables del Canvi Climàtic allà on els mecanismes d’adaptació no són suficients, com per exemple en els casos de danys ocasionats per l’augment del nivell del mar en a molts països insulars.

Elvira Carles, Directora de la Fundació Empresa i Clima.