COP 27, la traïció

Després de 30 anys de negociacions infructuoses sobre l’escalfament global al si de l’ONU, el seu secretari general actual, Antonio Guterres, es va veure obligat a reconèixer el fracàs: “Els compromisos assumits pels països fins ara són una recepta per al desastre. Estem en una lluita a mort per la nostra seguretat avui i la nostra sobrevivència demà. Anem camí a un desastre climàtic. La humanitat ha de triar: cooperar o morir”.

Annalena Baerbock, ministra de relacions exteriors d’Alemanya va declarar en el seu discurs d’obertura a la COP27: “La humanitat es dirigeix cap a l’abisme, cap a un escalfament de 3°C, amb efectes devastadors sobre les nostres vides”.

“La inacció davant el canvi climàtic condueix a un col·lapse de la nostra civilització”, David Attenborough.

Un grup de científics va publicar recentment un comunicat a la prestigiosa revista científica BioScience en el qual adverteix:

“Estem en codi vermell al planeta Terra.

La humanitat enfronta inequívocament una emergència climàtica. El futur mateix de la humanitat depèn de la creativitat, la fibra moral i la perseverança dels 8.000 milions de persones al planeta en l’actualitat.

Les polítiques actuals condueixen cap a un augment de 3°C per al 2100, una temperatura que no s’ha registrat en 3 milions d’anys”.

Una coalició de 14.700 científics de 158 països va publicar un any abans a la mateixa revista una advertència sobre l’emergència climàtica: “El canvi climàtic causa alteracions significatives als ecosistemes, a la societat i a l’economia, fent inhabitables àmplies regions de la Terra”.

L’objectiu central de l’Acord de París és “limitar l’augment de la temperatura superficial mitjana del planeta a no més de 2°C per a finals del segle 21 respecte a la mitjana de l’època pre-industrial, fent el possible per limitar-lo a 1,5°C”.

Les justificacions d’aquests límits es troben detalladament especificades en els informes del Panell d’Experts en Canvi Climàtic (IPCC), òrgan científic assessor de l’ONU en aquesta matèria. El més recent compara les implicacions d’ un augment d’ 1,5 ° C amb les de 2 ° C per destacar l’ extrema gravetat d’ excedir el límit d’ 1,5 ° C, pel seu destructiu impacte sobre l’ equilibri natural que ha conegut la humanitat durant l’ holocè, des que va descobrir l’ agricultura i es van establir assentaments humans fa 10 mil anys.

Creuar el llindar d’ 1,5 ° C condueix a un escenari global altament perillós. Creuar el llindar de 2°C col·loca la humanitat en un escenari catastròfic. Les conseqüències es troben clarament establertes en els informes de l’ IPCC, fonament de les decisions preses en l’ Acord de Paris, recolzats per totes les acadèmies de ciències del món, sense excepcions, així com per tots els centres especialitzats d’ investigació sobre la matèria a escala mundial.

El 97 per cent de les publicacions científiques dels últims 30 anys en la literatura especialitzada concorda en què l’escalfament global acumulat fins a la data, 1,2°C, és producte de l’activitat humana a través de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, principalment CO2 i metà. L’atenció se centra en les emissions de CO2 per romandre actiu com a agent d’escalfament global durant segles i representar tres quartes parts de les emissions anuals de gasos d’efecte hivernacle. Les emissions de metà són 30 vegades més potents per unitat que les de CO2, però romanen actives només dotze anys i representen el catorze per cent del total d’emissions anuals de gasos d’efecte hivernacle.

Per limitar l’augment de temperatura a 1,5°C per a l’any 2100 cal que les emissions de CO2 durant el període 2021-2100 es limitin a 400.000 milions de tones. En l’actualitat s’emeten 40 gigatonejades per any, amb clara tendències a l’alça. Si es mantinen les tendències actuals, el llindar d’1,5°C es creuarà per al 2030 com a molt tard, en a penes vuit anys (IPCC AR6).

Per evitar que l’augment de temperatura excedeixi el límit d’1,5°C cal reduir ràpidament i dràsticament les emissions netes de CO2. A la COP26, fa a penes un any, es va acordar reduir-les a zero per a mitjan segle. Però, a la pràctica, els compromisos assumits pels països condueixen a un augment significatiu i suïcida en emissions.

Encara en l’extremadament poc probable escenari en què tots els països compleixin els compromisos assumits fins al present, acabaríem amb un augment de 3°C per a finals de segle, desatenent un veritable infern sobre la Terra i condemnant la major part de la humanitat a la seva aniquilació. La major part de la franja tropical del planeta, especialment les zones més properes a l’Equador i més a prop del nivell del mar, es farien inhabitables per a l’espècie humana.

Si tots els països concorden en el gegantí perill de mantenir les tendències actuals, per què no s’aconsegueixen avenços concrets per complir el subscrit en l’Acord de Paris?

L’augment de temperatura es troba estretament vinculat a la concentració de CO2 a l’atmosfera. El punt de referència acordat és la mitjana de l’època preindustrial, durant el període 1850-1900, quan la concentració de CO2 era 280 parts per milió (ppm) i la temperatura superficial del planeta mitjanava els 13°C. En l’actualitat, la concentració de CO2 és de 420 ppm i la temperatura registra un augment d’1,2°C respecte a la mitjana de l’època preindustrial.

Amb la visita de “El Niño” l’any vinent, l’augment en les emissions i la recuperació cíclica de l’irradiació solar després del mínim assolit el 2020, la temperatura mitjana pot excedir 1,3°C el 2023, convertint-se en l’any més calent dels últims 10 mil anys.

La concentració actual de CO2 a l’atmosfera (420 ppm) correspon a un augment mitjà de temperatura de 3°C. L’augment registrat és de només 1,2°C a causa de dos factors fonamentals. Juntament amb les emissions de gasos d’ efecte hivernacle, l’ activitat humana també provoca l’ emissió d’ aerosols a l’ atmosfera. Els aerosols mitiguen l’ escalfament global. La seva concentració actual provoca una reducció neta de 1 ° C en la temperatura mitjana registrada.

La major part de les emissions d’ aerosols correspon al consum de combustibles fòssils. Els aerosols són a més de curta durada. La reducció en el consum de combustibles fòssils conduiria a una reducció en la concentració d’aerosols, desbloquejant el corresponent augment en la temperatura mitjana del planeta.

El segon factor d’importància en la diferència entre la temperatura registrada i la corresponent a la concentració actual de CO2 a l’atmosfera, és el desbalanç energètic planetari, d’1,08 vats per metre quadrat de superfície terrestre el 2020. El planeta absorbeix més energia que la que emet, cosa que irremeiablement condueix a un augment latent de temperatura d’aproximadament 0,8°C per efecte de la inèrcia climàtica, en un període de 30 a 50 anys. Implica que en aquest període de temps la temperatura mitjana augmentarà almenys 0,5 ° C, encara que s’ aturin immediatament totes les emissions de gasos amb efecte d’ hivernacle.

La relació entre la concentració de CO2 a l’atmosfera i la temperatura mitjana a la superfície del planeta és fonamental en el compliment de l’Acord de Paris. Un augment en la temperatura registrada d’ 1,5 ° C per a 2100 respecte a la mitjana 1850-1900 correspon a l’ emissió acumulada de 2.840 gigatonejades de CO2 durant el període 1900-2100.

Les emissions acumulades durant el període 1900-2020 sumaven 2.440 gigatonel·lades. Es desprèn que el pressupost disponible d’emissions és de tot just 400 gigatonel·lades durant el període 2021-2100 per a un augment de temperatura registrada d’1,5°C per a finals de segle (IPCC AR6). Implica alhora, que les emissions netes de CO2 s’han de reduir a la meitat per al 2030 i a zero per a mitjans de segle.

En aquestes variables rauen els obstacles a qualsevol progrés en les negociacions de l’ Acord de Paris:

1. Com distribuir el pressupost disponible d’emissions durant el període 2021-2100 entre els diferents països del món?
2. Quines són les responsabilitats històriques relacionades amb les emissions de CO2 acumulades durant el període 1900-2020?
3. Com es finança la descarbonització de l’economia mundial, substituint els combustibles fòssils per energies alternatives renovables i lliures d’emissions de CO2?

DISTRIBUCIÓ DEL PRESSUPOST D’EMISSIONS 2021-2100

Les negociacions de l’Acord de Paris es redueixen en la pràctica a negociacions entre països industrialitzats, rics i poderosos, amb el 17 per cent de la població mundial, i països en desenvolupament, pobres, tecnològicament dependents i endeutats, amb el 83 per cent de la població mundial.

Els països en desenvolupament han proposat que el pressupost disponible d’emissions per limitar l’augment de temperatura a 1,5°C, 400 gigatonel·lades de CO2, es distribueixi entre tota la humanitat en parts iguals.

Partint del principi d’igualtat i justícia, a tota persona li correspon una proporció igual de la capacitat de l’atmosfera, un bé comú de tota la humanitat, per albergar molècules de CO2 provinents de l’activitat humana. Proposen així que el pressupost disponible d’ emissions es distribueixi en proporció amb la població de cada país.

Els països industrialitzats, l’elit mundial, s’oposen a aquest plantejament, sense proposar mesures alternatives. Simplement retarden la decisió, cosa que els permet continuar acaparant gratuïtament la major proporció d’aquest pressupost amb les seves desproporcionades emissions en comparació amb la seva població.

La seva tàctica dilatòria els permet apoderar-se de la major part del pressupost disponible d’ emissions sense cap cost. Quan eventualment i inevitablement s’ arribi a un acord, el pressupost s’ haurà reduït a nivells que li impedeixin als països més pobres, la major part de la humanitat, impulsar el seu desenvolupament a través del consum de combustibles fòssils, encara que disposin d’ aquests recursos en els seus propis territoris.

Els Estats Units, per exemple, ha anunciat que la seva política davant l’escalfament global es fonamenta a assolir emissions netes zero per al 2050. Implica apoderar-se de 80 gigatonelades del pressupost disponible d’emissions 2021-2100, quan li corresponen només 17 giga-tonelades en proporció amb la seva població. La diferència té en l’actualitat un valor de 5 bilions de dòlars. Implica a més el despullament del pressupost d’ emissions que li correspon a 1.210 milions de persones d’ altres regions del món, principalment en països en desenvolupament.

El 83 per cent de la població mundial als països en desenvolupament, empobrits i endeutats, es veuran forçats a escollir entre romandre indefinidament en la pobresa, impedits d’impulsar el seu desenvolupament a través del consum de combustibles fòssils, o encadenar les seves generacions futures amb deutes colossals per descarbonitzar les seves economies.

RESPONSABILITATS HISTÒRIQUES

Les emissions acumulades de CO2 durant el període 1900-2020 es van originar en un 70 per cent en països industrialitzats, on es troba a penes el 17 per cent de la població mundial.

Els països industrialitzats van acumular riquesa i poder a través del consum de combustibles fòssils i l’acumulació gratuïta de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, utilitzant-la com a abocador gratuït de les seves emissions tòxiques.

L’escalfament global acumulat durant el període 1900-2020 és proporcional a les emissions de CO2 acumulades durant aquest període. Es dedueix que el 70 per cent de l’escalfament global acumulat 1900-2020 és responsabilitat del 17 per cent de la població mundial als països industrialitzats. Per tant, la seva contribució a la superació de la crisi climàtica actual hauria de ser proporcional a la seva responsabilitat acumulada fins a la data. Els països industrialitzats, rics i tecnològicament més avançats, haurien de contribuir amb el 70 per cent del pressupost necessari per descarbonitzar l’economia mundial.

Però en les negociacions de l’ Acord de Paris s’ han negat sistemàticament, durant 30 anys, a reconèixer qualsevol responsabilitat històrica per les seves desproporcionades emissions de gasos amb efecte d’ hivernacle, encara que aquesta responsabilitat es troba explícitament establerta en el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic de 1992, en el Protocol de Kioto de 1997 i en l’ Acord de Paris del 2015.

Durant el període 1900-2020 els països industrialitzats van emetre 1.710 gigatonel·lades de CO2 a l’atmosfera. En proporció amb la seva població els corresponia emetre un màxim de 410 gigatonel·les. L’excés, 1.300 gigatonel·lades, correspon a un deute climàtic acumulat de 104 bilions de dòlars a preus actuals (milions de milions. Preu actual de permisos d’emissions al mercat de la Unió Europea: US$ 80/ton CO2).

Si distribuïm aquest deute climàtic, dels països industrialitzats amb els països en desenvolupament, en un període de 30 anys, els correspondria aportar 3,5 bilions anuals, no reemborsables, durant 30 anys consecutius.

Els països industrialitzats es neguen a reconèixer qualsevol responsabilitat al respecte. Despectivament, a la COP15 celebrada a Copenhagen el 2009, van oferir-los als països en desenvolupament una llima: 0,1 bilió anual (100.000 milions anuals) a partir del 2020. No han complert amb la seva paraula.

FINANÇAMENT

Janet Yellen va presidir la Reserva Federal, el banc central dels Estats Units, durant l’administració Trump. Ara és secretària del Tresor, equivalent a un ministre d’economia, a l’administració Biden. Va declarar en la seva al·locució davant la COP26 del 2021 que el cost de la reconstrucció energètica mundial, necessària per assolir l’objectiu d’1,5°C, és 150 bilions de dòlars en els pròxims 30 anys, una mitjana de 5 bilions per any. Partint de les seves responsabilitats històriques, als països industrialitzats els correspondria aportar el 70 per cent, en proporció amb la seva contribució al problema, 3,5 bilions per any durant almenys 30 anys consecutius.

McKinsey estima la inversió en 9 bilions anuals durant 30 anys consecutius (McKinsey: Solvingthe Net Zero Equation 2022) mentre que BloombergEnergyFinance l’estima en 173 bilions en els pròxims 30 anys, en subministrament d’energia i infraestructura.

L’informe del Projecte de Nacions Unides per al Medi Ambient sobre la Bretxa d’Emissions 2022, destaca que per assolir una economia baixa en emissions de carboni es requereixen inversions de quatre a sis bilions de dòlars anuals durant 30 anys consecutius, la transformació del sistema financer global i la introducció de preus a les emissions de carboni ja sigui per via d’impostos, o pel comerç de drets d’emissions (mercat de bons).

En el seu discurs d’obertura de la COP27 el 07 11 2022, Al Gore va assenyalar: “necessitem 4,5 bilions anuals per a la transició cap a energies netes”.

Partint de les modestes xifres presentades per la secretària del Tresor dels Estats Units, prop del 60 per cent de la inversió total correspon a països en desenvolupament, uns tres bilions per any durant 30 anys consecutius. Els països industrialitzats han de contribuir amb el 70 per cent d’ aquesta càrrega financera, en proporció amb la seva contribució en la gestació de la crisi climàtica actual. Els correspon així aportar-los als països en desenvolupament almenys dos bilions per any durant el període 2021-2050, 20 vegades més per any del que han ofert fins a la data: 0,1 bilió/any ( https://bit.ly/3PNsTxo ).

El deute públic extern dels països en desenvolupament d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina ascendia en el seu conjunt a 2,8 bilions de dòlars per a 2020, segons el Banc Mundial. La condonació d’aquest deute podria convertir-se en el pagament de la primera quota del deute climàtic que han acumulat els països industrialitzats amb els països en desenvolupament en el context de l’Acord de Paris.
Descarbonitzar l’economia mundial en un període no major a 30 anys és el repte fonamental de l’Acord de Paris. El seu cost financer no ha de convertir-se en instrument per condemnar els països en desenvolupament a romandre indefinidament en estat de pobresa, dependència i endeutament. Tampoc pot convertir-se en instrument per encadenar-los amb deutes colossals per generacions.

L’ única solució viable per superar la creixent amenaça a la sobrevivència de la humanitat és que els països industrialitzats reconeguin la seva responsabilitat històrica en la gestació d’ aquesta monstruositat planetària i aportin els recursos financers i tecnològics necessaris per superar la crisi, en proporció amb la seva contribució a la gestació de l’ escalfament global acumulat fins a la data. Aquesta responsabilitat històrica es troba explícitament establerta en els tres acords internacionals ja assenyalats: el Conveni Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 1992, el Protocol de Kioto de 1997 i l’ Acord de Paris de 2015.

ELS MERCENARIS

Els països industrialitzats utilitzen les seves representacions diplomàtiques als països en desenvolupament per establir xarxes d’organitzacions no governamentals (ONGs) que serveixin als seus interessos. A través del finançament les converteixen en organismes servils per promocionar les seves polítiques i desviar l’atenció sobre la injustícia de les seves posicions en les negociacions de l’Acord de Paris.

Giren així instruccions per enfocar l’atenció de la població desprevinguda dels països en desenvolupament a culpar els seus respectius governs de la crisi climàtica, ressaltant l’incompliment dels seus compromisos. S’ abstenen deshonestament i deliberadament d’ esmentar que el compliment de la major part dels compromisos assumits pels països en desenvolupament depèn del finançament i de la transferència de tecnologia dels països industrialitzats.

En el cas d’Amèrica Llatina, un dels aspectes més ressaltants en la campanya de desinformació és la desestabilització dels boscos de l’Amazònia i l’Orinoquia. És evident l’escandalós cor d’ONGs culpant els governs dels països amazònics per la destrucció dels seus boscos. Insisteixen que la desforestació està acabant amb els boscos de l’Amazònia i l’Orinoquia. Inventen xifres sense cap ensurt per apuntalar les seves denúncies (http://bit.ly/3fVk4Vm). Distribueixen vídeos i realitzen conferències per demostrar els seus distorsionats al·legats, que després són àmpliament divulgats per mitjans de comunicació sense confirmar la seva validesa.

El seu argument central és que els boscos de l’Amazònia estan sent destruïts, saquejats i cremats per governs incompetents i corruptes, en presumpta complicitat amb el narcotràfic i grups terroristes. Afirmen que als governs d’aquests països no els interessa la protecció de la biodiversitat, ni la protecció de l’Amazones, ni els drets de les comunitats indígenes. Al·leguen que són a més governs depredadors d’esquerra que amenacen la seguretat de tota la humanitat, ja que l’estabilitat de l’Amazones, ingènuament catalogat com a “pulmó del planeta”, és clau per a l’estabilitat planetària.

Tots aquests arguments persegueixen un objectiu estratègic preestablert: la comunitat internacional ha d’intervenir per protegir el “pulmó del planeta”. La destrucció s’ ha d’ aturar. Si els governs corruptes i incompetents de la regió, aliats al narcotràfic i al terrorisme, no estan en capacitat de protegir l’Amazones, la comunitat internacional ha d’intervenir i internacionalitzar l’Amazones, pel bé de tota la humanitat.

Distribueixen mapes on pinten en vermell un terç dels boscos de l’Amazones per demostrar la gegantina magnitud de la destrucció en progrés. Pocs semblen notar que els boscos de l’Amazònia i l’Orinoquia s’estenen per 620 milions d’hectàrees, i que la presumpta crema de 100 o 200 milions d’hectàrees provocaria una debacle planetària de magnituds catastròfiques immediates.

La realitat, però, és força diferent de la que deliberadament sembren les ONGs al servei d’interessos estrangers.

El 2021 es va registrar un pic en la taxa de desforestació dels boscos de l’Amazònia: dos milions d’hectàrees a la porció Amazònica dels països de la regió. La destrucció acumulada des de l’any 2000 al 2021 és de 56 milions d’hectàrees, vuit per cent dels boscos l’any 2000.

Amb l’arribada del president Lula al Brasil s’espera que la taxa de desforestació es redueixi considerablement en aquest país, on es registra prop del 70 per cent de la destrucció de tot el bosc Amazònic sud-americà.

No obstant això, tot i assumint que la taxa actual de desforestació es mantingui durant els propers deu anys, 2022-2032, es destruirien per desforestació aproximadament 20 milions d’hectàrees, el tres per cent (tres per cent) dels boscos de la regió.

El tres per cent en els pròxims deu anys. Per què llavors la insistència a fer creure que la sobrevivència de tot l’Amazones es troba amenaçada per la desforestació a curt termini?

Perquè durant aquest mateix període, l’altre 97 per cent es troba seriosament amenaçat, no per la desforestació, sinó per l’escalfament global, provocat en un 70 per cent per països industrialitzats.

El que es pretén deliberadament ocultar és que la principal amenaça als boscos de l’Amazònia i l’Orinoquia no és la desforestació, sinó l’escalfament global. La contribució dels països Amazònics a l’ escalfament global és insignificant comparada amb la dels països industrialitzats, els mateixos que promouen i financen l’ agenda de les xarxes d’ ONGs al seu servei als països de la regió.

Els boscos de l’Amazònia i l’Orinoquia mitiguen aproximadament 2,6 gigatonel·lades de CO2 per any, un servei arbitràriament gratuït per a tota la humanitat. Les emissions per desforestació s’ estimen en 1,2 gigatonejades per any en l’ actualitat, per a un balanç d’ 1,4 gigatonel·les com a somriure net.

Mentre la mitigació d’ emissions dels boscos de la Unió Europea i dels Estats Units es reconeix com a crèdits de carboni, amb les seves corresponents implicacions financeres, la mitigació neta pels boscos de l’ Amazònia i l’ Orinoquia és deliberadament ignorada. Si es reconegués, el seu valor net superaria els 100.000 milions de dòlars anuals en l’actualitat, utilitzant com a referència el preu actual dels crèdits de carboni al mercat de la Unió Europea.

Si es reconegués el servei que li presten els boscos de l’Amazònia i l’Orinoquia a l’estabilitat climàtica del planeta, es disposaria de prou recursos no només per efectivament protegir aquests ecosistemes, sinó per generar mitjans alternatius de subsistència i cohabitació als 40 milions de persones que sobreviuen en la seva major part en condicions extremes de pobresa i marginalitat, tant al perímetre com a l’interior dels boscos de l’Amazònia.

Per evadir aquest reconeixement, amb la complicitat d’ONGs locals es promou la percepció que els boscos de l’Amazònia i l’Orinoquia no contribueixen a la mitigació d’emissions de CO2. Contradiuen així la seva cacareada i ingènua percepció de l’Amazones com a “pulmó del planeta”. Sense mitigació neta de CO2 tampoc hi pot haver emissions netes d’oxigen.

D’ aquesta manera es traeixen els interessos a llarg termini dels països de la regió en benefici dels interessos financers i estratègics immediats de països industrialitzats. Impedeixen a més mecanismes efectius per a la conservació de les selves de l’Orinoquia i l’Amazònia.

Traicionen els seus propis països per un grapat de dòlars.

Font: 5 de setembre