Descarbonitzar adaptant l’economia. Joan Vila, març 2023

El debat sobre la descarbonització de l’economia s’ha centrat gairebé exclusivament en el canvi tecnològic, sobretot en la generació renovable en substitució de l’energia fòssil. És cert que aquest canvi per si sol resol part de l’equació. Però és un camí costa amunt. Sempre cal començar dient que la millor energia és la que no es necessita, la negaenergia. Per aquí cal començar, primer disminuint el consum i després generant amb recurs renovable.

En aquest debat s’ oblida sovint un paràmetre de major abast que la mateixa energia fòssil. El món extreu 106 mil milions de tones de matèries primeres, siguin combustibles, vegetals, aigua, o minerals. D’aquesta quantitat, només es fixa de forma permanent en forma de béns 23,7 mil milions de tones, unes 67,4 mil milions de tones es dispersen en l’aire, en l’aigua i en abocadors, i solament 9,3 mil milions de tones es reciclen. Aquí es veu l’abast del problema: la humanitat s’ha convertit en una màquina horrorosa de dispersar recursos.

Sabem que la tecnologia disruptora va ajudar a descarbonitzar. Per exemple la generació elèctrica amb carbó o amb energia nuclear tenen un rendiment del 33%, la generació amb gas en cicle combinat del 55% i l’ energia hidràulica, eòlica i fotovoltaica es consideren amb rendiments del 100% en base al combustible que no n’ hi ha. Només el canvi de generació elèctrica és un pas de gran magnitud. Però la tecnologia ens depara moltes més coses. Per exemple, el cotxe elèctric, amb un rendiment energètic del 75% davant el cotxe de combustió, amb un rendiment del 26%, o la bomba de calor que permet el canvi d’una caldera de condensació de gas amb un rendiment del 100% per una màquina amb un rendiment del 300 o del 400%. Després cal pensar en la intel·ligència artificial, que permetrà automatitzar moltes activitats i assolir coneixements que permetran menor ús energètic (tot i que els ordinadors darrere són grans consumidors). Finalment, tenim a la substitució de la proteïna animal per proteïna vegetal i per proteïna de fermentació de precisió. Això ha d’alliberar superfície agrària i consum d’aigua.

La implantació d’ aquestes tecnologies permetrà teòricament un estalvi de consum si no es reprodueix novament la paradoxa de Jevons. William Stanley Jevons va ser un economista anglès que, l’any 1865, va percebre que, a mesura que la màquina de vapor millorava la seva eficiència, es consumia més carbó. Això era així perquè el cost del funcionament de la màquina cada vegada era menor, per la qual cosa s’utilitzava durant més hores i es construïen més màquines. Aquesta paradoxa l’hem vist fins avui amb la millora de les prestacions dels cotxes, dels avions i de totes les màquines. Millora el rendiment i augmenta el consum. Per això, la introducció de tecnologies disruptores han d’anar acompanyades de mesures fiscals que frenin la paradoxa de Jevons.

Quines mesures necessita Jevons? En major mesura han de ser mesures fiscals, que penalitzin el consum de matèries primeres, per exemple la taxa de carboni, però el canvi ha de ser més profund i assolir la totalitat de matèries primeres. Canviar la fiscalitat penalitzant l’ extracció de matèries primeres té l’ efecte d’ afavorir la seva eficiència i el reciclatge. Per no castigar l’economia amb excés de pressió fiscal, els ingressos d’aquesta nova fiscalitat s’han de retornar al sistema, tot i que una altra solució és l’eliminació d’altres impostos, com per exemple l’IVA. No té sentit un impost que grava el que la ment humana és capaç de crear, com la música, la literatura, el cinema, els serveis d’organització, els programes d’eficiència, el càlcul d’enginyeria… Aquest canvi s’ha començat a visualitzar tímidament durant el pic inflacionari de l’energia del 2022, però s’ha realitzat de forma improvisada, sense un debat a fons de la necessitat del canvi. El preu del CO₂ al mercat ETS és una bona aproximació al debat, tot i que la seva evolució és massa lenta per a les necessitats del projecte de descarbonització.

Però on no es fa el debat és en el camp dels canvis conductuals. L’economia s’ha anat desenvolupant per aconseguir un augment continuat de la producció, sense veure que, sovint, això era a costa de disminuir la qualitat dels productes, obtenint una menor vida útil, obligant a comprar i a produir més. Això es ve compensant de forma invisible per la terciarització de certs productes que es venen per servei. Per exemple, un llençço es factura als hotels per nit de servei, fet que impulsa el fabricant a una major qualitat per allargar la vida. Aquest llençço es renta en rentadores industrials que cobren el seu servei per rentat, de manera que el fabricant de la màquina desitja que tingui el menor nombre d’ avaries i màxima vida. I el mateix escenari es realitza amb el detergent, que es cobra per cada rentat, desenvolupant detergents en pols, amb menor cost logístic i amb bona automatització en el seu ús. Aquest mecanisme de canvi de venda de producte per servei, condueix a un augment de la qualitat i a una disminució dels recursos.

El mateix exemple el vam veure amb el cotxe elèctric autònom de flota. Un cotxe avui té un ús del voltant d’una hora al dia, o molt menys. Un cotxe autònom de flota pot treballar fins a deu hores al dia o més, amb la qual cosa la reducció de material necessari és d’una magnitud impressionant, deixant de tenir el cotxe en propietat per usar-lo com a servei.

Els canvis conductuals, la negaenergia, és la major revolució que ha de fer la transició. Apareix un nou estil de vida que anomeno frugal, la fi de l’economia de l’ostentació, per la qual un vol semblar que té més que un altre, induint que tots vulguin realitzar el mateix camí, fins que la diferenciació ja no és útil i s’ha de realitzar una nova fase per distingir-se. És com l’efecte d’una grada d’un camp de futbol quan un espectador s’aixeca i obliga els del darrere a aixecar-se.

Però el cas és que la descarbonització ha de portar a una pèrdua de producció, per tant de treball i obligarà a repensar com es reparteix la feina i la renda, com es resolen els requisits mínims per viure (l’accés a l’habitatge), com s’omple l’oci, com es forma novament una persona que canvia la feina, com es reprogramen els pressupostos públics, i com es mantenen els tres pilars de la societat del benestar: la sanitat, l’ensenyament i l’atenció a la gent gran i als desfavorits.

Tota una revolució que s’acosta lentament, amb sorolls puntuals, però silenciosament.

Joan Vila

CEO de LC Paper

LC Paper és Membre de la Fundació Privada Empresa i Clima.