La Cimera del Clima busca retallades més dràstiques de les emissions dels països

Quan fa un mes els carrers de Santiago de Xile ardien per les protestes i el Govern del conservador Sebastián Piñera va haver de renunciar a acollir la Cimera del Clima anual, es va pensar a deixar-la caure. Simplement, que no se celebrés aquest any. Perquè aquesta cimera no estava cridada a passar a la història. És una cita de transició entre l’adopció i el desenvolupament de l’Acord de París —que es va tancar després d’anys de negociacions i fracassos a la capital francesa el 2015— i la posada en marxa a partir de la pròxima dècada d’aquest pacte, que busca que l’escalfament es quedi dins d’uns límits manejables.

Però Espanya es va oferir al fet que se celebrés a Madrid en les dates previstes: entre el 2 i el 13 de desembre. I els que estan implicats en aquestes negociacions internacionals asseguren que una de les raons fonamentals per no cancel·lar-la era el context. La cimera es desenvoluparà en meitat d’una tremenda falta de lideratge internacional en la lluita climàtica i en un moment pèssim per a multilateralisme. Donald Trump ha iniciat ja el procés per treure als EUA de l’Acord de París, Xina no dona senyals que vagi a augmentar els seus plans de retallada de gasos d’efecte hivernacle, Rússia no ha presentat davant l’ONU el seu programa per reduir-los, els encara Vint-i-vuit no han aconseguit encara consensuar la meta de zero emissions per al 2050… Per això s’havia de celebrar l’anomenada COP25, per fugir de la sensació que la lluita climàtica internacional és un “procés que implosiona”, com deia la setmana passada la ministra per a la Transició Ecològica en funcions, Teresa Ribera.

Però aquesta trobada també té per davant dos reptes concrets: un de polític i un altre tècnic. D’una banda, ha de servir perquè es doni una “clara demostració” per part dels països per “ampliar l’ambició” contra l’escalfament, ha indicat aquest diumenge António Guterres, secretari general de l’ONU. D’altra banda, ha recordat, s’ha d’acabar de desenvolupar l’Acord de París i fixar els criteris per posar en marxa mercats d’emissions, quelcom que fins ara no s’ha pogut fer pel desacord entre els països.

Aquestes són les claus de la COP25 que posarà a Madrid al centre de l’acció contra l’emergència climàtica.

¿Què és una COP? Les sigles COP en anglès es refereixen a la Conferència de les Parts. És a dir, a la reunió —normalment anual— dels gairebé 200 països que formen part de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. La convenció es va adoptar el 1992 i establia que els gasos d’ efecte hivernacle que emet l’ ésser humà en la seva activitat quotidiana estan contribuint al canvi climàtic. La convenció, a més, va fixar que els signants han de reduir aquests gasos. Per desenvolupar aquest tractat se celebren les COP, en les quals participen els delegats i ministres dels gairebé 200 països del món. Els cims es desenvolupen cada any en una àrea del planeta i aquesta edició li corresponia a Llatinoamèrica. Primer es va oferir Brasil, però l’arribada de Jair Bolsonaro va fer que aquell país renunciés. Xile va ser l’alternativa, tot i que fa un mes també va desistir i la COP se celebrarà a Madrid. Tot i que Xile seguirà conservant la presidència de la cimera, cosa que implica dirigir les negociacions.

¿Què és l’Acord de París? La convenció marc va servir primer perquè s’aprovés el 1997 el Protocol de Kioto. Després, el 2015, es va adoptar l’Acord de París, que substituirà a partir de la pròxima dècada a Kioto i que obliga tots els països a que se sumin a escometre retallades dels seus gasos. La suma de totes aquestes reduccions ha de ser suficient perquè es compleixi el principal objectiu de l’ Acord de París: que l’ augment de la temperatura mitjana del planeta no superi els dos graus centígrads respecte als nivells preindustrials, i en la mesura del possible que no ultrapassi els 1,5. Aquest és el límit que estableix la ciència per evitar els efectes més catastròfics d’un escalfament que ja no es pot revertir.

¿Què diu la ciència? Els estudis científics —liderats per l’IPCC, el grup d’experts que assessoren Nacions Unides— i els diferents organismes internacionals vinculats a l’ONU adverteixen que els països no estan ni molt menys ben encaminats per complir aquestes metes de París: han de multiplicar per cinc els seus plans de retallada per aconseguir la meta de l’1,5 graus i per tres per als 2 graus. La concentració a l’ atmosfera dels principals gasos d’ efecte hivernacle no ha deixat d’ augmentar des que es va signar el 1992 la convenció marc. Les emissions només han caigut de forma clara en períodes de crisi. “Estem en un forat profund i seguim cavant”, ha resumit Guterres, qui incideix en què la humanitat s’està quedant sense temps i “aviat serà massa tard” perquè l’escalfament es quedi dins d’aquests marges segurs.

¿Què és l’ambició? Després d’aquesta expressió —incorporada ja a la jerga de les negociacions climàtiques— s’amaga l’assumpció que els plans de retallada de les emissions dels països no són suficients. “La bretxa és enorme”, resumia aquest cap de setmana la ministra xilena de Medi Ambient, Carolina Schmidt, qui ostenta la presidència de la COP25. Per això, l’Acord de París establia revisions periòdiques a l’alça dels plans de retallada. La primera és el 2020 i l’objectiu polític és que els Governs es comprometin a fer-ho durant aquesta cimera. Aquests plans són d’aplicació immediata i fixen metes a 2030. Guterres va destacar que espera que més països es comprometin també durant la COP25 a assolir la gran meta a llarg termini: la neutralitat d’emissions per al 2050.

¿Què és l’article 6? L’Acord de París necessitava d’un reglament de desenvolupament i, des del 2015, els negociadors dels 200 països l’han anat tancant. Però a l’article 6 s’ha encallat la negociació des del 2015. “No vull concebre la possibilitat que no hi hagi acord a l’article 6”, ha dit Guterres. Però, el cert, és que el seu desenvolupament s’està complicant. Aquest article fa referència als intercanvis de drets o unitats d’ emissions de gasos amb efecte d’ hivernacle entre països, i també és l’ únic de tot l’ acord que fa referència al sector privat, ja que obre la porta al fet que les empreses puguin adquirir-los.

En el Protocol de Kioto ja existia un sistema pel qual un país que no aconseguia retallar el que devia els seus gasos podia comprar-li a un altre Estat drets d’emissions. Aquest sistema se suposa que seguirà amb París i un dels principals debats és com evitar la doble comptabilitat, és a dir, que un mateix dret no pugui portar-se als balanços de reducció de dos països alhora.

L’ altra pota que s’ ha de desenvolupar dins d’ aquest article afecta els mercats d’ emissions als quals han d’ acudir les empreses dels sectors obligats a fer retallades. Per exemple, l’aviació: les companyies hauran d’acudir a comprar aquests drets per compensar les seves emissions. Europa ja compta amb un mercat d’aquest tipus i la filosofia que subjau és que quan se l’obliga a pagar pels gasos emesos, el sector privat avança cap a la descarbonització. Però a la Unió Europea li ha costat 15 anys aconseguir que el seu mercat sigui eficaç i no ha estat fins ara quan s’ha aconseguit desplaçar les centrals de carbó, les més brutes.

JOVES, CIENTÍFICS I DELEGATS NEGOCIADORS

A les cimeres del clima no només acudeixen delegats per negociar, a més de mandataris —a Madrid se n’esperen uns 50 per a la inauguració d’aquest dilluns—. Entre les 25.000 persones que hi participaran durant la COP25 també hi ha altres actors com els representants de diversos organismes científics. Els cims serveixen perquè a través de la presentació de diferents informes es radiografí l’evolució de la lluita contra l’escalfament i els seus efectes. A més, en les últimes COP s’ha incorporat amb força un altre actor: els joves activistes que estan liderant als carrers les protestes. El 6 de desembre s’espera una gran manifestació a Madrid liderada per l’activista Greta Thunberg. Als científics i joves s’uneix un altre actor més: les empreses. S’espera que durant la cimera de Madrid un nombre important de grans companyies es comprometin a reduir les seves emissions i a lluitar contra l’escalfament.

Font: El Pais