El postureig. Juan Luis Pozo, desembre 2025

Acabem 2025 i podríem dir, sense exagerar, que ha estat el pitjor any en la lluita contra l’emergència climàtica. En el meu cas particular, a més, ha estat també el pitjor any de la meva vida, a causa d’un accident que em manté postrat en un llit d’hospital. Una situació que, paradoxalment, m’ha regalat temps per reflexionar sobre les claus que han convertit el 2025 en aquest any negre davant l’emergència climàtica. I aquestes claus no són altres que el “postureig climàtic”.

I no, a hores d’ara no és cap ingenuïtat pensar que el mercat condiciona la manera com empreses, organitzacions i la societat en general afronten, en cada moment, la lluita contra l’emergència climàtica.

Aquest 2025 hem viscut episodis climàtics tan adversos —o més— com els registrats en anys anteriors, per exemple, ha estat un dels estius més calorosos des que hi ha registres, que ha afavorit un increment desproporcionat dels incendis forestals que ens han assolat. O, fora de les nostres fronteres, el pitjor huracà de la història del Carib, amb vents superiors als 295 km/h.

El canvi climàtic és una evidència que ningú pot negar. Els seus efectes adversos, la seva intensitat i la gravetat de les seves conseqüències baten rècords amb una severitat desconeguda fins a la data: rècords negatius en morts humans, en destrucció, en danys materials i en desolació absoluta.

Tot això es produeix en un context en què els cicles d’ aquests fenòmens s’ acceleren vertiginosament, mentre que els cicles de recuperació s’ allarguen fins al punt que les zones afectades mai arriben a recompondre’ s abans que es produeixi un nou episodi. Un cicle continu de destrucció i de dolor.

En aquest sentit, espero totalment equivocar-me, pot que la totalitat dels danys produïts per la DANA de València el passat 29 d’octubre de 2024, per desgràcia, no seran restablerts ni recuperats abans que un fet similar torne a repetir-se amb conseqüències igualment devastadores, que haguem aprés i no afecten les vides humanes.

I, tanmateix, una societat cada vegada més conscienciada és incapaç d’evitar que la presa de decisions es produeixi en funció del “Postureig climàtic“.

I, què és el postureig climàtic? Si tots tenim clara la realitat incontestable del canvi climàtic, el postureig climàtic no és altra cosa que la capacitat infinita de l’ésser humà per anteposar interessos econòmics a qüestions essencials per a la vida, amb el simple i pla argument que “encara no m’ha afectat a mi”.

Aquesta lògica s’ha reflectit de forma evident en la divisió i l’aïllament de 80 països —responsables del 20 % de les emissions de CO₂ del planeta— que fins ara havien estat actius en la lluita contra l’emergència climàtica, enfront d’un bloc de 117 països que representa el 80 % de les emissions globals i que, en l’última COP30 de Belém (Brasil), han optat per posar en jaque els fonaments de Nacions Unides en la defensa mundial davant l’emergència climàtica. I aquests països han aconseguit , en aquest postureig climàtic la desaparició de qualsevol referència a la fi dels combustibles fòssils.

Amb aquesta COP30, les cimeres i els espais de consens necessaris per afrontar amb garanties l’emergència climàtica han trencat aigües i han deixat de tenir sentit.

Si el postureig climàtic s’imposa, no cal continuar celebrant més cimeres ni reunions. Afrontem llavors, des de la nostra pròpia hipocresia social, l’expressió: “que cada pal aguanti la seva vela“. Però no perdem més temps sent profetes en un desert que cada vegada s’estén més i no volem veure, perquè l’emergència climàtica ja no la vivim de forma extraordinària, sinó de forma ordinària. I la nostra hipocresia col·lectiva ens porta a anteposar altres interessos, mentre seguim —i seguirem— jugant com a societat al joc de la ruleta russa.

Una ruleta russa que, sense saber-ho, comencem a jugar fa 33 anys, a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro el 1992. Llavors, el tambor del revòlver tenia 100 posicions i una bala. Avui ens queda un tambor amb cinc posicions i una bala. Per molt valents que ens creiem, la natura —que és sàvia— ens anirà treient any rere any una posició més del tambor.

Enguany hem assistit també a com la crisi d’identitat d’Europa ha estat assenyalada pels enemics del nostre sistema de benestar com a conseqüència directa de la posició europea en defensa de la lluita contra l’emergència climàtica. Una patraña que, però, ha tingut un efecte immediat: la por i la paralització de les autoritats europees, que han alentit bona part dels processos administratius oberts per avançar en aquest camí.

Aquesta lectura errònia no s’ha centrat en el fons del problema, sinó en la forma. Una forma que, si bé és cert, estava asfixiant empreses i organitzacions per una burocràcia excessiva. No és menys, cert que aquesta por a l’abisme i aquest pànic escènic han acabat donant ales a una narrativa perillosa que argumenta: que el problema de fons és mentida i que l’emergència climàtica no existeix.

Jo no vaig qualificar aquesta por a l’abisme. Només vull reflexionar, amb exemples senzills, sobre el difícil que resulta afrontar la realitat climàtica quan la fonamentem en el postureig climàtic. Fins ara, empreses i organitzacions hem viscut aquesta realitat com una ona sinusoïal: després de l’Acord de París estàvem a la part alta de l’ona i tots volíem ser líders climàtics; avui som a la part baixa i cap vol ser-ho. Ens esquinçarem les vestidures per no continuar sent referents climàtics, per por que això afecti les nostres relacions amb qui han aconseguit posar en dubte el fons del problema i condicionar, malauradament, els corrents d’opinió.

He assistit a 6 COPs (París, Madrid, Glasgow, Sharm el-Sheij, Dubai i Bakú). I recordo, el lema de la cimera de Madrid “It’s time to act”. Tanmateix, cinc cimeres després, molt lluny de reaccionar, ens trobem en el moment de canviar el centre de la diana, que ara ja no ocupen els negacionistes, sinó els defensors. Fa només tres anys, assistir a una COP era un símbol de prestigi social i empresarial. Avui, si acudim, preferim no comptar-ho, per evitar que el nou corrent d’opinió demani el nostre cap per defensar allò que va en contra del que dicta el postureig climàtic.

El problema —com en el joc de la ruleta russa— és que aquesta ona sinusoïal tornarà a pujar. Amb una diferència crucial: quan torni a fer-ho, possiblement ja hàgim perdut la partida.

Acaba amb una conclusió clara: tinguem la decència, la vergonya i, sobretot, el valor de continuar defensant que l’emergència climàtica és, i continuarà sent, una realitat que acabarà per engullir-nos a tots. I si com a societat volem continuar apretant el gallet en aquest joc de la ruleta russa, fem-ho. Però no oblidem que la bala que hi ha al tambor, més aviat que tard, serà disparada.