Poden les empreses aconseguir un impacte climàtic zero?

La plataforma VCMI dissenya les guies perquè els mercats voluntaris de carboni siguin sòlids i fiables, i evitin que les companyies caiguin en el rentat d’imatge

La compensació d’emissions només és justificable si les empreses tenen plans de neutralitat climàtica alineats amb l’acord de París i fan un esforç addicional intern per retallar gasos

Són creïbles els anuncis de les empreses que prometen un impacte climàtic zero?, ¿és veritat, com publiciten, que seran neutres en carboni; o que ja gairebé ho són? Són preguntes pertinents perquè les grans companyies fan un ús reiterat d’aquest tipus d’afirmacions. Però tenen aquests anuncis una base real que permeti sustentar-los?

Darrere d’aquest debat hi ha el funcionament dels anomenats mercats voluntaris de carboni (MVC), en els quals les empreses poden comprar drets o crèdits voluntaris per compensar les emissions de gasos de la seva activitat.

No obstant això, el recurs als mercats voluntaris per complir les seves metes de descarbonització està reavivant les preocupacions sobre el rentat d’imatge d’empreses i inversors.

Alineades amb l’acord de París i la ciència

L’acció de les companyies en aquest camp es dona en un context de pressió social perquè les empreses dissenyin estratègies de descarbonització alineades amb l’acord de París i la més recent informació científica sobre el canvi climàtic, que exigeix aconseguir un balanç de zero emissions a meitat de segle

En sentit estricte i integral, això els portaria centrar la seva acció en l’ús d’energies renovables, l’ús de tecnologies més neta i accions de més eficiència.

Però moltes empreses no poden reduir els seus gasos o abordar aquesta transformació, i, per diverses raons, opten per la compensació d’emissions acudint als mercats voluntaris, de vegades per veure’ls com a drecera. És així com obtenen els drets o crèdits que certifiquen l’existència de projectes (aforestació i forestació, energia neta, d’eficiència), localitzats a qualsevol part del món, que eviten o absorbeixen emissions, per aconseguir l’aval que els permet comptabilitzar aquests descomptes en els seus inventaris de CO2.

Un mercat per regular

Però el mercat voluntari és un sistema que està poc (o gens) regulat. Convé subratllar que no és el mateix que el sistema de comerç d’emissions europeu (ETS, per les seves sigles en anglès), establert pels governs per incentivar els sectors més intensius en carboni que redueixin emissions, un mercat en el qual la UE controla la disponibilitat (minvant) d’aquests drets i els seus preus. Mitjançant aquest sistema, unes 12.000 instal·lacions (cementeres, refinament, siderúrgia, tèrmiques de carbon o gas, vidre, teula…) estan lligades de peus i mans i han de compren els seus drets d’emissió per poder seguir operant.

En canvi, molts altres sectors empresarials (telefonia, petrolieres, alimentació, agroindústria, entre d’altres), no subjectes a normes legals, actuen voluntàriament.

Tres motivacions

Les empreses que acudeixen als mercats voluntaris ho fan convençudes que en el futur aquesta activitat estarà regulada, per la qual cosa volen explorar el que se li ve a sobre. De vegades actuen mogudes per raons de responsabilitat corporativa o la voluntat de presentar-se com una empresa verda davant la societat; i d’altres se senten empeses en aquesta direcció per administracions que exigeixen aquest càlcul de carboni per adjudicar-se determinats serveis públics, o davant la demanda d’aquests reports per part dels bancs. Les empreses que actuen voluntàriament poden fer un càlcul de la seva petjada de carboni (emissions a les seves instal·lacions, el consum energètic i l’impacte els seus proveïdors o, fins i tot clients). D’altres tenen projectes propis per compensar emissions; i moltes acudeixen als mercats per justificar que han obtingut aquestes reduccions.

Però el fet que els mercats voluntaris tinguin una naturalesa no regulada és la causa de moltes incerteses i riscos. Preocupa, en aquest sentit, que aquests crèdits, en lloc de motivar i incentivar els canvis estructurals cap a la descarbonització, siguin només

Ebullició de projectes

Sense una guia o regulacions estandarditzades, hi ha el risc que aquest sigui un camp abonat per al rentat d’ imatge.

L’ebullició de projectes de tota mena en aquest mercat és tan enorme i es donen tantes iniciatives, que hi ha el risc que “molts projectes puguin solapar-se”; és a dir, que els mateixos projectes donin lloc a crèdits que es comptabilitzin dues vegades o que, fins i tot, es comercialitzin en diferents mercats. O hi pot haver projectes que no tinguin en compte tot l’ abast de les activitats generadores d’ emissions que han de ser compensades. Això posaria a la picota una reducció efectiva, segons explica Ismael Romeo, de Sendeco2, que comercialitza tant crèdits procedent del mercat emparat per l’ONU com certificats de mercat voluntaris.

Terreny pantanós

Molts d’aquests drets o crèdits del mercat voluntari mostren debilitats. Per exemple, si són certificats que avalen la protecció d’un bosc que absorbeix CO2 fixant en la fusta, com es garanteix que no hi hagi emissions i reverteixi la situació si es dona un incendi forestal?

“Entrem en un terreny pantanós perquè hi ha projectes diferents per compensar; els preus depenen del projecte o de la metodologia utilitzada, o del suport que tingui la companyia verificadora”, diu Ismael Romeo.

Per contrarestar tot això, molts experts demanen un registre global i que es faci un seguiment de tots els projectes i crèdits disponibles.

La plataforma VCMI dissenya les guies perquè els mercats voluntaris siguin creïbles

“Existeix el risc que les empreses utilitzin els crèdits de carboni per continuar amb les seves activitats habituals en lloc d’evitar, reduir o reduir substancialment les emissions, i això soscavaria els esforços per mitigar el canvi climàtic, retardaria l’adopció de noves tecnologies baixes en carboni i erosionaria la confiança”, recalca Mark Kenber, codirector executiu de la Iniciativa Voluntària d’Integritat dels Mercats de Carboni (VCMI, per les seves sigles en anglès.

Precisament, la plataforma VCMI està treballant per garantir que aquests mercats voluntaris siguin transparents i sòlids i contribueixin a l’objectiu mundial de limitar l’escalfament mundial a 1,5 ºC. Aquesta plataforma neix amb voluntat de ser el germen que obri camí a una futura regulació. En el seu si compta amb múltiples i destacats actors (com el govern de Gran Bretanya, l’enviat especial d’EUA per al Clima, John Kerry o el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, PNUD).

La seva primera iniciativa està sent una guia de compromisos (que es presentarà el proper mes) i que inclourà els passos que han de donar les empreses i en quines circumstàncies han de fer servir crèdits de carboni. Serà un manual pràctic amb els requisits que s’han de donar per fer un ús creïble d’aquests crèdits, exposa Kenber.

Mercats a l’alça

Els mercats voluntaris creixen de manera exponencial i van assolir els 1.000 milions de dòlars el 2021, segons l’oenagé Ecosystem Marketplace.

Un informe de 2021 de la consultora de gestió McKinsey va estimar que la demanda de crèdits de carboni voluntaris podria multiplicar-se per quinze per a 2030, amb un mercat total que assoliria un valor de 50.000 milions de dòlars estatunidencs.

La iniciativa VCMI neix amb la voluntat de garantir la certesa, cohesió i coherència per garantir com s’ha de regular aquests compromisos (que haurien d’assumir el món de la publicitat o els governs), per tal de donar credibilitat als mercats de carboni.

“La nostra guia deixarà clar que una empresa només pot usar crèdits de carboni si té traçada una senda de zero emissions creïble i verificada alineada amb la ciència i està, en conseqüència, reduint les seves emissions”, diu Kenber.

“Tenim clar que els mercats voluntaris de carboni només s’han de fer servir com a activitat addicional reservada per a les emissions que les empreses no poden reduir”, afegeix.

Els promotors d’aquest tipus d’iniciatives són conscients que per desterrar el risc d’acusacions de rentat d’imatge, és fonamental que aquesta guia divulgui els progressos de descarbonització abans d’utilitzar els mercats.

Comprar al mercat crèdits voluntaris d’escàs cost pot acabar sent una fórmula contraproduent, i dona mala imatge, si no va acompanyada de veritables esforços d’acció.

Es tracta de garantir alhora que “les empreses que realment fan un esforç addicional siguin reconegudes adequadament”.

“Aquests mercats voluntaris ofereixen flexibilitat en l’acció de les empreses per actuar. Benvinguts siguin. Però només haurien de ser utilitzats quan s’han esgotat les altres opcions per reduir emissions amb mesures directes i reals. S’hi ha de recórrer només com una actuació addicional”, diu Mikel González-Eguino, investigador del Basque Centre for Climate Change.

Abans de compensar emissions anant al mercat voluntari, “no seria millor canviar la seva flota de transport, canviar motors elèctrics, o simplement agafar menys el cotxe?”, es pregunta González-Eguino, que repeteix la seva consigna. “Han de ser projectes addicionals i amb una correcta verificació”.

Donar facilitats a les empreses i fixar metodologies creïbles

Mark Kenber jutja necessari donar facilitats (“passarel·les”, diu ell) a les empreses perquè tinguin la confiança suficient “per invertir en crèdits de carboni i, en paral·lel oferir a la societat la seguretat que aquestes inversions estan realment alineades i mantenen viu l’objectiu de frenar l’escalfament a 1,5 ºC”.

Kenber és ferm partidari que els mercats voluntaris compleixin un doble objectiu: “generar reduccions d’emissions i inversions als països que alberguen projectes”.

Per això, advoca per aplicar un criteri d’integritat ambiental, la qual cosa comporta, d’una banda, que “els projectes hagin de generar estalvis de carboni que no es donarien d’una altra manera, i, de l’altra, respectar els drets dels pobles indígenes i les comunitats locals, i brindar-los beneficis addicionals”

La referida plataforma està treballant també per establir amb llindars globals per a crèdits de carboni d’alta qualitat “que ajudaran a determinar quins programes i metodologia de crèdits de carboni són creïbles”.

Projectes als quals els falten garanties

Els projectes de reducció d’emissions no ofereixen en tots els casos les mateixes garanties; els falta un seguiment per a la seva verificació i, sobretot, ofereixen preus diferents.

Per això, Ismael Romeo creu necessari homogeneïtzar-los.

“Hi ha molts productes i molt diferents, i no tenen la mateixa cotització. Els certificats voluntaris no tenen el “segell” de Nacions Unides, tot i que sí que tenen l’aval de les certificadores privades que acrediten la seva qualitat. Per això és important saber qui ha validat en cada cas aquest certificat”, diu Romeo. Hi pot haver certificats que no tinguin aquesta qualitat exigible, però també es venen al mercat.

Preus diferents

Aquesta disparitat fa que els preus també siguin diferents, afegeix Romeo. Mentre els drets d’emissió subjectes a la directiva europea de comerç d’emissions, emparades sota el paraigua de l’ONU, costen uns 82 euros la tona (CO2 no emès o neutralitzat), els crèdits voluntaris val entre 2 i 20 euros la tona, però han arribat a valer 0,2 cèntims: un preu tan irrisori que no mou les empreses a actuar amb accions preventives.

Les empreses poden tenir aquests crèdits del mercat voluntari com a fórmula per reduir emissions, però no són intercanviables amb els del mercat regulat, recorda María José Sanz, directora del Basque Centre for Climate Change.

Science Based Targets (SBTi)

Maria Mendiluce: “El 10% de les emissions ha de seguir la via de la compensació”

“Que les empreses actuïn voluntàriament en la protecció de clima sense que ho exigeixi el regulador és una cosa molt bona”, diu María Mendiluce, directora general de We Mean Business, una coalició que engloba més de 7000 empreses (des de multinacionals a pimes). Aquesta plataforma ha creat estàndards voluntaris per a aquelles empreses amb objectius de neutralitat climàtica. La coalició està formada per set grans organitzacions internacionals (BSR, The B Team, CDP, Ceres, CLG Europe, Climate Group i el World Business Council for Sustainable Development).

María Mendiluce explica que aquesta organització assumeix la meta d’emissions netes zero per a l’any 2050 (en línia amb els nous informes científics) a través de la seva iniciativa Science Based Targets (SBTi) . La seva organització estima que les empreses poden reduir de mitjana un 90% les seves emissions, per la qual cosa el restant 10% ha de seguir la via de la compensació, ja que hi ha sectors (aviació, acer…) que no tenen alternatives immediates.

“El SBTi es va crear precisament per crear les regles que garanteixin que aquests compromisos són fiables i generen reducció d’emissions”, diu Mendiluce.

Per estimar les seves emissions, les empreses poden fer un càlcul de la petjada de carboni de la seva activitat. En moltes ocasions hi ha un incentiu clar per reduir les emissions a les seves instal·lacions (abast 1) o en els consums d’electricitat (abast 2), però és més dificil reduir les emissions de la seva cadena de valor, que inclou milers de proveïdors i clients (abast 3), i són aquestes les emissions que les empreses voldrien compensar amb el mercat voluntari.

María Mendiluce creu fermament en el mercat voluntari i el defensa davant les crítiques de rentat d’imatge. “Hi ha crítiques contra les empreses que fan coses, i molt poques crítiques contra les empreses que no fan absolutament res”, diu, convençuda que aquest és un camp en contínua avaluació i d’aprenentatge que beneficiarà els mercats de carboni i el clima.

María José Sanz assenyala que el gran debat és saber si els projectes subjectes al mercat voluntari són un instrument efectiu o no per reduir emissions. “I això depèn de cada projecte”, sentencia.

“Els mercats voluntaris són una part de la solució; el problema és que tendeixen de ser un mitjà a convertir-se en un fi en si mims”, sentencia

Segons la seva opinió, els projectes que donen lloc a certificat de reducció d’emissions ofereixen garanties si són petits però presenten moltes incerteses si augmenta l’escala.

El mercat voluntari no està emparat sota el protocol de Kioto de l’ONU, que auspiciava certificats de reducció d’emissions (fruit dels projectes de desenvolupament net). “Sobretot, eren projectes d’aforestació i reforestació molt limitat en la seva mida”. Aquests drets han estat cancel·lats; no han estat heretats o arrossegat en l’actual Acord de París. “No es va voler inundar els mercats de crèdits que eren molt barats” recorda María José Sanz.

Preocupació de l’ONU: evitar la doble comptabilitat de reducció d’emissions

El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, va expressar la seva preocupació en la cimera de Glasgow davant la falta de garanties que ofereixen els anuncis d’estratègies de descarbonització de les empreses. “Qui ha de certificar que és veritat tots aquests anuncis d’estratègies de descarbonització?”, es pregunta María José Sanz.

Les promeses de reducció d’emissions que fan els països són revisades cada dos anys i aquest és el millor indicador que permet saber si el seu inventari de gasos puja o baixa. Però en el cas del sector privat no hi ha res similar. “Hi ha multinacionals que treballen en diversos països; les seves reduccions ja estan comptabilitzades de vegades en els inventaris nacionals, i no es poden separar”, diu Sanz apuntant el risc d’una doble comptabilitat d’aquestes reduccions apuntada.

Font: La Vanguardia