Què podem fer per mitigar el canvi climàtic segons l’IPCC?

Un informe estructura les mesures seguint l’enfocament “evitar-canviar-millorar”

No per esperat ha resultat menys alarmant. A l’abril es va presentar la tercera i última part del Sisè informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU.

En informes previs, es plantejaven mesures tecnològicament més accessibles i retallades més progressives. Ara, la urgència que exigeix limitar l’escalfament global a 1,5 °C (o de forma més realista, a 2 °C) fa que els experts plantegin la necessitat d’implementar polítiques dràstiques en el curt termini combinades a mitjà termini amb tecnologies com la captura de carboni, l’aplicació de la qual a gran escala encara s’enfronta a importants reptes tècnics.

Una novetat important del nou informe és que incorpora una anàlisi centrada en les decisions que les persones i llars prenen com a consumidors. És sobre el consum d’energia directe i indirecte de les llars sobre el qual recauen les accions de xoc a curt termini (d’aquí al 2050).

En el context actual –preus dels productes energètics a l’alça, alta dependència de països no democràtics–, el debat sobre quin impacte poden tenir les nostres accions s’aguditza.

La petjada de carboni dels ciutadans és una mesura adequada per mesurar la seva responsabilitat, ja que considera les emissions directes i indirectes associades a les decisions que prenen. Un canvi en les pautes de consum ajuda a guiar l’economia per una senda de desenvolupament més sostenible i pot contribuir a mitigar el canvi climàtic.

L’enfocament “evitar-canviar-millorar”

L’informe estructura les mesures seguint l’enfocament “evitar-canviar-millorar”, que originalment es va aplicar al transport sostenible, però que ara s’empra de forma més general al comportament dels consumidors.

El panell d’experts estima el potencial de mitigació d’aquestes mesures en un 40-70 % de reducció d’emissions. Es podria assolir un 5 % de forma molt ràpida només amb canvis en els nostres hàbits (principalment als països desenvolupats). A més d’ aquests factors socioculturals, les mesures també se centren en l’ ús d’ infraestructures i l’ adopció de noves tecnologies que permetin aquestes modificacions.

Entre els canvis de comportament, en la categoria “evitar”, trobem la no utilització del cotxe i la reducció d’un vol de llarga distància a l’any com els dos elements amb major potencial mitigador a nivell individual, seguits a distància per l’augment del treball remot, un menor ús i major reciclatge d’envasos i la reducció del rebuig alimentari.

Com a “canvis”, s’inclouen un major ús del transport públic, la reducció del consum de carn, una major mobilitat activa (bicicleta i caminar) i la substitució de l’avió, quan sigui possible, pel tren.

Dins de les “millores”, les mesures estrella són el vehicle elèctric mogut cada vegada més per energies renovables, que també haurien de proporcionar l’electricitat de les nostres llars, i les millores en l’aïllament i formes d’escalfar les nostres llars.

En termes individuals, canviar l’acte per un d’elèctric (o encara millor, caminar i usar la bicicleta), podria reduir 2 tones de CO_₂ equivalent a l’any per persona. I un altre tant la reducció d’un vol a l’any.

En total, podria arribar-se a un estalvi de 9 tones de CO_₂ equivalent amb les mesures indicades. Però això seria per a consumidors amb alta despesa en països desenvolupats. Per a la població mundial en el seu conjunt, la mesura més rellevant seria el canvi en la dieta, ja que la majoria no vola, la seva despesa és molt reduïda i les seves emissions estan molt per sota de la mitjana mundial de 7,8 tones.

L’empremta de les empreses i el greenwashing

Les contribucions per part dels consumidors ens permetrien guanyar temps –que ja hem perdut gairebé per complet– mentre s’aprofundeix en els canvis per desfer-nos de l’energia fòssil. Eliminar-la requereix encara superar, no només obstacles tecnològics (aplicació de l’hidrogen en avions i vaixells, per exemple), sinó també relatius a la transferència de coneixement i el finançament.

Els Governs han d’ implantar polítiques més ambicioses que les aplicades fins al moment. El pla Objectiu 55 que s’està debatent a la UE per a la transició ecològica proposa reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 55 % per al 2030 (comparat amb 1990) i aconseguir la neutralitat climàtica per al 2050. Aquest pla se centra, entre altres àmbits, en l’ energia, la mobilitat i l’ alimentació en la línia de les recomanacions del Sisè Informe de l’ IPCC. És un pas en la direcció adequada, però sense un compromís ferm de la població serà insuficient.

No obstant això, les mesures de mitigació centrades en la demanda (els consumidors), en traslladar la responsabilitat a les llars, permeten que els principals responsables de les emissions de carboni es “rentin les mans”. Parlem de les empreses i, sobretot, de les multinacionals.

Una anàlisi de les emissions de carboni directes mostra que per a l’economia mundial, 90 companyies públiques i privades d’energies fòssils són responsables directament del 63 % de les emissions històriques.

Les filials de multinacionals representen el 22,5 % de la petjada de carboni de l’economia mundial i només les filials dels EUA. operant a la resta del món representen l’1,5 % del total d’emissions.

Hi ha iniciatives per lluitar contra el canvi climàtic en l’àmbit privat en què s’impliquen cada vegada més empreses –Science based targets, SBTi, normatives ISO 14064 de petjada de carboni d’organització, GHG Protocol, Carbon Disclosure Project, la plataforma NAZCA de l’ONU, etc.–. Cada vegada estan més concientitzades sobre la reducció de la seva petjada de carboni per la creixent pressió dels consumidors i inversors. No obstant, queda molt per fer. També per assegurar que les mesures preses no siguin un mer “rentat verd” (greenwashing).

Les Nacions Unides (i la Unió Europea) són conscients de l’existència creixent d’aquest greenswashing. Per això, les Nacions Unides acaba de llançar el mes d’abril de 2022 un grup d’experts d’alt nivell per combatre’l. L’objectiu és empènyer les empreses, els inversors i les ciutats a complir les seves promeses de zero emissions.

Canviarem els consumidors el nostre comportament?

La perspectiva positiva d’aquesta visió de l’IPCC és que els canvis en els nostres hàbits poden ser compatibles amb la millora global del benestar: contribueixen a reduir les diferències degudes a la desigualtat econòmica –els països desenvolupats i les llars amb més renda són els majors responsables de les emissions i la seva reducció– i les desigualtats per sexe –els homes tendeixen a menjar més proteïna animal i desplaçar-se en major mesura en cotxe– i a millorar la governabilitat en reduir la concentració de poder de certs països i col·lectius i augmentar la participació ciutadana.

L’ adopció i efectivitat de les mesures estaran molt condicionades per les enormes desigualtats econòmiques i per la injusta distribució de les responsabilitats climàtiques entre individus. Tots ens hem d’esforçar per canviar hàbits, tot i que les prediccions per al 2030 apunten que el 50% de la població mundial més pobra produirà emissions molt per sota de l’objectiu, mentre que el nivell d’emissions de l’1% més ric serà 30 vegades superior al fixat en l’Acord de París.

Els experts reconeixen que la motivació dels consumidors per implementar aquests canvis necessaris és reduïda a nivell mundial. Per això, són imprescindibles polítiques d’ incentius i penalitzacions que tinguin en compte els contextos socials i culturals a cada país.

A l’hora d’evitar mesures molt contaminants o promoure aquelles sostenibles, no podem només pensar en solucions relacionades amb impostos als gasos d’efecte hivernacle que suposin augments de preus, ja que aquestes mesures poden ser regressives i tenen un escàs efecte sobre les llars de més renda.

És molt important regular i limitar actuacions i, en ocasions, fins i tot prohibir. Establir zones de baixes emissions als centres urbans, prohibir l’ ús de plàstics d’ un únic ús i la venda de vehicles de combustibles fòssils, etc., són mesures que ja s’ han pres o que cal anar prenent amb per acompanyar i promoure o limitar l’ actuació dels consumidors.

Tal vegada sigui ara el moment de parafrasejar John F. Kennedy, i plantejar-nos no només què pot fer el nostre país pel planeta, sinó què podem fer nosaltres pel planeta i si estem disposats a fer-ho.

Font: El Diari