El doble tall de l’increment del preu del CO ₂

Des de l’inici de la pandèmia, el preu dels drets d’emissió de diòxid de carboni (CO ₂ ), obligatoris per a les empreses les activitats dels quals estan subjectes al Règim de Comerç de Drets d’Emissió (RCDE), s’han multiplicat per quatre. El febrer d’aquest any va assolir un preu mitjà de més de 90 euros, quan el 2018 va ser d’aproximadament 15 euros, i el 2019 i el 2020 de gairebé 25 euros, i de 53 euros el 2021.

La Unió Europea, per aconseguir el seu objectiu climàtic, que passa per reduir per al 2030 un 55% les seves emissions respecte al 1990, i assolir la neutralitat en carboni el 2050, compta amb mecanismes com el RCDE. Aquest va entrar en funcionament el 2005 i limita les emissions de les instal·lacions d’alt consum energètic i del transport aeri entre països de la UE. El RCDE, que actualment aplica al 40% de les emissions de la UE, assigna un preu a les emissions contaminants i és el principal mercat de carboni del món. És el més gran i funciona segons el principi de limitació i comerç.

Les causes de l’increment són diverses, algunes de conjunturals, com l’augment del preu del gas i el petroli, sense descartar-ne d’altres vinculades a especulació. El CO ₂ s’ha convertit en un actiu financer on acudeixen tots els operadors del mercat, inclosos fons oportunistes, aprofitant la situació dels preus mundials de les matèries primeres. Un increment en els preus estava previst, però no tan aviat. Ja quan es va signar l’Acord de París, el 2015, se sabia que el preu pujaria de manera radical a causa del cost de les transformacions necessàries per assolir l’objectiu global de la neutralitat de carboni. La previsió era assolir l’entorn dels 100 euros un dret d’emissió (equivalent a una tona d’emissió de CO ₂ ) el 2030 i no el 2022.

I aquí apareix el doble tall . D’una banda, els preus actuals ja estan fent que siguin rendibles algunes tecnologies verdes que fins ara no ho eren, de manera que apostar per elles ja no s’interpreta amb recel en molts consells d’administració perquè els permet guanyar diners sent més sostenibles. Aquest és un gran avenç en la lluita contra el canvi climàtic i serà una palanca de creixement per a moltes empreses.

Però alhora aquest augment del preu de CO ₂ pot fer que moltes empreses no puguin pagar pels drets d’emissió adquirits, tenint conseqüència en forma d’ajustaments laborals, tancaments o deslocalitzacions fora de la UE. Això pot generar, a curt termini, allò que els experts defineixen com a “fuites de CO ₂ ” fenomen pel qual les empreses més contaminants podrien desplaçar la seva producció a altres països on els objectius de reducció d’emissions siguin menys ambiciosos. Tot i això, a mitjà i llarg termini, s’espera que l’heterogeneïtat del nivell d’ambició entre països desaparegui a causa de la universalitat dels objectius de l’Acord de París.

Les administracions en són conscients. La proposta Fit for 55 de la Comissió Europea, vinculada que la UE compleixi els objectius sobre “Legislació europea sobre el clima”, posa l’accent en donar suport als actors en la transició a una societat zero emissions. En concret, reformarà el sistema de comerç d’emissions del 2005, mentre es convidarà els productors d’energia a escollir tecnologies menys contaminants, en lloc de pagar un preu per tona de CO ₂ emesa. Una altra mesura és la previsió d’un mecanisme d’ajust a la frontera de les emissions de carboni per prevenir la transferència de la producció de la UE i les fuites abans esmentades.

En definitiva, dediquem atenció i temps a la progressió i els canvis que es donin al mercat del CO ₂ , ja que és una de les eines fonamentals per aconseguir que els nostres objectius en la lluita contra el canvi climàtic es compleixin.

Fundació Privada Empresa i Clima