La Cimera de Madrid acaba amb acord tímid després de flirtejar amb el fracàs

La Cimera del Clima de Madrid es va tancar ahir amb una crida a accelerar i ampliar amb urgència els plans de reducció d’emissions dels països a partir de l’any vinent. És una simple declaració política que comporta un petit pas endavant. Un tímid avenç que queda lluny, però, del que demanen la ciència i la societat occidental. Probablement hagi estat el màxim que podia aconseguir-se en un context en què la retirada dels Estats Units arrossega els altres grans emissors, com la Xina i l’Índia a la inacció i deixa aïllada en el lideratge verd a la Unió Europea.

Potser un dels majors assoliments de la cimera hagi estat, paradoxalment, cosa que no ha arribat a aprovar-se: la creació d’un mercat d’emissions de carboni que podia haver-se convertit en un colador pel qual els grans emissors comprassin fàcilment el seu dret a superar els seus sostres de CO2. Ni les organitzacions ecologistes ho volien ni Europa estava disposada a acceptar-ho en les condicions proposades pel Brasil, l’Índia i Austràlia. Era l’últim floc pendent de les regles d’aplicació de l’Acord de París que ja no va poder aprovar-se a Katowice i que Madrid ha decidit deixar-lo per a la cita del 2020 a Glasgow.

Els senyals que no van arribar

El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, es va mostrar “decepcionat”. Ell esperava que els grans donessin si més no senyals que anaven a canviar de rumb.” La comunitat internacional va perdre una oportunitat important per mostrar major ambició”, va reconèixer però va cridar a no rendir-se.

La ministra espanyola per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, que va desatacar a última hora les negociacions bloquejades per la inoperant presidència xilena, va reconèixer haver-se quedat amb “un sabor de boca agridulce” al final de la cita. Va agrair perquè li hagués “agradat escoltar compromisos molt més seriosos per part de les grans economies”.

Xina i Índia han advertit que no necessiten ampliar l’ambició dels seus plans i no volen revisar-la fins a l’any 2023, tot i que el document final els convidi a fer-ho de manera genèrica. Estats Units ni tan sols ha intervingut en el debat dels futurs compromisos quelcom que ja no li concerneix, però si ha torpejat les qüestions del finançament en què ha participat i encara poden afectar-lo.

Per a Ribera, de tota manera, pesen més els factors positius, com aquesta “crida a l’acció climàtica” o el fet que en la declaració s’esmenta la necessitat de seguir les directrius de la ciència. Al seu judici l’acord aplana el camí per a l’entrada en vigor de l’Acord de París l’any vinent, que és quan els països han de començar a retratar-se. Aquest és el moment de la veritat.

Es parlaria d’una altra situació ben diferent si la cimera no hagués arribat a celebrar-se o no hagués assolit cap acord com es va treure durant les 45 hores de pròrroga de les negociacions que van batre tots els rècords.

Pressió, pressió, pressió

Quan Espanya es va brindar a acollir la cimera davant la crisi social de Xile, tant aquests dos països com la Unió Europea es van fixar com a principal objectiu pressionar la resta de les grans economies que sumen més del 70% de les emissions de CO2 perquè ampliessin la seva ambició climàtica.

L’estratègia passava per convertir el recinte d’Ifema en una caixa de ressonància de la creixent demanda social, llançar els nous plans verds de la Unió Europea i abocar la comunitat internacional amb les noves evidències científiques. Tot això ha succeït, amb Greta Thunberg com la imatge més representativa.

Però la pressió s’ha exercit però sense gaires resultats. Ni tan sols Japó, també en el punt de mira per la seva tornada al carbó ha anunciat nous compromisos. “És una mica ingenu pensar que Greta o els moviments socials d’Occident van a tenir un impacte en una dictadura com la Xina o a l’Índia a la qual li demanem que abandone el carbó quan a 200 milions de persones no els arriba l’electricitat”, reflexionava aquests dies un observador.

Font: El Periódico