Cap a un rellançament ‘verd’ de l’economia després del coronavirus?

Pensant en l’escenari post-Covid-19, el Govern vol ressuscitar els Pactes de la Moncloa i el sud de la UE reclama al nord la mutualització del deute amb el llançament de coronabons, en tots dos casos sense gaire èxit. A la UE tots estan d’acord en què la recuperació de l’economia després de la pandèmia ha d’impulsar la lluita contra l’escalfament global -els líders van reclamar en la seva última reunió “una inversió sense precedents” en transició verda-, però s’antoixa difícil, si no hi ha acord a curt termini. De moment, Espanya ha avançat la tramitació del Pla del clima, vinculat a 241.000 milions d’inversió, i Brussel·les ha llançat una consulta pública per incrementar els objectius climàtics de la UE per al 2030. ¿Serà suficient? ¿Què es necessita?

Les anàlisis macroeconòmiques indiquen que la pandèmia provocarà una reducció del PIB global del 4% el 2020, que a Espanya pot ascendir al 10% per l’estructura productiva, molt dependent del turisme. Per sortir de la debacle econòmica, els estats aplicaran una estratègia en diverses fases, d’acord amb l’experiència acumulada en ocasions anteriors, com la crisi del 2008.

En una primera fase es tractarà d’ estabilitzar la situació, amb estímuls econòmics d’ urgència i liquiditat que minimitzi la destrucció del teixit productiu. Aquí s’engloba el paquet de 200.000 anunciat per l’Executiu de Pedro Sánchez -117.000 milions seran públics-, que veu la llum amb comptagotes, així com altres mesures adoptades per les institucions de la UE, com els 25.000 milions en avals del BEI, els 750.000 milions per comprar deute públic i privat del BCE, o el fons contra l’atur de 100.000 milions que ha llançat la Comissió.

Un cop superat l’encierro, caldrà retornar l’economia a la normalitat, i el més probable és que calgui aplicar estímuls fiscals i paquets de rescat per a sectors concrets -pensin en l’aviació- i fins i tot països sencers, depenent de com evolucionin les economies. Pràcticament segur, els estats hauran de llançar plans massius d’inversió -per això ara es recorda al Pla Marshall- per generar ocupació i reactivar l’economia.

És en aquesta segona fase on cobren importància la mutualització del deute europeu -els anomenats coronabons-, perquè permetrien que els estats del sud s’endeutessin a menys cost a l’hora de finançar els seus plans massius d’inversió. No obstant, Alemanya i Holanda ja han dit que no estan d’acord a donar aquest pas, que es debat avui a la reunió de l’Eurogrup.

“Inversió sense precedents”

Malgrat aquests desencerts, en l’última reunió del Consell Europeu -la reunió dels caps d’Estat i de Govern de la UE-, els dignataris van reclamar, enfront del coronavirus, “una estratègia coordinada de sortida, un pla de recuperació integral i una inversió sense precedents”, on la transició verda i la transformació digital siguin els dos elements clau. I van emplaçar la Comissió i altres institucions comunitàries, com el BCE, a que treballin en un Full de Ruta per fer-li una realitat.

L’aposta pel verd per sortir de la crisi del Covid-19, és un dels mantres actuals de l’alta política; el problema de l’escalfament global no ha desaparegut i l’ONU a l’FMI hi han incidit recentment, encara que hagi calgut retardar un any la pròxima Cimera del Clima (COP 26), a Regne Unit, i això alentirà la materialització dels plans climàtics dels diferents països.

Ara bé, el desafiament és ingent. Seguint amb la comparació amb la crisi de 2008, en aquell moment, segons les dades de la European Climate Fundation, les inversions considerades verdes van ser al voltant del 16% del total, amb grans diferències entre estats: un 80% a Corea del Sud, prop d’un 60% en una UE -que va destinar més aviat poc-, un terç a la Xina i un 12% als EUA; la majoria van servir per disparar la implantació de renovables i recolzar fórmules d’eficiència energètica intensives en ocupació, com la rehabilitació d’edificis. En aquesta ocasió, hauria de ser molt superior. ¿Estem preparats?

Espanya avança el Pla de Clima

Espanya hauria d’haver remès al gener a Brussel·les el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PINEC), el document amb la senda del país per reduir un terç les seves emissions de CO2 actuals el 2030, lligat a una inversió de 241.000 milions, el 20% de caràcter públic. L’obligació de sotmetre’l a una avaluació ambiental estratègica ho va impedir i no ha estat fins la setmana passada quan el Govern li ho va enviar a la Comissió, sense esperar que conclogués la fase d’informació pública.

A Greenpeace i altres associacions ecologistes no els va fer gràcia l’avançament, perquè consideren que s’ha eludit l’obligació de garantir la participació pública. A Ignacio Sánchez Galán, el president d’Iberdrola, per contra, va considerar que era “una encertada decisió de la vicepresidenta per a la Transició Ecològica, per no demorar la seva tramitació pel paró administratiu”.

Galán pensava a tenir com més aviat millor la llum verda per mobilitzar els recursos vinculats al PNIEC, i materialitzar com més aviat el seu impacte sobre l’economia: un augment del PIB de l’1,8% i la creació de 250.000 a 350.000 ocupacions netes, entre altres efectes positius, com una reducció de la mortalitat provocada per la contaminació del 27%.

La UE vol augmentar la seva ambició ambiental

D’una manera paral·lel, també la setmana passada, Brussel·les va llançar una consulta pública per augmentar l’ambició dels objectius climàtics de la UE per al 2030, des d’una reducció del 40% de les seves emissions de CO2 fins a una forquilla del 50% al 55%. Estava previst que s’inclogués en la flamant Llei Europea del Clima, ara en tramitació, però finalment no va ser així.

La consulta, oberta fins al 23 de juny, forma part de la bateria d’arguments i recolzament social dels quals es vol dotar l’Executiu comunitari d’Úrsula Von del Layen per augmentar l’ambició climàtica de la UE; no en va va prometre una Europa més verda -un European Green Deal-, amb una inversió d’un milió d’euros fins al 2030, per aconseguir el recolzament de l’Eurocàmara al seu nomenament, però ha xocat amb l’escepticisme de diversos socis comunitaris a l’hora de transformar la promesa en legislació i busca fórmules per vèncer les seves reticències.

Ara bé, per materialitzar el Pacte verd europeu calen recursos. I no sembla que abundin a la UE del moment.

La primera opció, pel seu volum, és el Pressupost plurianual de la UE. Per al pròxim període, entre 2021 i 2027, la Comissió vol augmentar la proporció destinada al clima des del 20% actual fins a 25% i en aquests moments es discuteix la seva dotació econòmica, amb un nou repartiment de les aportacions per la sortida del Regne Unit; la proposta inicial és que representi l’1,07% de la renda nacional bruta de la UE-27, uns 1,087 087 1,087 1 milions d’euros entre 2021 i 2027. Després de la batalla corresponent entre els que volen que es redueixi i el que volen augmentar-lo, el lògic és que hi acabi havent uns 250.000 milions per a polítiques verdes.

Part d’aquests fons hauran de recalar en un Fons de Transició Justa, destinat a les regions més afectades pel reverdiment de l’economia, com les conques mineres. De moment s’ha proposat que aquí recalin 7.500 milions, dels quals Espanya rebria 376 milions nets.

Una altra opció és la recaptació del Mercat de drets d’emissió de CO2 (ETS) durant el període comprès entre 2021 i 2030. Segons els càlculs de la European Roundtable on Climate Change and Sustainable Transition (ERCST), amb els preus anteriors a l’enfonsament, d’uns 25 euros per tona -amb els successius estats d’alarma a la UE està en 18 euros- permetria recaptar uns 27.000 milions per als fons de modernització (16.500 milions) i d’innovació (11.250 milions).

El Banc Europeu d’Inversions (BEI) també posarà el seu granet de sorra. Ha anunciat un canvi en les seves polítiques, alineant tots els seus préstecs amb els principis i metes de l’Acord de París a partir de l’1 de gener de 2021 i ha anunciat que destinarà un milió d’euros en garanties fins al 2030 per a la descarbonització de l’economia.

Pla extraordinari per al ‘European Green Deal’

Von del Layen, no obstant, ha desgranat ja com vol aconseguir el milió d’euros amb els quals materialitzar la seva European Green Deal, partint de les tres eines citades, Pressupost comunitari, ETS i BEI, que haurien d’incrementar-se per assolir la quantitat ansiada: el Pressupost aportaria 503.000 milions -el doble del presumible entre 2021 i 2027-, l’ETS uns 25.000 milions i el BEI garanties per 279.000 milions; addicionalment, els estats convertirien 114.000 milions procedents dels fons de cohesió -inclosos en el Pressupost- en garanties per canalitzar més inversió privada.

Totes aquestes quantitats, sent ingents, s’anoten petites si amb elles fins i tot si només es pretén assolir l’actual objectiu climàtic de la UE, de reduir un 40% les seves emissions de CO2, no ja el 50% o el 55% de la nova meta plantejada. Amb càlculs gruixuts, calen 500.000 milions a l’any, és a dir, uns cinc billons durant la dècada, al voltant de cinc vegades més que el promès.

Una de les raons del rebuig de la UE a incloure l’augment de l’actual objectiu del 40% amb la Llei de Clima va ser, precisament, conèixer millor els costos i els beneficis de la mesura.

Veurem en què queda tot quan els confinaments s’aixequin i calgui posar-se mans a l’obra; el que és innegable és que es genera molta feina amb la rehabilitació d’edificis i amb la instal·lació de panells solars.

Font: L’Economista