Xile dóna les regnes a la ministra Ribera per evitar el fracàs de la cimera del clima

La presidenta de la conferència del clima de Madrid, la xilena Carolina Schmidt, va comparèixer passada la mitja nit de dissabte a diumenge davant d’un plenari informal per comunicar que les negociacions continuarien de matinada.

La cimera de Madrid va entrar el dissabte en una fase de vèrtigo i temor al fracàs, que seria atribuïble, entre altres raons, als profunds desacords però també a la imperícia de la presidència xilena per encarrilar i liderar la negociació entre les diferents parts.

Després de dues matinades de negociació, des de les set del matí d’aquest diumenge s’ha convertit en la cimera del clima més llarga en els seus 25 anys d’història. Dubtós honor.

El dubtós honor de ser la cimera del clima més llarga en els seus 25 anys d’història

L’escassa ambició en l’acció climàtica i la poca regulació dels futurs mercats de carboni –recollides en el primer esborrany d’acord de la presidència xilena–, van mantenir encallades les negociacions tot el dia de dissabte.

Cares llargues, delegats que ja se n’havien anat, mostres de decepció, irritació de les organitzacions socials… Va ser un dissabte de decepció.

La conferència havia de concloure el divendres, però es prolongarà fins aquest diumenge, amb un ple que comença a les 9 del matí.

Consultes clau de la ministra en funcions

La presidenta xilena de la COP ha demanat a la ministra espanyola per a la Transició Ecològica en funcions, Teresa Ribera, que realitzi les consultes sobre tres assumptes transcendentals i sobre els quals no hi ha acord (ambició climàtica, mecanisme de Varsòvia sobre “pèrdues i danys” i finançament als països en desenvolupament).

És com si Xile renunciés a gran part del seu lideratge i donés el relleu a la ministra espanyola en funcions per salvar aquesta conferència.

La ministra xilena va dir que ella mateixa s’encarregaria de negociar els assumptes relatius als mercats de carboni, l’altre gran bloc objecte de la discòrdia.

Mecanisme de Varsòvia de “pèrdues i danys”, objecte també de discussió

La ministra espanyola haurà de fer consultes per intentar buscar un text que satisfaci tothom en un assumpte neuràlgic: l’ambició climàtica futura; és a dir, hauria d’arrencar algun tipus de crida o compromís d’acció que assumeixin els països a partir del 2020. La UE ha vingut insistint que és transcendental que tots els estats que s’han sumat a l’acord de París revisin a l’alça el pròxim any els seus compromisos per reduir les emissions.

L’altra “patata calenta” amb la qual ha de lidiar la ministra en funcions espanyola és el tractament del mecanisme de “pèrdues i danys” aprovat a Varsòvia el 2013, mitjançant el qual les nacions més pobres i que més pateixen els estralls climàtics reclamen ser compensades per adaptar-se a aquest ombríem escenari.

Ho reclamen sobretot els estats insulars del Pacífic i del Carib. Hi ha reticències en aquest punt per part de les nacions industrialitzades (donada la complexa quantificació dels impactes i els múltiples factors que hi intervenen, inclosos els desplaçaments huans ), per la qual cosa l’avenç pot estar en què es reforci el nou pla de treball.

Critiques a la presidenta Schmitd per no saber encarrilar el diàleg

Schmidt ha estat durament criticada per mostrar poca transparència i no facilitar la participació de tots els grups de països.

Poc abans del plenari (iniciat a les 00:05 hores de diumenge), diversos observadors i l’Aliança de Petites Illes han denunciat que se’ls havia deixat a un costat en negociacions relacionades amb els mercats de carboni i el mecanisme internacional de Varsòvia de “pèrdues i danys”.

Per això, el representant de Guinea Papúa li ha demanat que obri el procés perquè hi hagi transparència i s’involucre a tots els països en el mateix procés.

Dures crítiques de les oenegés a la presidència xilena de la COP25

El que està clar és que els resultats de la conferència de Madrid estaran molt lluny de les demandes dels científics i de l’emergència climàtica proclamada. La pressió de l’Aliança per l’Ambició Climàtica ha xocat amb un mur contra l’immobilisme.

Els grans països emissors (Xina, Índia, Japó, Brasil…) s’han negat en rodó a prometre una actualització a l’alça l’any vinent dels seus plans nacionals d’acció climàtica promesos a París.

Només la UE ha mostrat ambició climàtica; està disposada a augmentar les seves retallades d’emissions del 30% al 40/45% per al 20030 (respecte a 1990); i assumeix el compromís de la neutralitat climàtica el 2050 (amb l’excepció de Polònia, dependent al 80% del carbó).

La UE prefereix que no hi hagi acord que hi hagi un mal acord en el capítol dels mercats de carboni

L’altra illa de la discòrdia ha estat la polèmica definició de les regles dels futurs mercats de carboni. Xina, EUA i Brasil volen que es puguin transferir a la nova etapa de l’acord de París tots els certificats de reducció d’emissions (CERs) generats a partir del protocol de Kioto.

Desitgen que aquests drets s’ arrosseguin sense cap control o tallapisa a la nova etapa.

Però això comporta dos riscos: un que es doni una doble comptabilitat de reduccions de gasos (que es registri en l’inventari del país de destinació i al país d’origen de la transferència) i que el mercat es vegi inundat per crèdits a baix preu amb efectes molt perniciosos.

Seria un estímul pervers per a les empreses, que podrien acudir al mercat a compensar les seves emissions a baix cost, però sense prendre mesures reals de descarbonització interna (renovables, eficiència…). La UE vol regles estrictes per evitar-ho, però aquests tres països volen màniga ampla. La UE ha repetit per activa i per passiva que prefereix que no hi hagi acord abans que un mal acord.

Mentrestant un grup de 28 països liderats per Costa Rica s’han unit durant les negociacions per incorporar els anomenats Principis de Sant Josep, per assegurar que els mercats de carboni siguin realment justos i sòlids.

En aquesta iniciativa estan, a més d’Espanya, Suïssa, Belice, Colòmbia, Paraguai, Perú, Illes Marshall o Vanuatu.

Els principis de San José (en referència a la capital costarricense, on es van establir) recullen onze condicions que van des d’assegurar la integritat ambiental fins a evitar la doble comptabilitat, vetar el traspàs de crèdits anteriors a 2020 al nou sistema o bloquejar tecnologies incompatibles amb la reducció d’emissions.

Creix el rebuig a crear mercats de carboni sense unes regles molt estrictes

El descontent i la frustració eren notables entre les oenegés el dissabte, en constar la incapacitat de la presidència xilena per armar un text de consens.

“La proposta de la presidència ens sembla completament inacceptable, injusta i immoral. No apel·la a un augment de l’ambició dels països per millorar els seus plans de reducció d’emissions”, va declarar Alden Meyer, responsable d’estratègies de la Unió dels Científics Preocupats.

“El planeta està adornant i cada vegada és més difícil d’assolir la finestra d’escapament”, va assegurar. Molt dura es va mostrar Jennifer Morgan, directora executiva de Greenpeace Internacional, qui va acusar la presidència de Xile de “escoltar més als interessats privats de les empreses contaminants que al poble”.

Morgan li va demanar que es mantingui ferm davant d’Estats Units, Brasil i Japó, països als quals va acusar de “voler destruir les negociacions recolzant una estafa en el tràfic d’emissions que posa preu al medi ambient i als drets humans”.

Davant les respostes de l’esborrany d’acord, el facilitador xilè, Andrés Landerretche, va tenir una intervenció que sonava a autodefensa i va prometre que el document tindria major ambició, tot i que no va concretar com ni què entenia amb aquestes paraules.

“¿Podem dir que això acabarà com el rosari de l’aurora?”, li preguntà un periodista.

“No puc valorar quelcom que no s’ha acordat. Només valorarem el document final quan sigui ferm”, va dir Landerretche tirant d’algun manual diplomàtic de capçalera.

Font: La Vanguardia