Marques de moda i proveïdors forcejaven sobre transició climàtica a la COP27

El sector tèxtil necessita reduir a la meitat les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle d’aquí al 2030

Una oportunitat de negoci per als assessors climàtics de les multinacionals i un trencador de cap per als fabricants en països en desenvolupament.

“Produïm per a altres marques, a Europa, en altres llocs (…). Ens pressionen perquè aconseguim la certificació i també per baixar els nostres preus”, va afirmar l’empresari egipci Ali Nouira en un debat durant la conferència anual de l’ONU sobre el Clima (COP27) a Sharm el Sheij (Egipte).

“Així, ells poden seguir traient els beneficis que estan assolint”, va agregar.

El món de la moda va signar fa quatre anys, a la COP24 de Katowice (Polònia), un compromís per reduir a zero les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle d’aquí al 2050.

De les 2.1 gigatonel·lades equivalents de CO2 que emet a l’any, el pla de les empreses seria arribar a 1.1 gigatonellades en poc més de set anys. Aquest desafiament, unit a la pandèmia de Covid-19, ha posat el sector en ebullició.

Un acte de fe

“Ho hem aconseguit? Per suposat que no. Hi som? Jo diria… potser” va reconèixer Stefan Seidel, responsable de Sostenibilitat de la marca Puma, en un altre debat sobre moda i canvi climàtic.

De les 30 marques que van signar la Carta de Katowice s’ha passat a gairebé 110, segons xifres de l’ONU.

Però el principal problema és que el 90 % de les emissions provenen dels seus subministradors.

Canviar totes les cadenes de producció i introduir estàndards climàtics en els subministradors de matèries primeres i en els tallers de confecció és una tasca gegantina.

“Tenim més de 800 proveïdors”, va recordar en un altre debat Leyla Ertur, cap de Sostenibilitat de la marca H&M.

Tampoc les marques de luxe, reputades per la cura amb què elegeixen els seus subministradors de matèries primeres, escapen a la revolució.

“Ni tan sols nosaltres som prou grans per canviar totes les cadenes de subministrament, la col·laboració és clau”, va explicar Marie-Claire Daveu, responsable de sostenibilitat del gran grup Kering, que agrupa marques com Gucci o Yves Saint-Laurent.

Ali Nouira explica algunes de les dificultats dels proveïdors.

“Quan fabriquem, hem de tenir totes les certificacions necessàries i tot això és extremadament difícil i costós. I quan dic difícil em refereixo al altri que algunes agències de certificació ni tan sols existeixen a les nostres regions”.

Delman Lee, vicepresident de Tal Apparel, assegura que la seva empresa, amb seu a Hong Kong, porta una dècada en el procés descarbonitzador.

Però amb filials al Vietnam o Etiòpia, les diferents reglamentacions són tot un repte.

Emprendre el camí del “zero carbó net” és “un acte de fe”, va explicar a l’audiència a la COP27.

“Et compromets amb una cosa que no saps com vas poder aconseguir”, va confessar.

Costos gratis

El canvi de cultura empresarial ja ha calat als països desenvolupats, reconeix Nicholas Mazzei, cap de Sostenibilitat Ambiental de Zalando, una de les grans marques de venda en línia.

“Alguns grans bancs t’ofereixen un tipus d’interès més baix si et compromets amb un objectiu net zero”, s’entusiasma.

“Si vols fer la transformació al millor acabes no pagant res, perquè els préstecs són tan baixos que els costos són bàsicament gratuïts”, assegura.

Però els proveïdors no tenen la mateixa sort.

“El que necessitem és molt més energia renovable que les grans firmes. Fins i tot si poséssim panells solars a totes les nostres fàbriques, això només representaria el 17% del consum de tot el grup”, va explicar Catherine Chiu, vicepresident de Sostenibilitat de la maquiladora xinesa Crystal Group.

Stefan Seidel reconeix les dificultats: “necessitem que els nostres proveïdors puguin accedir a energia renovable fora de les seves fàbriques”.

“El sector privat està fent la seva part. Però els reguladors es mouen al seu propi ritme”, afegeix Delman Lee.

Font: Diari Lliure