COP25: els grans emissors de gasos eludeixen actualitzar a l’alça els seus plans climàtics el 2020

Els científics exigeixen una acció urgent i radical per evitar la catàstrofe climàtica. Hi ha una generació de joves que abandera aquesta demanda amb el lideratge desafiant de Greta Thunberg. La UE es mostra receptiva a aquestes peticions, com confirma el seu benintencionat green deal . Totes aquestes exigències han arribat a la seva cúspide en la conferència del clima de Madrid.

Però els resultats de la COP25, fins i tot encara que s’acordés el text més ambiciós posat anit sobre la taula, no estaran a l’altura de les circumstàncies. Els elogis es reserven per a l’organització espanyola de l’esdeveniment.

Durant dues setmanes, representants de més de 190 països s’han reunit per concretar els serrells de l’acord de París. Però l’assumpte més transcendent era la proposta per augmentar el llistó de plans d’acció climàtica acordats a París. I no va poder ser.

Les regles de funcionament dels mercats de carboni, l’assumpte més espinós de la negociació

Xina, Índia, Japó, Brasil (i naturalment, EUA, a la porta de la sortida de l’acord de París) han eludit anunciar noves contribucions addicionals a les que ja van presentar a França (2005). Un total de 73 països (molts, europeus), integrants de l’Aliança per l’Ambició Climàtica, sí han expressat la seva intenció de reforçar els seus plans d’acció climàtica a partir de l’any 2020; però tots ells, sumats, només aporten el 10% de les emissions de planeta. S’erigeix en falta que arrimin l’espatlla Xina (29% d’emissions), EUA. (un 16%), Índia (un 7%) o Japó (4%).

Les grans economies emergents s’han mostrat impenetrables davant la pressió que els recents informes científics en els quals es revelen els forts impactes que s’aveïnen per una pujada de temperatures de més de 2ºC.

La pressió de l’Aliança ha xocat amb un mur. El ritme amb què es volen activar els nous plans d’acció climàtica dels estats ha obert una bretxa entre dos fronts de països. Europa i altres representants han pressionat perquè l’any 2020 els governs presentin nous plans d’acció climàtica, com contribucions actualitzades de les que van ser lliurades a la secretària del Conveni de Canvi Climàtic de l’ONU.

En canvi, Xina, Índia o Brasil han fet una lectura diferent de l’acord de París i interpreten que, en sentit estricte, aquesta major ambició només és exigible en el procés de revisió global dels plans que s’ha de fer el 2023 (per veure si s’adeqüen a l’evolució climàtica).

“Si els meus compromisos ja estan en línia amb l’acord de París, ¿per què hauria de revisar-los novament?”, va declarar el negociador indi Ravi Shankar Prasad.

“Les dues visions són molt clares: la d’aquells que volen anar més ràpid i la d’aquells que volen amagar-se darrere del que no funciona per no avançar”, va dir la ministra espanyola de Medi Ambient, Teresa Ribera.

L’Aliança per l’Ambició Climàtica propugna que tots els països neixen un pas més enllà del que s’ha estipulat a París

L’acord de París (que entra en vigor en tots els seus extrems l’any vinent) comporta que els països han de presentar l’any 2020 els seus plans nacionals d’acció climàtica o actualitzar-los a l’alça si ja els han presentat.

Però l’Aliança per l’Ambició Climàtica propugna que tots els països neixen un pas més enllà, atesa l’emergència climàtica descrita pels científics, la pressió social al carrer i la bretxa entre les emissions –que segueixen creixent– i les retallades que es necessiten per aturar l’augment de temperatures.

En resum, uns demanen més ambició, basant-se en l’argument que “la ciència ens diu que els que fem és insuficient”. I, en el ban contrari, d’altres, ajustant-se a la literalitat dels acords de París, volen que el procés d’actualització a l’alça dels plans d’acció es demori fins al 2023.

Per a molts estats, només la COP26 a Glasgow el novembre del 2020 ha de respondre a aquesta sol·licitud d’ambició. “Fins aleshores, tots juguen a esperar”, comenta Laurence Tubiana, directora de la Fundació Europea pel Clima, “arquitecta” de l’acord de París . “No estem en un moment de regressió de l’acord de París; sinó en un moment en què tothom espera. Senzillament, no pots esperar quelcom que no pot succeir”, diu Tubiana.

Xina evita donar el pas perquè està en un moment de reorientació, afronta la guerra comercial amb EUA. i espera les eleccions per a la Casa Blanca, cosa que permetria a EUA. la senda de la multilateralitat… Per a aquesta observadora, el camí depèn del diàleg al més alt nivell que han de tenir Europa i la Xina el pròxim mes de setembre a Leipzig (Alemanya).

“És fonamental que els països estableixin plans de neutralitat climàtica per al 2050 (emissions zero per a aquesta data) per donar senyals als mercats de cap a on anem”, afegeix Tubiana.

L’acord no arriba, negociacions de matinada

L’acord final de la conferència es retardava anit, sobretot pels desacords sobre les regles de funcionament dels futurs mercats de carboni. A través d’ells, els països podran comprar drets d’emissió sobrants a altres països, mentre que les empreses compensarien les seves emissions adquirint aquests certificats que avalen una retallada de gasos (per projecte de desenvolupament net: en renovables, millora…) sota supervisió de l’ONU.

Aquest és un instrument polèmic. Xina, Brasil i Índia volen que es puguin arrossegar fins a la nova etapa els certificats de reducció d’emissions (CER) generats en el protocol de Kioto. Europa exigeix regles estrictes perquè hi ha risc d’una doble comptabilitat de les reduccions aconseguides (és a dir que se les notin els seus inventaris el país que compra i el que ven).

Els riscos d’un mal pacte són molts

A més, si hi ha una sobreabundància de drets al mercat, el seu preu baixaria i es crearan condicions perquè països i empreses prefereixin acudir a aquest mercat abans que fer reduccions de gasos amb mesures internes i transformacions energètiques.

Es podria donar un pervers incentiu que dessalaria l’ambició climàtica. “Brasil, EUA i Austràlia volien un mercat de carboni que els permeti no fer res. Europa s’ha plantat. De vegades cal dir no”, diu una font propera a a negociació.

“No pot ser qualsevol mercat. Ha costat molt que funcioni bé el mercat europeu”, recorda Joaquín Nieto, representant de l’OIT a Espanya. Una possible solució és cancel·lar drets per evitar aquesta saturació, però les potències emergent es negava a aquesta concessió.

Font: La Vanguardia