L’eliminació del carboni (o carboni) i el canvi climàtic. Ignasi Cubiñá, abril de 2024

El 2020, la reunió del G20 es va dur a terme a Riyadh, Aràbia Saudí, enmig de la crisi del Covid-19, amb una repercussió mediàtica reduïda. Un dels punts destacats a l’agenda va ser el tema del canvi climàtic i com abordar-lo. Tot i que no era una novetat, com es va demostrar a la Conferència de Dubái el 2023, les perspectives de les parts involucrades eren, i continuen sent, intencionadament diferents.

En aquesta cimera es va presentar la visió de la Circular Carbon Economy, concebuda per Carlos Duarte i William McDonough, i es va acompanyar amb una infografia d’una representació simplificada del cicle del carboni dins d’un model d’economia circular industrial. Tot i que aquest diagrama continua estant vigent, és menys conegut que el “Butterlfy diagram” (el diagrama de papallona), que exemplifica la proposta d’economia circular convencional. Però no per menys conegut resulta menys interessant. Per contra, aquest esquema integra la dimensió del carboni com a component clau en la intersecció entre l’ economia circular i la seva contribució a lluita contra el canvi climàtic.

Una gestió apropiada del carboni com a matèria (carbon as a matter, recarbonització material), combinada amb la disminució de la dependència dels combustibles fòssils (carbon as a fuel, descarbonització energètica), teòricament, podria portar-nos a complir els objectius de mitigació de canvi climàtic mitjançant la reconfiguració del cicle del carboni a nivell de productes i processos.

El carboni no és l’enemic, en cap cas; tampoc ho és en la lluita contra el canvi climàtic. Però ha d’estar on és més productiu i on la seva acumulació no suposi un problema per a la humanitat ni el Planeta.

Les emissions de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle tendeixen a desequilibrar la relació entre l’atmosfera i la troposfera, i són, de fet, residus exacerbats per l’activitat humana. L’acumulació de CO₂ a l’atmosfera és la principal causa de l’escalfament global, i encara que el procés sigui complex, hi ha un ampli consens en el qual, juntament amb la reducció d’aquestes emissions d’origen humà (aquelles que no poden ser absorbides naturalment pels ecosistemes), fa necessari implementar una estratègia de captura o eliminació del carboni (o CDR, Carbon Dioxide Removal).

Als anys 80, un professor d’Ecologia de la Universitat de Barcelona (el nom del qual no recordo) ens va explicar per primera vegada, la relació entre el contingut de CO₂ a l’atmosfera i l’activitat humana. El seu comentari va ser optimista i així ho percebí: per passar de les 330ppm de CO₂ d’aquell moment a una xifra propera als 350ppm, que avui sabem que ens situaria en el “safe side” planetari, caldria cremar tot el material comburent del Planeta, biomassa i combustibles fòssils inclosos. Doncs bé, avui sabem que no només hem estat “capaços” de trencar la barrera de les 400ppm de CO₂, sinó que a més ho hem fet en un espai de temps extraordinàriament curt.

Per corregir aquesta situació, no n’hi ha prou amb reduir dràsticament el nostre nivell d’emissions i compensar les inevitables amb els ecosistemes naturals (solucions basades en la natura, NBS, per les seves sigles en anglès, com oceans, boscos, selves, praderies i fins i tot animals). Necessitem aspirar a un balanç de carboni negatiu, entès com un balanç “negatiu” entre el que emetem i el que capturem o absorbeixem.

La captura del carboni o carboni

Com va declarar Artur Runge-Metzeger (Ex-director de la Comissió Europea, Direcció General d’Acció pel Clima) en l’informe L’Estat de la Remoció de Diòxid de Carboni (1a Edició, 2022):

“No importa quina ruta de l’IPCC siga la humanitat, mantindre l’augment de la temperatura global per davall de 1.5°C requerirà la remoció creixent de quantitats cada vegada majors de CO₂ de l’atmosfera. En primer lloc, les emissions de gasos d’efecte hivernacle difícils de reduir hauran de ser compensades amb remocions per aconseguir emissions netes de CO₂ igual a zero en menys de trenta anys. En segon lloc, a partir de llavors, vastes quantitats de CO₂ hauran de ser capturades de l’aire durant moltes dècades, netejant l’atmosfera i retornant els nivells atmosfèrics de CO₂ a nivells segurs per al clima. Com a molt tard per llavors, la remoció de diòxid de carboni (CDR) i la gestió sostenible dels cicles globals del carboni s’hauran convertit en el focus principal de l’acció climàtica a nivell mundial. En aquest immens exercici global de neteja, tots hauran d’assumir la seva responsabilitat històrica.”

En definitiva, el paper de l’estratègia de Captura i Emmagatzematge de Carboni (CCS i CCUS, Carbon Capture and Storage and Carbon Capture Utilization and Storage o Captura i Emmagatzematge de Carboni i Utilització i Emmagatzematge de Carboni, en espanyol), no només serà rellevant, sinó que, segons les últimes dades de l’IPCC i tenint en compte el marc de temps que tenim, serà més rellevant que mai amb el passar dels anys.

En el diagrama de Duarte i McDonough (vegeu imatge 1), sobre com aconseguir la neutralitat en carboni l’any 2050, indica que cal estabilitzar les emissions en 28 Gt CO₂, i compensar-les amb 28 Gt de CO₂ capturades i emmagatzemades per any. D’aquestes 28 Gt de CDR (Carbon Dioxide Removal), 23 Gt serien capturades i emmagatzemades per les NBS (de l’anglès Nature Based Solutions o solucions basades en la natura) i 5 Gt en forma de DACs (Direct Air Capture o Captura Directa de l’Aire).

L’ escalabilitat de les estratègies CDRs sembla, per tant, prioritària. Per CDR entenem la captura i emmagatzematge durable de CO₂ atmosfèric a terra, els boscos, els oceans, les formacions geològiques, i/o els productes.

Alguns exemples de CDRs són: Biochar, reforestació, bioenergia amb Carbon Capture & Storage (BECCS o captura del carboni i emmagatzematge) i Direct Air Carbon Capture and Storage (DACCS). En l’actualitat, de fet, en el moment de publicació de l’informe en 2022, la majoria de CDRs de les 2 GtCO₂ que es capturen de l’atmosfera, se sustenten en tecnologies convencionals tals com la reforestació, aforestació i gestió forestal responsable.

Al marge d’alguns dubtes sobre la integritat i efectivitat científicament demostrada d’aquestes pràctiques, el que revelen les xifres és que el potencial per a la captura i emmagatzematge del carboni atmosfèric és considerable. A més, cal assenyalar que la capacitat i l’ eficàcia dels somiadors naturals, tant en els ecosistemes oceànics com terrestres, no estan garantits en l’ absolut a causa de la pèrdua de biodiversitat, la desforestació i les disfuncions oceàniques.

Per tant, les 3 GtCO₂ addicionals previstes fins al 2050 podrien no ser suficients; de fet, segurament, es necessitaran captures extra, amb alguns escenaris que suggereixen la necessitat d’assolir prop de les 10 GtCO₂ addicionals.

Mercat i metodologia CDRs

Se sol dir que el canvi climàtic és la prova de la ineficiència del sacrosant mercat, entès en la seva acceptació més neoliberal. Curiosament, el desenvolupament urgent de les CDRs requerirà del mercat.

En el moment d’escriure aquestes línies, llegeixo la notícia de Microsoft Corporation confirmant la retirada o compra del paquet de CDRs més gran realitzat fins a la data, amb gairebé 100,000 tones de CO₂ en forma de Biochar, produïdes en una planta de Mèxic, i auditades per una empresa suïssa. Aquest és només el principi. Per arribar, eventualment, a la xifra de 10 GtCO₂, es necessitaria multiplicar per 100.000 aquesta quantitat (si, x10^5, si no em fallen les matemàtiques), en un any. De moment, sembla que EUA pren la davantera, i lidera el mercat. Però Europa va moure fitxa també i va presentar un esborrany de proposta de regulació del mercat que contempli les CDRs.

La postura europea busca evitar els problemes de consistència dels mercats voluntaris de carboni que poden minar la seva escalabilitat. L’important aquí, sigui quina sigui l’estratègia del sector privat o públic, és que les CDRs siguin efectives i socialment equitatives.

El mercat de Crèdits de Carboni – tant voluntari com “mandatory” – és controvertit, convuls, i volàtil, altament volàtil, de fet. Recentment, la Smith School of Enterprise and the Environment juntament amb la Universitat d’Oxford, han publicat una nova revisió dels Principis d’Oxford per a la Compensació de Carboni Alineada amb el Net Zero, i els CDRs juguen un paper clau.

La plataforma d’origen finlandès Puro Earth, va desenvolupar, en col·laboració amb el NASDAQ, un nou estàndard metodològic de crèdits de carboni – els CDRCs (Carbon Dioxide Removal Credits o Crèdits per Remoció de Diòxid de Carboni, en espanyol). Aquests crèdits de carboni són assimilables als offsetting credits o crèdits de compensació, però incorporen nous elements com l’ Anàlisi del Cicle de Vida complet del proveïdor, i una anàlisi exhaustiva dels criteris cientificotècnics d’ elegibilitat.

L’ origen i la durabilitat dels CDRs constitueixen la clau de la integritat d’ aquesta nova proposta metodològica, recolzada en una alta traçabilitat i transparència de tot el procés.

Sembla que van encaixant totes les peces, el temps ens dirà si el puzzle final és el que necessitem.

Per Ignasi Cubiñá, co-fundador d’Eco Intelligent Growth (EIG), CSO i partner de Grup Construïa

Membre de la Fundació Privada Empresa i Clima.