Europa maneja tres escenaris per aprovar un impost al CO ₂ de tercers països

La Comissió Europea estudia tres possibles escenaris per al disseny del Mecanisme d’Ajust en Fronteres al Carboni (CBAM), més conegut com l’impost al _CO2 sobre la importació de productes de països no pertanyents a la UE. No sembla fàcil, però ha d’encaixar amb la legislació comunitària i amb la de comerç internacional. Es negociarà i entrarà en vigor al novembre de 2023.

Les tres opcions són la introducció d’un impost a la importació en general, un impost especial sobre els béns intensius en emissions i la tercera és vincular aquest impost amb el mercat de _CO2.

L’estudi que va a avaluar l’impacte de cadascuna d’aquestes opcions està previst que es publiqui al maig de 2021, com avança la consultora del mercat europeu de _CO2 Vertis.

Un dels riscos clau de la política climàtica, tant per al mediambient com per a l’economia, són les emissions de _CO2. I per això, una de les mesures que s’ha convertit en la més útil és la d’aquest mercat de drets d’emissió que penalitza els qui més contaminen, però també pot provocar fuites de carboni.

Aquestes fuites les protagonitzen sobretot les indústries intensives en energia. Es veuen perjudicades perquè solen tenir un consum intensiu de combustibles fòssils i per tant, emeten molt _CO2, a més dels contaminants que es produeixen en els processos de fabricació, i es veuen perjudicats. Han de pagar per emetre el que fa que els seus productes siguin menys competitius en preus respecte a tercers països.

És el cas d’indústries electrointensives com Alcoa que ha anat tancant les seves fàbriques a Astúries i Galícia per obrir-les a Arabia Saudí, per exemple. Allà produeix sense cap restricció i després porta la seva producció a Europa.

Un impost gradual

A la UE, l’ús d’aranzels al carboni sobre les importacions de països no pertanyents a la UE ha cobrat impuls com a proposta de solució al problema de complir amb l’Acord de París, però també perquè hi ha un greuge comparatiu entre indústries homònimes.

És just esperar que el CBAM s’enfronti a importants obstacles d’implementació en els pròxims anys. Des de la perspectiva de l’ eficiència, l’ equitat i els desafiaments tècnics, és raonable suposar que el procés cap a la seva implementació total serà gradual i onerós.

Però la determinació per aprovar aquesta mesura és absoluta a la Comissió Europea. La creació d’un CBAM es va identificar en el Pacte Verd Europeu com un mitjà per ajudar amb la transició cap a una economia més verda i sostenible.

Perills de l’ impost

Segons fonts expertes, l’enfocament més probable seria provar el seu ús amb un conjunt reduït de productes importats que són intensius en emissions, però fàcils d’administrar i simples de produir.

Però aquest CBAM s’ha de construir d’una manera justa i eficient que pugui ajudar-lo a evitar qualsevol conflicte intencional o plausible amb la llei de l’OMC (Organització Mundial de Comerç) i les interrupcions innecessàries de les cadenes de valor de producció.

Xina, en particular, apareix com un país que es veuria molt afectat pels aranzels si s’implementen de manera ambiciosa. Abasteix a Europa, entre d’altres, d’acer. Les contramesures de represàlia podrien eliminar fàcilment qualsevol benefici econòmic dels aranzels.

Un altre país que tampoc veuria amb bons ulls aquest impost és Rússia, coneguda pels seus subministraments d’hidrocarburs. La introducció del mecanisme d’ajust de la petjada de carboni pot costar al gegant euroasiàtic milers de milions d’euros, però d’altra banda, també podria obligar-la a descarbonitzar-se.

Per això, els darrers documents amb els quals treballa la Comissió Europea preveuen oferir una alternativa als socis estrangers. No imposarà aquestes càrregues si “les seves ambicions climàtiques són iguals a les d’Europa”.

Indústria intensiva

“És una qüestió de supervivència de la nostra indústria”, ha dit Frans Timmermans, vicepresident de la Comissió. “Hem de protegir la Unió Europea contra les distorsions de la competència i el risc de fuga de carboni”.

I una d’aquestes indústries està estretament lligada a la transició energètica. Les noves tecnologies renovables o la mobilitat elèctrica necessitaran, sí o sí, de materials que es produeixen en la indústria primària.

És el cas de les bateries per als vehicles elèctrics, que principalment es fabriquen a la Xina. S’espera que la demanda global de cel·les de bateria creixi exponencialment en els pròxims anys. La UE pot tenir un paper important en la satisfacció d’aquesta creixent demanda, però necessita de la importació d’aquests productes.

La situació es presenta complicada. En els pròxims mesos es coneixeran els detalls de les propostes que Europa té sobre la taula.

Font: L’Espanyol