Transició energètica: Un assumpte de justícia

La ciència ha mostrat prou evidència sobre la urgència d’una transició energètica que ens porti a migrar cap a fonts energètiques netes. Però en aquest camí es poden presentar afectacions a poblacions històricament vulnerades. Es pot fer una transició amb justícia?

“La transició energètica és la major transformació que mai ha tingut l’ésser humà en la seva història i tenim poc temps per fer-la”. Així resumeix Ana Lía Rojas, directora executiva de l’Associació Xilena d’Energies Renovables, la importància, i sobretot la urgència, de la transició energètica.

D’acord amb els càlculs del Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), la transició energètica és un procés que no dona espera.

“Si no aconsegueixes fortes reduccions de les emissions de forma immediata en tots els sectors, limitar l’escalfament global a 1,5 °C (2,7 °F) estarà fora del nostre abast”, va assenyalar aquest organisme a l’abril de 2022.

En els seus informes, l’IPCC ha aconseguit compilar evidència suficient per concloure que l’actual crisi climàtica que viu el planeta es va originar per les altes emissions de gasos que produeixen l’efecte hivernacle, principalment el diòxid de carboni (CO2), que s’allibera en gran mesura en cremar combustibles fòssils com carbó, petroli o gas fòssil, entre d’ altres.

Per fer aquesta reducció definitiva hi ha poc temps. L’Acord de París, que ha estat signat per 194 països, es va posar la meta de limitar l’escalfament global a 1.5°C en comparació amb els nivells preindustrials.

Per assolir aquest objectiu, les nacions s’han proposat reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle a la meitat amb termini al 2030 i a zero al 2050. Aquest termini és curt si es pensa que, com diu Ana Lía, aquesta és la major transformació que emprèn la humanitat.

Un canvi tan vertiginós com el que suposa transformar les principals fonts energètiques que fa servir la humanitat per transportar-se, menjar o produir béns, en menys de trenta anys, planteja seriosos desafiaments per a moltes poblacions a Amèrica Llatina que, tot i que són les menys responsables de la crisi climàtica, podrien ser les més afectades per la transició.

La transició energètica justa, una disputa

Felipe Andrés Fontecilla és un dels autors de l’informe Transició Energètica Justa Llatinoamèrica. De la descarbonització a la transformació, un estudi de diverses organitzacions socials en què es plantegen alguns dels desafiaments que té la regió per aconseguir que la seva transició no deixi ningú enrere. Per a ell, estem davant el desafiament de salvar el planeta migrant cap a energies netes, però també davant la possibilitat de fer-ho incloent-hi els qui per dècades han estat marginats d’aquestes discussions.

Segons aquest informe, que va ser coordinat per Felipe al costat de Javier Lecourt i Felipe Pino, el 2021 el sector energètic va contribuir amb el 73,2% del total d’emissions de gasos d’efecte hivernacle a nivell mundial i, tot i que les emissions a Amèrica Llatina representen el 8,3% de les emissions mundials, aquesta és una de les regions més vulnerables als impactes que té la crisi climàtica sobre els ecosistemes i la biodiversitat.

A això se suma que, segons un informe sobre pobresa energètica, publicat el 2020 per la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (Cepal), en aquesta regió del món hi ha alts índexs de poblacions que no compten amb accés a cap servei elèctric.

L’estudi diu que “en certs països de Centreamèrica la proporció de llars que no posseeixen accés a aquest servei energètic és més gran que la resta de la regió, per exemple, els casos de Guatemala (16,5 %), Panamà (14,8 %), Nicaragua (14,3 %), El Salvador (11,8%) i Hondures (9,6%), els quals veuen limitada la seva integració a diversos beneficis socioeconòmics relacionats amb l’electricitat”.

En això hi ha almenys tres injustícies evidents. D’una banda, Amèrica Llatina és la regió que menys gasos d’efecte hivernacle emet, però és una de les més afectades per la crisi climàtica. D’altra banda, tot i que té recursos per extreure fonts d’energia o generar-la, en alguns països hi ha poblacions senceres sense accés a una font d’energia tan indispensable com l’electricitat.

I, en paral·lel, a Amèrica Llatina hi ha poblacions greument afectades per l’extracció de minerals que són indispensables per desenvolupar els aparells tecnològics usats per generar energies netes. Així succeeix, per exemple, al nord d’Argentina, a la població Antofagasta de la Sierra, on l’extracció del liti, un metall reutilitzable usat en la construcció de bateries i fonamental per a la transició energètica; ha portat conseqüències nocives per a la salut, la cultura i la biodiversitat de la població.

Sobre la desigualtat en l’accés a serveis d’energia, Ana Lía diu: “Quan fem la transició cap a energies sense contaminants i sense gasos d’efecte hivernacle, que és el que està provocant la crisi climàtica, és important també que aquesta mateixa població que ha estat vulnerada o que no té els accessos a subministraments energètics a preus raonables i convenients, tampoc sigui afectada per aquest canvi. Per això no podem acabar afectant aquella població que és importantíssima, sobretot a la regió d’Amèrica Llatina, que amb menys accessos a solucions d’energia hagin de pagar un preu o un cost que encareixi els seus accessos a solucions d’energia”.

L’explicació que ofereix Felip sobre l’origen d’aquestes injustícies requereix una mirada al passat. “Crec que és important tenir en mira el context històric que ens mostra que hi ha relacions de poder que es manifesten a nivell global entre el nord i el sud global. El nord com els que extreuen i el sud com els extrets. Aquesta relació ens ha deixat a les expenses de les deixalles, els contaminants de la indústria extractiva i sense els recursos que necessitem per poder sobreviure. Llavors tenim comunitats senceres, nacions senceres empobrides per aquesta dinàmica global”, assegura.

Per això, segons diu, aquests processos de transició són una oportunitat de canviar aquestes relacions de poder i de posar més atenció a les comunitats que històricament s’ han vist excloses dels beneficis provinents dels recursos energètics. “La transició justa és una avinguda, una forma, que el procés de transició tingui en consideració aquest grup de persones. Aquesta és la gran raó: no podem fer-ho més sense les comunitats, hem d’establir processos que tinguin principis d’equitat, de participació i de respecte als drets humans”, agrega Felip.

Un altre dels desafiaments que se li sumen a la transició energètica i que fan pensar en la necessitat de parlar de justícia en aquest procés té a veure amb les poblacions i països que històricament s’han sustentat amb les rendes que genera l’extracció de combustibles fòssils i que tendeixen a desaparèixer.

De fet, la reflexió per la justícia en les polítiques ambientals va néixer en la dècada de 1970 de la mà de moviments sindicals dels Estats Units que van començar a manifestar les seves preocupacions per les afectacions a la salut que els causava la seva feina a causa dels danys ambientals generats per les indústries en les quals treballaven. En les dècades de 1990 i 2000 el concepte de transició justa es va expandir pel món impulsat per les negociacions climàtiques i els grups socials que propenen per una justícia climàtica.

Luisa Palacios és investigadora del Centre de Política Energètica Global de la Universitat de Columbia. Ella ha estudiat els desafiaments que té Amèrica Llatina per finançar la Transició Energètica i allà també veu alguns problemes perquè aquest procés es faci amb justícia.

“En qualsevol escenari de transició energètica que jo he vist, el carbó desapareix. Llavors què tal els països que el produeixen i què tal les comunitats que depenen d’aquesta producció o que el seu treball depèn de la producció de carbó? Si un govern decideix que no vol més carbó perquè emet molt, què ha de fer amb les comunitats que en depenen en el futur? Els governs han d’invertir a pensar com aquestes comunitats van a transitar a una nova economia basada en energies renovables”, afirma.

Aquesta és la situació de la regió Guajira al nord de Colòmbia. Allà durant dècades s’ha explotat el carbó sense que els beneficis econòmics impactin la qualitat de vida de les persones que habiten els territoris on s’extreu, però en anys recents s’ha buscat generar energia eòlica a través del mateix model que deixa de banda la població. Aquest impuls a la transició energètica ha deixat dubtes sobre la justícia amb què s’està implementant.

Així que el panorama que assenyalen Ana, Luisa i Felipe està ple de desafiaments i de preguntes incòmodes que s’han de fer els governs, així com els grans poders mundials.

Per part de la societat civil, hi ha moviments socials que procuren que la transició energètica es faci amb justícia per a les dones, els pobles indígenes, les comunitats afrodescendents i totes les persones que històricament han estat excloses de les decisions sobre les fonts d’ energia.

Com diu l’informe Transició Energètica Justa Llatinoamèrica, això només serà possible si la transició és avançada amb principis d’equitat, transparència, participació i amb respecte absolut als drets humans.

Font: El Desconcert