La cimera de Madrid aprofundeix la bretxa entre la pressió social i la manca de noves metes climàtiques

La cimera del clima està evidenciant la bretxa cada vegada més gran que hi ha entre la pressió social i la manca d’una resposta més ambiciosa dels governs per combatre la crisi climàtica. Per ara, no es perceben senyals que la majoria de governs vagi de voler presentar noves metes per reduir les emissions de gasos més enllà de les promeses efectuades a París l’any 2015.

La Comissió Europea, a través de la seva nova presidenta Ursula von der Layen, ha expressat la seva disponibilitat a voler elevar el llistó i pujar la retallada de CO2 des del 40% al 50% per al 2030 (sempre respecte al 1990). Però ara cal que els governs europeus ho acceptin.

I caldrà veure si aquesta invitació mou els altres països del món de les seves posicions de partida.

Al cap i a la fi, la UE només aporta un 10% de les emissions mundials que contribueixen a l’escalfament.

La bretxa fins i tot s’ha “ampliat”, sosté Jennifer Morgan, directora de Greenpeace International, per a qui la paràlisi és preocupant.

Laurence Tubiana, directora de la Fundació Europea pel Clima -i ex assessora del govern francès per a l’Acord de París- que Europa ha de donar passos clars, perquè aquesta és la manera de provocar que els països emergents, com la Xina, l’Índia, Indonèsia o Sud-àfrica es moguin de les seves caselles.

Europa, a punt de “donar un gran pas endavant”

El gran pas endavant el va a donar la UE en el Consell que se celebra els dies 12 i 13, quan s’espera l’aprovació d’una proposta mitjançant la qual l’establirà com a objectiu formal aconseguir la neutralitat climàtica per a l’any 2050.

És a dir, es planteja el repte d’aconseguir emissions zero per a aquesta data (balanç mitjançant el qual els gasos emesos queden neutralitzats amb boscos o altres somnis).

És el pas que demanen els científics per contenir l’augment de temperatures i evitar que superin el nivell de perill.

La gran esperança estratègica s’anomena Green New Deal europeu

“Aquest moviment va a donar molta energia a tot el procés, perquè no només es posa una xifra com a objectiu, sinó que és un objectiu econòmic i polític molt important”, diu Laurence Tubina. Europa completaria tot això amb un instrument nou i esperançador: un Green New Deal, un conjunt d’iniciatives econòmiques encara per establir però que marquen aquest nou camí i assenyala el tipus d’inversions i d’iniciatives elegibles que s’haurien d’anar obrint pas per fer realitat una economia neta i descarbonitzada. El Banc Europeu d’Inversions ja ha definit que inversions serien idònies per anar abandonant l’era dels combustibles.

“Europa està creant un bon marc polític, focalitzant les idees perquè tothom vagi en la mateixa direcció. El futur significa una transformació profunda; i això ho marca l’acord de París i la seva aplicació en aquesta direcció”, assenyala Tubiana.

Sense més moviments entre les grans economies

Tret de sorpreses, ara impensables, cap gran país emissor de gasos va a fer anuncis que augmentin les seves metes sobre retallades de gasos a Madrid. Naturalment, no ho farà Estats Units, que ha iniciat oficialment el procés de retirada del pacte climàtic (que ha de concloure el 4 de novembre de l’any 2020).

Però tampoc ho farien Xina, Índia o Japó.

Tanmateix, Tubiana sosté que caldria i desitjable que Xina també es plantegés aconseguir la neutralitat climàtica el 2050 i, fins i tot, Índia estaria també en condicions de fer-ho. Si un país assumeix el repte d’aconseguir emissions zero en 30 anys, l’efecte immediat seria que es posaria en marxa tota la maquinària (política, administrativa, financera..) per assolir les retallades d’emissions, que és el que demanden de les organitzacions socials.

Eliminar els subsidis dels combustibles fòssils: ho repeteix una i altra vegada el secretari general de les Nacions Unides

El secretari general de les Nacions Unides, Antonio Guterres, va reclamar en inaugurar-se la conferència fa una setmana que “esperem un moviment profund per part dels països del G20, que representen tres quartes parts de les emissions mundials”.

Retallava així als 200 països signants de l’acord de París a que deixin de subvencionar les energies fòssils (aquesta mateixa setmana s’ha conegut el camp que encara queda per recórrer en el sector del transport marítim) per encarar la descarbonització de sectors de l’energia i els transports.

Les contribucions nacionals sobre retallades de gasos no s’han de presentar o actualitzar fins al 2020

No obstant això, l’acord de París, amb el qual 195 països van acordar aturar l’augment de temperatures per sota dels 2ºC, preveu que els compromisos dels estats siguin revisats el 2020.

És a dir, les seves contribucions nacionals -que inclouen reduccions de gasos en nivells diferents i voluntàries a cada país-, no hauran de ser actualitzades fins a l’any vinent, per la qual cosa la major part de les noves expectatives es demoraran fins a la conferència de Glasgow de l’any vinent (COP26).

“El gran esdeveniment és la COP26, però no podem esperar un dia més”, va dir el passat divendres a la Casa Encesa de Madrid la jove activista Greta Thunberg, poc abans de participar en la multitudinària manifestació que ella va encapçalar. “Portem fent vaga des de fa un any i res ha canviat”, va asseverar.

El moviment de justícia climàtica i Greta Thunberg, la gran arma de pressió als governs, no vol esperar un any, sinó actuar ja

La presència de Thunberg -i de tot el seu moviment per la justícia climàtica- en la conferència, on participa activament, és l’arma de pressió sòcia més forta que influeix sobre la negociació.

A pocs dies de la fi de la conferència de Madrid, efectivament, els senyals “no són bons”, segons explica Alden Meyer, representant de l’Union for Concerned Scientists. Per a aquest veterà observador de les negociacions climàtiques des de fa anys, “si Xina, Índia o Japó decideixen moure’s serà en dates properes a la COP 26”, i no davant, segons va explicar a AFP.

No s’espera tampoc una major implicació del Brasil, “el govern de la qual no va a canviar l’any vinent”, segons explica Laurence Tubiana.

Així, totes les expectatives d’avanç estan en si la UE, en la seva pròxima cimera els dies 12 i 13, adopta l’objectiu de neutralitat climàtica per a l’any 2050, quelcom sobre el que encara no hi ha unanimitat, ja que països com Polònia o la República Txeca, fortament dependents del carbó podrien posar seriosos rècors.

Prop de 70 països estan ja estan compromesos a elevar les seves ambicions de reducció d’emissions l’any 2020, però només són el 8% dels gasos

Mentrestant, prop de 70 països estan ja estan compromesos a elevar les seves ambicions de reducció d’emissions l’any 2020. A la cita de Madrid és possible que aquesta aliança pugui acollir nous països; però ara la suma total de tots ells només representa el 8% dels gasos mundials. El problema és que en aquesta aliança no hi ha cap dels grans focus emissors.

En aquest context, va a resultar clau el compromís del sector privat. Així, un grup de més de 600 inversors institucionals van fer una crida el dilluns a sortir de l’alta dependència del carbó.

Les negociacions avancen a un ritme “lent” en alguns assumptes claus, segons el Fons Mundial per a la Natura (WWF, en les seves sigles en anglès), que ha urgit els ministres a donar un impuls “significatiu” si volen que de la cimera surti un resultat “mínimament acceptable”.

Segons aquesta organització, l’últim esborrany que han compartit els negociadors era esperançador, però no recull “ni l’ambició ni la urgència” que demanda la ciència ni les accions necessàries per abordar l’emergència climàtica.

El peruà Manuel Pulgar-Vidal, que presidia la COP20, diu que mai ha vist una bretxa en acció “tan gran”

L’ex ministre peruà Manuel Pulgar-Vidal, que va presidir la COP20 i que ara lidera el programa internacional de clima de WWF, ha manifestat que “mai abans” s’havia vist una bretxa d’acció tan gran “entre les persones de tot el món i les persones que se sentien a la sala de negociacions”.

No obstant això, ha confiat en què els ministres -que comencen a reunir-se avui- contribueixin en assolir un pacte.

Laurence Tubiana sosté que un possible acord aquest divendres hauria de reunir tres requisits fonamentals; i el primer d’ells seria “aconseguir que hi hagi un ple reconeixement al diagnòstic que ja han fet els científics del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de l’ONU”, concretats en els tres últims informes que donen l’alerta sobre la crisi climàtica. Assolir aquesta premissa de partida no és fàcil, com es demostra en el fet que en la conferència de Katowice (Polònia) de l’any passat alguns països, sobretot Arabia, van posar repartiments a recollir aquesta constatació. “En segon lloc, es requereix una formulació de l’ambició col·lectiva; i en tercer lloc cal capitalitzar tot l’esforç de transformació que ve de la mà del món de les ciutats o del món de les inversions”.

Fundacion Europea per al Clima

Laurence Tubiana veu fonamental que l’acord de Madrid faci un ple reconeixement del diagnòstic dels científics

Per a les regions i països en primera línia dels impactes (i que pateixen les devastadores alteracions climàtiques) tot això està lluny de ser suficient. “Algunes parts influents han travat els esforços per respondre a la urgència climàtica”, va denunciar per Twitter Janine Felson, representant del grup dels 44 estats insulars.

“Hem vist retrocessos per part dels països desenvolupats”, va assenyalar Sonam P. Wangdi, que presideix el grup de països menys avançats, en referir-se al mecanisme de “pèrdues i danys”, un instrument per ajudar les nacions més danyades per l’escalfament però que encara no és efectiu.

Amb l’actual nivell de compromisos dels governs, els termòmetres podria pujar 3,2ºC, per la qual cosa els països del Sud reclamen que s’accelerin les negociacions sobre el finançament de les “pèrdues danys” que ells ja pateixen.

Segons un informe de l’International Institute for Environment and Development, les famílies del món rural a Bangladesh superen els 2.000 milions de dòlars a l’any per reparar els danys causats pels ciclons i altres successos meteorològics extrems.

Sense gaires avenços en el front dels mercats de carboni

Tampoc hi ha avenços en la creació del mercat de carboni, “aquest gran Excel planetari” que entronitzaria a tot el món un comerç o intercanvi de drets i crèdits d’emissions de CO2 entre països i en els quals es donaria l’entrada al sector privat.

La por a una doble comptabilitat de les reduccions de gasos obtingudes (que se les imputin alhora, doblement, el país que les compra i el que les ven), el risc a què això mateix condueixi a un joc de suma zero sense efectivitat i la convicció que tot plegat pot fer distreure els esforços per fer reduccions reals a cada país amb mesures internes (transport, d’ edificació, canvi de model energètic…) són alguns dels seus innumerables punts febles.

Els experts veuen preferible que no hi hagi acord en la creació del mercat de carboni al·lèrgeix que “hi hagi un mal acord”

La definició d’aquestes regles de funcionament dels mercats de carboni és l’última assignatura pendent que queda per posar en marxa i aplicar en tots els seus extrems l’acord de París, però això no preocupa gaire a Europa.

“Als mercats de carboni es necessiten regles de funcionament molt estrictes; i si no les podem tenir aquest any, serà el següent”, diu Laurence Tubiana reflectint el poc interès de la UE per aquest mercat. “Això no va a condicionar l’èxit de la conferència de Madrid”.

“Un mal resultat en aquest punt seria pitjor que mancar d’ell”, estima Kelly Levin, del World Resources Institute.

Font: La Vanguardia