Quant costa la tona de petjada de carboni? Així és el mercat de la compensació d’ emissions

El mercat de compensació de la petjada de carboni està en alça i s’ha convertit en la pedra angular de qualsevol empresa sostenible.

Moltes empreses entren per primera vegada al mercat voluntari de carboni –o de compensació d’empremta de CO₂– sense saber per qui apostar i com comprar aquest actiu invisible que s’ha convertit en la pedra angular de qualsevol empresa que vulgui ser sostenible.

Algunes estan obligades per llei a això. D’altres volen, de forma compromesa, aconseguir ser nets d’aquí al 2030. És a dir, aconseguir les zero emissions de gasos d’efecte hivernacle en menys d’una dècada. Per això, el nou ecosistema sostenible situa a l’alça els projectes que compensen la petjada de carboni. Però, com saber en quins confiar?

Si es compensarà fora d’Espanya, és important apostar per estàndards reconeguts de forma internacional. Traders certificats com Allcot Group o Global Factor treballen per crear programes que ajudin empreses en la compensació de la seva empremta de CO₂.

Això, com explica Natalia Rodrigo Vega, directora de Desenvolupament de Negoci d’Allcot Group, es realitza a través d’accions com “la reforestació i preservació de l’Amazones a Colòmbia, reforestació de manglars a Mèxic, o creació de parcs eòlics a Xile”.

I afegeix: “Tots els projectes estan certificats amb els estàndards més alts per atorgar la integritat del crèdit, amb rigorosos sistemes d’auditories internes, externes i d’avaluació del propi registre”.

Precisament, el concepte d’ integritat en el crèdit ha estat l’ ingredient predominant de l’ última cimera del clima de Nacions Unides, o la COP26. El mercat de la compensació d’empremta de vegades ha incorregut –i continua fent-ho– en una doble comptabilitat. És a dir, si el país on es realitza el projecte de compensació d’emissions ja redueix aquest CO₂, aquests crèdits no es poden vendre.

Per això, com reivindica Kepa Solaun, soci i CEO de Global Factor, “és important apostar per estàndards reconeguts de forma internacional que assegurin que el projecte compta amb una verificació independent, traçant les reduccions d’emissions a través d’un registre i assegurant-se que no existeix doble comptabilitat”.

Dos preus diferents

I és que hi ha dues formes d’accedir a aquests mercats de carboni i dos preus als quals comprar els crèdits –un crèdit equivaldria a una tona de CO₂– per compensar les emissions. Un fluctua com una borsa de valors. L’altre és lliure.

Les empreses obligades per llei a la seva descarbonització –principalment les intensives en carboni com la siderúrgia, el ciment o la ceràmica– compren crèdits de CO₂ en un mercat intervingut per la Comissió Europea a uns preus marcats perquè l’oferta i la demanda del preu sigui raonable. Actualment, el preu mitjà per una tona de CO₂, és a dir, un crèdit, és de 80 euros.

“La resta de les empreses comprem en un mercat voluntari on no hi ha un únic preu perquè no estem obligades, i el preu del crèdit varia depenent del tipus d’empremta i de l’impacte del projecte”, explica Valentín Alfaya, director de Sostenibilitat de Ferrovial i president del Grup Espanyol de Creixement Verd (GECV).

Els valors de venda d’una tona de CO₂ del mercat lliure oscil·la entre els 3 dòlars i els 15 dòlars –o entre 2,85 euros i 14,24 euros–.

Això sí, els projectes més ben valorats en tots dos casos serien els dedicats a la conservació de zones degradades amb gran impacte en les comunitats vulnerables o apoderament de la dona, els més ben valorats.

Quin tipus de projecte triar?

Alfaya posa en valor “prioritzar en projectes per estratègia climàtica orientats a valors que retirin CO₂ de l’atmosfera i no només que facin un impacte positiu”. I des de Ferrovial predica amb l’exemple, apostant per la reforestació i la conservació d’ecosistemes naturals de proximitat.

Des d’aquesta empresa aposten per projectes propis com el de Torremocha del Jarama, una zona molt deprimida que, a més de servir com a somriure de CO₂, genera ocupació.

Els projectes duts a terme a Espanya queden registrats pel Ministeri per a la Transició Ecològica i Repte Demogràfic, i se certifiquen per l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic. Però ja hi ha comunitats autònomes que també estan desenvolupant els seus propis.

En ocasions ens topem amb ecopostureig que entén la sostenibilitat com un missatge de nous materials o petites accions departamentals que no aborden en conjunt i profunditat.

Per això, la petjada ecològica s’ ha de tractar de forma global en tota la cadena de valor de l’ empresa i el primer pas per compensar-la és calcular-la. Tant en l’ organització com dels productes que es comercialitzen.

“Si parlem dels productes, cal analitzar el seu cicle de vida. Si ens referim a l’organització, hem d’analitzar la suma de la petjada de carboni de tota la seva activitat, ja siguin productes o serveis”, aclareix Albert Hereu, director de la Fundació Institut Català del Suro i portaveu de la iniciativa InterCork.

Un cop conegut l’ impacte mediambiental de l’ activitat empresarial, toca reduir-lo. I el següent pas és compensar-ho. I aquí, l’ordre és important: compensar no és un fi en si mateix, sinó l’instrument perquè les empreses avancin en la descarbonització.

Font: L’Espanyol