COP27: Fons de pèrdues i danys per a països vulnerables és “un avenç simbòlic, però fins ara no és més que una declaració”

• La Conferència sobre canvi climàtic va tancar amb un acord que va incloure la creació d’un fons per al finançament per pèrdues i danys per als països més vulnerables.
• Experts i ambientalistes han criticat la incapacitat en les negociacions per avançar en els acords per reduir gradualment l’ús de combustibles fòssils.

La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP27) va acabar el passat cap de setmana a la ciutat de Sharm el Sheij, a Egipte, amb una acció que va portar gairebé tres dècades perquè es fes realitat: la creació d’un fons per al finançament per pèrdues i danys destinat als països més vulnerables davant el canvi climàtic.

La creació d’aquest fons era una malmesa demanda de diverses nacions, sobretot illes del Pacífic. El que s’hagi concretat és un avanç que, tot i això, es queda curt quan es miren tots els pendents que es van deixar sobre la taula per evitar que segueixi en augment la temperatura del planeta. En especial, no es va caminar en la ruta per a la reducció en l’ús dels combustibles fòssils.

La decisió de crear el fons ha estat qualificada com a històrica, però no ha quedat aliena a les crítiques, sobretot perquè acords previs relacionats amb altres fons climàtics —com que els països desenvolupats destinin 100 000 milions de dòlars anuals a partir del 2020—, encara no s’han complert.

“És un resultat històric que beneficia els més vulnerables de tot el món. Hem determinat el camí a seguir en una conversa que ha durat dècades sobre el finançament de les pèrdues i els danys, deliberant sobre com abordar els impactes en les comunitats les vides i mitjans de subsistència de les quals han estat arruïnats pels pitjors impactes del canvi climàtic”, va dir Simon Stiell, secretari executiu de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic durant la sessió plenària de clausura de la COP27.

En contrast amb aquesta decisió hi ha el que molts consideren un gran fracàs en les negociacions: la incapacitat per avançar en els acords per reduir gradualment l’ús de combustibles fòssils.

L’Índia, l’Aliança dels Petits Estats Insulars (AOSIS, per les seves sigles en anglès) —que reuneix 39 països— així com de l’Associació Independent d’Amèrica Llatina i el Carib (AILAC) —que reuneix Xile Colòmbia, Costa Rica, Guatemala, Panamà i Perú— i diversos països de la Unió Europea com Dinamarca, Espanya i França, entre d’altres, van insistir durant els 15 dies de les negociacions en què el text final s’incloguessin referències concretes a l’eliminació gradual de tots els combustibles fòssils: carbó, gas i petroli.

Un recent informe de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic assenyala que, fins ara, els esforços per no augmentar la temperatura mundial en 1,5 graus centígrads per a finals de segle no estan donant resultat, ja que per aconseguir-ho s’haurien de reduir en 45 % les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEI) per al 2030. Per contra, amb els compromisos actuals dels governs, amb relació a les emissions de GEH, el planeta podria assolir els 2,5 graus centígrads d’augment de temperatura per a la fi del segle.

Compromís per enfrontar la vulnerabilitat

“És una fita que s’hagi aprovat el fons per a pèrdues i danys, que s’estava esperant fa 30 anys. I és molt important perquè, d’una banda, es pot comptar amb un mecanisme financer que aconsegueixi enfortir i donar suport als països més vulnerables i, d’altra banda, hi ha un reconeixement d’aquestes condicions de vulnerabilitat i de justícia climàtica”, assenyala Catalina Góngora, especialista de Política a The Nature Conservancy (TNC) Colòmbia.

Góngora assenyala que des del primer dia de la COP27 la discussió sobre pèrdues i danys va ser un tema central, sobretot per l’escenari de crisi econòmica mundial i per la inflació causada per la guerra a Ucraïna. I esmenta que per a Amèrica Llatina és important, ja que és una regió amb països illencs al Carib i que a més té fortes pressions.

No obstant això, Góngora ressalta que no s’ha definit l’estructura d’aquest fons ni com seran els fluxos de recursos i tampoc quins països podrien accedir a aquests recursos. “És una oportunitat per a Llatinoamèrica, per exemple, en el tema de quins països poden accedir al fons. Si hi ha una concepció general de països vulnerables, la regió pot accedir a aquests recursos, però si es parla de condicions particulars, potser es prioritzin les illes i països ubicats principalment a l’Àfrica”.

Tot i que l’acord de la COP27 no especifica com funcionarà aquest fons, el que si s’estableix és la creació d’un Comitè de Transició que s’haurà de reunir abans de finals de març de 2023 per arribar a la COP28, que es realitzarà a Dubai, amb un full de ruta clar sobre aquest fons.

Per a Eugenio Rengifo, director executiu del Fons Natura Xile, “el que va passar al tancament de la COP27 finalment va inclinar la balança cap a l’esperança. En més d’una dècada de discussions es va poder avançar en aquesta conversa per trobar recursos i dirigir-los a compensar les pèrdues i danys”.

Rengifo va destacar el rol de la ministra de Medi Ambient de Xile, Maisa Rojas, qui juntament amb la ministra d’Alemanya, Jennifer Morgan, Secretària d’Estat i Comissionada Especial per a l’Acció Climàtica Internacional d’Alemanya, va liderar la instància destinada a aquest tema.

“Molt feliç d’haver exercit un rol en aquest resultat a la COP27: Alemanya i Xile van cofacilitar aquesta discussió. Primer vaig posar el tema a l’agenda i després la decisió d’establir un fons per a pèrdues i danys”, va publicar la ministra Rojas a les seves xarxes socials.

L’informe El cost del retard Per què el finançament de pèrdues i danys ha de ser acordat a la COP 27?, elaborat per The Loss and Damage Collaboration, estableix que les pèrdues pel canvi climàtic als països en desenvolupament oscil·len entre 290 000 milions i 580 000 milions de dòlars per al 2030. El document indica que “aquestes estimacions no inclouen pèrdues i danys no econòmics, com impactes psicològics i pèrdua de biodiversitat, que són profunds, però no poden traduir-se completament en termes monetaris, la qual cosa significa que el cost real és molt més gran del que es comptabilitza en un balanç”.

La República de les Vanuatu, una illa ubicada al Pacífic Sud va ser el primer país a demandar un fons per a les nacions insulars afectades per la pujada del nivell del mar l’any 1991. Des d’aleshores el tema havia estat postergat fins que finalment es va adoptar a la conferència de Sharm el Sheij, a Egipte.

Durant aquesta COP27, l’anomenat més dramàtic va arribar en el missatge del primer ministre de Tuvalu, Kausea Natano, un país també situat al Pacífic, entre Austràlia i Hawái, que s’està enfonsant sota les aigües del mar i els habitants del qual, 12 000 en total, han començat a migrar a Fiyi. A Amèrica Llatina, els impactes del canvi climàtic es fan visibles en l’ increment del nivell del mar, les sequeres i els huracans, principalment a Amèrica Central i el Carib.

Per a Carlos Tornel, investigador a la Universitat de Durham, al Regne Unit, especialitzat en el procés de transició, justícia i sobirania energètica, l’acord per crear un fons de pèrdues i danys és “un avenç simbòlic” en un tema fonamental per als països més vulnerables, principalment per a les nacions insulars. “Però fins ara no és més que una declaració buida i sense contingut”, assenyala.

La preocupació de Tornel es remunta a la COP15 realitzada el 2009, a Copenhaguen, Dinamarca, quan es va establir un Fons Verd per al clima, mitjançant el qual els països desenvolupats destinarien fons per a aquest fi, “que mai van arribar”, diu Tornel. “A la COP15 van acordar que hi hauria 100 000 milions de dòlars anuals, a partir de l’any 2020, dipositats en una entitat que pogués distribuir-les, però fins ara només s’han entregat al voltant de 20.000 milions, molt per sota de totes les expectatives”.

El problema dels combustibles fòssils

“Si no s’aborda el tema de combustibles fòssils de manera directa i clara, no es pot enfrontar de manera efectiva la crisi climàtica”, assenyala Andrés Gómez, investigador de l’Àrea d’Energia i Justícia Climàtica de Censat Aigua Viva Amics de la Terra de Colòmbia.

Gómez qüestiona que a les COP no s’avanci en els compromisos per aconseguir “una transició que ens alleugi dels combustibles fòssils”. En aquest sentit, l’especialista destaca el rol del govern colombià “que per primera vegada ha arribat a una conferència sobre el canvi climàtic amb una perspectiva diferent, precisament, a partir de l’impuls d’una transició energètica per deixar fora els combustibles fòssils”, referint-se al discurs del president del seu país, Gustavo Petro, qui en la seva presentació del 7 de novembre va fer una crida al món per deixar de consumir petroli i carbó.

Però més enllà de la crida de Petro per reduir i eliminar l’ús de carbó, petroli i gas i els reiterats cridats d’atenció sobre aquest tema d’altres líders mundials com Antonio Guterres, secretari general de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), i les organitzacions com AOSIS i AILAC que agrupen països en vies de desenvolupament, en el text final de la COP27 només s’esmenta la transició cap a energies de “baixes emissions”.

Per a Ana Carolina González, directora de Programes de Natural Resource Governance Institute (NRGI), la COP27 ha estat “una decepció” pels resultats del text final, perquè “no se sent una ambició qualitativament més gran a la dels acords de Glasgow i sembla que, per moments, en la negociació hi va haver retrocessos”.

González rescata que el tema de la reducció progressiva dels combustibles fòssils si va estar al centre de l’agenda, tant en les negociacions com en els esdeveniments paral·lels. “Molts països van posar aquest tema en l’agenda de negociació, perquè s’inclogués en el text. Al principi Índia va llançar la idea que fos una reducció progressiva, no només de carbó [como se acordó en Glasgow en 2021] sinó de tots els combustibles fòssils. Crec que això va incentivar que altres països —com Colòmbia i fins i tot Estats Units— s’unissin a la discussió”.

També es van unir —continua González— tots els països d’AILAC i per suposat Tuvalu, entre altres illes del Pacífic, així com Noruega, el principal productor d’hidrocarburs a Europa. “Van ser al voltant de 80 països donant suport a algun tipus de reducció progressiva als combustibles fòssils. Crec que el fet que un grup significatiu de països hagi posat el tema sobre la taula, encara que no hagi quedat en el text final, ens dona una idea que es tracta d’un tema central”, assenyala González.

Petroli, una presència que no arriba a esborrar-se

“Crec que la COP27 ha estat presa pels empresaris. Ho he vingut sentint des de Glasgow, però ara és molt més i crec que a Dubai serà més fort”, diu Melanie Canales, integrant de l’Organització Nacional de Dones Indígenes Andinas i Amazòniques del Perú.

D’aquesta manera, la lideressa indígena es refereix als reclams de les organitzacions civils i ambientalistes per la presència de més de 600 lobistes de la indústria petroliera que van estar en la conferència d’Egipte.

El temor d’activistes, ambientalistes i experts és que la quantitat de lobistes augmenti per a la COP28, que es farà el 2023 a Dubai, un país l’economia del qual se sustenta en el petroli.

És una situació que ens preocupa moltíssim —agrega Canals— perquè no s’han aconseguit compromisos per reduir les emissions, tampoc s’està considerant revalorar els coneixements i les tecnologies ancestrals per a l’adaptació i mitigació al canvi climàtic.

Canals també qüestiona els acords que se centren en els boscos, i principalment en l’Amazònia, només com a somriures de carboni i la seva relació amb els mercats de carboni. “Els empresaris estan pensant a cuidar l’Amazònia i els boscos només pels beneficis del carboni, per això ofereixen pagar per cuidar els boscos. Però no hem de pensar només en l’Amazònia, necessitem pensar en el territori integral. Què passarà amb les glaceres andines que alimenten els rius de l’Amazònia? Què passarà amb el mar? Des de la nostra organització de dones sempre hem fet visibles que la lluita és pel territori integral”.

Osver Polo, del Moviment Ciutadà davant el Canvi Climatic (MOCICC), considera que les organitzacions socials i els moviments ambientalistes han de millorar les seves estratègies de vigilància i rendició de comptes als governs dels seus països. “Abans que arribin a les conferències mundials hauríem de tenir un procés nacional per portar posicions clares i definides. Però també és important tenir posicions regionals a nivell dels països d’Amèrica Llatina”.

Polo també esmenta les pressions i les restriccions a què han estat sotmesos els activistes durant la COP27. A causa de les restriccions d’Egipte perquè es facin manifestacions als carrers, les marxes i protestes a la COP27 es van realitzar dins del centre de conferències on es va fer la trobada mundial. No obstant això, encara dins d’aquest espai s’han presentat restriccions als participants, com “quan tres líders indígenes van ser retirats d’una plenària per aixecar una banderola i expressar un missatge en veu alta, mentre es realitzava una presentació”, conta el representant de Moccic.

“A les COP es necessiten també obrir espais de diàleg entre els governs i les organitzacions ambientalistes i els líders indígenes, perquè puguin ser escoltats, com ho ha fet l’electe president del Brasil, Luis Inácio Lula da Silva que es va reunir amb la societat civil”, agrega Polo.

Tot i que aquesta havia estat anomenada “la COP de la implementació”, és a dir, una conferència per definir i precisar les accions per complir amb les metes traçades en l’Acord de París i en Glasgow, els experts assenyalen que poc s’ha avançat en aquest camí.

Per a Catalina Góngora, representant a a The Nature Conservancy (TNC) Colòmbia, en aquesta COP no s’han definit els mecanismes d’implementació de les Contribucions Nacionalment Determinades (NDC) que han presentat els països per a la reducció de les seves emissions de GEH. Tampoc han quedat clars els acords financers, ni com es compliran aquests. “És un deute d’acords previs i si parlem d’implementació cal tenir els comptes clars, amb què comptem per implementar i prioritzar”.

Per a Ana Carolina González, de NRGI, l’agenda sobre una transició energètica justa no ha estat en el centre de la discussió, “però sobretot segueix pendent pensar la transició amb una mirada des de les comunitats, des de les dones, des dels joves, des de, diguem-ne, les persones que van a ser més impactades pel procés mateix de transició”.

Eugenio Rengifo, del Fons Natura Xile, esmenta que aquesta vegada s’ha vist un acostament més directe entre canvi climàtic i conservació de la biodiversitat. “Abans corrien per carrils separats i avui dia retorn d’Egipte amb l’esperança d’haver escoltat un discurs en el qual es van incorporar aquests elements”.

Rengifo assenyala que la presentació del Programa d’Àrees Marines Protegides de Xile, durant la COP27, és una mostra de la rodalia i “un encreuament entre l’escalfament global i com atenem a la biodiversitat”.

La veritat —continua Rengifo— un camí és el de com atacar la febre i l’altre és com atacar la infecció, que és el tema de la biodiversitat. “Aquesta és la gran crisi que tenim avui, ens enfrontem a una crisi d’extinció d’espècies i de biodiversitat que té com a símptoma l’escalfament global, però que si no atenem l’origen del flux del problema difícilment vam aconseguir canvis significatius”.

Font: Mongabay