Madrid COP25: un fracàs esperat

Parafrasejant el secretari d’Estat nord-americà Charles Evans Hughes, un dels artífexs del Tractat Naval de Washington que, el 1921, va imposar la dràstica paralització de la carrera d’armaments, només hi ha una forma de reduir les emissions de CO2 : reduint-les. No obstant això, aquesta afirmació, que semblaria de perogrullo, s’ha esvaït un any més en les conclusions de la Cimera del Canvi Climàtic de Madrid, sota el mantell dels diversos interessos nacionals dels països participants.

Res nou sota el sol, sens dubte, però que ens porta a preguntar-nos quant n’hi ha de sinceritat en uns dirigents polítics que es declaren convençuts de la imminència d’una crisi climatològica amb conseqüències catastròfiques per a la humanitat i, malgrat això, es neguen a prendre les úniques mesures eficaces sota les més diverses i fútils excuses. Perquè si s’ accepta com a indiscutible el consens científic que atribueix el major escalfament de la Terra a l’ increment de les emissions d’ anhídrid carbònic, l’ única resposta possible és escometre la seva reducció, ja sigui mitjançant l’ ampliació del mercat d’ emissions, que obliga les indústries més contaminant a pagar una taxa per cada tona de CO2 emès a l’ atmosfera, o per mitjà de tractats multilaterals que imposin aranzels verds a les economies més deficitàries en la protecció del medi ambient.

Només la Unió Europea i Suïssa es mantenen en l’acordat en el Tractat de Kioto, tot i que, per no caure en angelismes, cal advertir que es tracta, en general, d’economies dependents de la importació de petroli i altres combustibles fòssils, com el gas, a les quals beneficia la major implantació d’energies de font renovable o d’origen nuclear. De fet, l’increment del preu dels drets d’emissió, que ha passat de 3,51 euros per tona de CO2 el 2013 a 24,64 euros el 2019, és a dir, un increment del 524 per cent, sembla haver estat l’incentiu més poderós per procedir a la substitució de les fonts energètiques. Si, alhora, es combinés amb un raonable suport fiscal a les empreses elèctriques que, com ocorre a Espanya, estan apostant per l’energia verda, la transició seria més ràpida i factible.

Però el problema de fons no està en mans de la Unió Europea, que només és responsable del 9 per cent de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Xina, Estats Units, l’Índia, Rússia, Corea del Sud i, en menor mesura, Japó, que es porten la part del lleó en la producció de CO2 amb més del 60 per cent mundial, no tenen el menor interès, per més declaracions de principis que signin, en canviar unes fonts d’energia barata, com el carbó per altres més cares, amb la pèrdua de competitivitat industrial que això comporta.

És més, Xina segueix construint centrals de carbó al major ritme de les últimes quatre dècades. En aquest sentit, la Cimera de Madrid, com les immediatament precedents i, amb seguretat, les pròximes, s’ha saldat amb un fracàs general, per més que hi ha hagut un petit avenç en la gestió dels anomenats «fons verds». Però el que sí que s’ha aconseguit augmentar, anomenem-lo «efecte Greta», és la grandiloqüència dels missatges dels polítics, llançats en una carrera alarmista de terminis peremptoris per a la catàstrofe climàtica –trenta, quaranta anys, un segle–, que cap panell científic és capaç de sostenir. Només hi ha, doncs, una resposta possible a la pregunta que ens fèiem al principi. Que hi ha més de postureig populista entre uns dirigents que s’han posat al capdavant de la manifestació, que de voluntat sincera per afrontar el greu problema climàtic. Com si, en el fons, només fingissin creure en el que diu la ciència perquè és, per suposat, el que dona i treu vots.

Font: La Razón