La justícia climàtica arriba a la COP27: “Quan casa teva ha estat arrasada, no necessites diners per regenerar aiguamolls”

• “Això és pèrdua i dany: devastació irreversible relacionada amb el clima que no es pot mitigar ni adaptar”, adverteix a Nature Madeleine Diouf Sarr
• Madeleine Diouf Sarr representa els països menys desenvolupats: “Quan la teva llar és destruït pel canvi climàtic, vols que et deixin sol?”
• Sobre la necessitat d’ajuda econòmica per als més afectats pels desastres climàtics: “Parlar no alimenta els famolencs ni alberga els desemparats”

“Aquest any, milers de persones van morir i milions van perdre les seves llars en inundacions devastadores a Bangladesh, Sudan i Pakistan. A l’Àfrica oriental, 50 milions de persones pateixen fúria provocada per la pitjor sequera en 40 anys. A tot el món, almenys la meitat dels 59 milions de migrants interns el 2021 van ser desplaçats pels efectes del canvi climàtic, segons Nacions Unides. Això és pèrdua i dany: devastació irreversible relacionada amb el clima que no es pot mitigar ni adaptar. Lidiar amb això està empenyent els països en desenvolupament a endeutar-se cada vegada més i les seves economies a la vora del col·lapse”.

Així comença l’article que signa, a la revista Nature, Madeleine Diouf Sarr, presidenta del Grup de Països Menys Desenvolupats (LDC) sobre el Canvi Climàtic. I com a tal, recorda que representa “46 països, que alberguen gairebé mil milions de persones”. L’article es publicava fa uns dies, i ella anunciava que estaria a la COP27 que se celebra a Egipte des de diumenge. “Estaré entre els que demanin als governs que estableixin un fons per a pèrdues i danys per als països en desenvolupament durant la COP27. S’estima que es necessitaran entre 290.000 milions i 580.000 milions de dòlars a l’any per a 2030”.

Els primers afectats i els menys preparats

Les pèrdues i els danys, efectivament, seran clau en les negociacions de la COP27, després de molts anys lluitant per aconseguir estar en l’agenda oficial d’aquestes cimeres de canvi climàtic. Per primera vegada, el finançament per afrontar les pèrdues i danys causats per la crisi climàtica als països menys desenvolupats, que són els més vulnerables, està sobre la taula de la COP. És el que s’anomena “justícia climàtica”.

Fa uns dies, Sarr declarava que la COP27 hauria de “capturar la veu i les necessitats de les nacions més vulnerables i oferir justícia climàtica”. Els 46 països als quals ella representa negocien com a bloc a la cimera de l’ONU.

I tot apunta que, en aquesta cimera, seran més escoltats que en d’altres.

Però organitzacions com Greenpeace adverteixen de la necessitat de no postergar més els acords sobre aquest assumpte. “Si bé en molts sentits és un gran avanç, el suggeriment que els països necessitarien fins al 2024 per acordar una forma de cobrir les pèrdues sembla massa allunyada de la realitat, tenint en compte els devastadors impactes climàtics experimentats aquest any”.

Greenpeace al·ludeix als mateixos exemples que Madeleine Diouf Sarr. “La destrucció provocada per les inundacions al Pakistan, la sequera a Somàlia, EUA i el Mediterrani, i les onades de calor que han causat milers de morts a Europa i a l’Índia, han canviat la política al voltant d’aquest tema”, asseguren els ecologistes.

I les dades parlen per si soles: “El Banc Africà de Desenvolupament va informar al setembre que el continent està perdent entre el 5% i el 15% del seu creixement en el PIB per càpita cada any a causa del canvi climàtic”, adverteix Sarr. “Les persones i comunitats a les quals represento són les menys responsables de les emissions de diòxid de carboni; en conjunt, van contribuir amb només l’1,1% de les emissions globals el 2019. Això és menys de la meitat de les emissions d’automòbils i camions als Estats Units. Som els primers i més afectats pel canvi climàtic i som els menys equipats per respondre”, recorda.

Parlar no alimenta ni alberga

Sarr és Cap de la Divisió de Canvi Climàtic del Ministeri de Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible del Senegal. Formada com a biòloga i enginyera ambiental, acumula dècades d’experiència en negociacions sobre canvi climàtic de l’ONU. I en el seu article previ a la cimera, insisteix: “Els màxims responsables de l’escalfament global també tenen la major capacitat d’actuar. Tot i que el 10% de les persones més riques del món produeixen el 50% de les emissions, reclamen el 52% de la riquesa mundial; el 50% més pobre aporta al voltant del 10% de les emissions globals i rep al voltant del 8% dels ingressos globals. Negociadors com jo hem estat exigint acció durant 30 anys. Però on és el suport concret per a les persones i comunitats més afectades?”.

Recorda que “l’any passat, a la COP26 a Glasgow, els països d’ingressos baixos i mitjans van proposar conjuntament un Fons de Finançament de Pèrdues i Danys”. Els països rics el van rebutjar i van oferir un ‘diàleg’ a tres anys vista, fins al 2024, al qual al·ludia Greenpeace. “Parlar no alimenta els famolencs ni alberga els desemparats”, adverteix la senegalesa, que no pot ser més clara quan explica la necessitat urgent de finançament.

“Per què crear un nou fons per al suport a desastres climàtics? Perquè quan casa teva ha estat arrasada, necessites un lloc on dormir i alguna cosa per menjar, no diners destinats a la regeneració d’aiguamolls”, explica. Sobretot, recorda, perquè els efectes del canvi climàtic estan ocorrent ja, de forma més ràpida que el previst fins i tot per l’IPCC.

Què demanen a la COP27?

I apunta una “ironia: els subsidis globals als combustibles fòssils el 2021 van assolir els 697.000 milions de dòlars. Això podria pagar les pèrdues econòmiques relacionades amb el clima patides pels països més vulnerables entre el 2000 i el 2019, i encara els quedarien 170.000 milions en guanys”.

“Amb què vull sortir de la COP27?”, es pregunta. I apunta dues coses bàsiques: “Primer, un pla per al compromís assumit a Glasgow d’almenys duplicar el finançament de l’adaptació per al 2025 a través d’un sistema de subvencions públiques. En segon lloc, l’ establiment d’ un servei de finançament de pèrdues i danys amb un òrgan rector equitatiu, que desemborsi nous fons”.

Apunta Sarr que, “en última instància, és elecció pròpia de cada país com assegurar el finançament necessari per donar suport als més vulnerables”. Però adverteix: “el fons ha de tenir una forma clara d’identificar les necessitats de finançament i una via ràpida per a les emergències. Quan la teva llar és destruït pel canvi climàtic, vols que et deixin sol?”.

Font: Nius Diari