El forat de la capa d’ozó continua tancant-se. És un triomf… que no serveix de res davant el canvi climàtic

23,2 milions de quilòmetres quadrats. Això és el que mesura avui el forat de la capa d’ozó, segons les últimes estimacions de la NASA i la NOAA. És, per si hi ha algun dubte, una notícia sensacional. Després de l’ensurt del 2021, les dades són millors que les de l’any passat i continuen la tendència general a la baixa dels últims 30 anys.

La lluita contra el forat d’ozó passa per ser un dels esforços internacionals més reeixits de la història de la defensa del medi ambient. Per què no aconseguim aprendre d’aquest èxit per frenar les emissions de CO2 i, amb elles, el canvi climàtic?

El problema de la capa d’ ozó. Des que el químic mexicà Mario Molina descobrís que els clorofluorocarbonis podien destruir l’ozó de l’atmosfera fins que es va descobrir que la capa d’aquest gas (la porció de l’estratosfera que protegeix el nostre planeta dels raigs ultraviolats) estava desapareixent va passar més d’una dècada.

Però, quan es va aconseguir demostrar, ningú va poder posar-se de perfil: d’una banda, s’estava formant un enorme forat sobre l’Antàrtida; de l’altra, teníem més d’un segle de mesuraments que confirmaven la mateixa idea: sense la capa d’Ozó tindríem un seriós problema amb el Sol.

El 1987, la conferència de Mont-real va prohibir els clorofluorocarbons (CFCs). Amb un èxit incontestable, no està malament recordar-ho. Si no haguéssim fet res, el forat seria un 40% més gran que el 2008 i deixaria 25 milions de quilòmetres quadrats exposats a la llum ultraviolada del sol. En canvi, amb els seus més i els seus menys, la tendència ha estat a la baixa: la capa d’ozó s’ha anat fent cada vegada més petita.

Un èxit important… a un joc molt senzill. Mont-real va ser una fita històrica i el treball de coordinació de tots els països del món va ser importantíssim. Tanmateix, si l’examinem amb deteniment, era molt senzill. Els CFC eren produïts per empreses químiques molt específiques que van arribar a acords de substitució amb els governs i que, van aprofitar la conjuntura, per introduir tecnologies més cares al mercat (i augmentar costos) amb una sòlida justificació mediambiental al darrere.

Va ser senzill alinear interessos i incentius. Va ser al·lucinant perquè no sabíem que podíem fer-ho a escala planetària en tan poc temps, però la feina en si era relativament senzilla. Amb el canvi climàtic, la tasca és molt més difícil, endiabladament difícil.

Un model insuficient. Com explicava Carlos Méndez, vicepresident al Panell Intergovernamental (IPCC) de Canvi Climàtic de l’ONU, a la BBC fa uns anys, “en el cas del canvi climàtic, aquests gasos (d’efecte hivernacle) estan involucrats en una sèrie de processos que defineixen el mode de vida actual al voltant del planeta […] això augmenta enormement la complexitat, sobretot les implicacions econòmiques”.

El model de Mont-real és problemàtic. De fet, apegar-nos massa a aquest procés pot ser contraproduent: pot generar expectatives desmesurades o donar la impressió que és una cosa de simple voluntat política. És, a totes llums, insuficient. Però continua sent una inspiració. La qüestió central és què fem amb això. I en aquesta qüestió ens juguem molt més del que podem pensar.

Font: Xataka