Les línies aèries es lliuren de les obligacions climàtiques acordades

Les línies aèries s’han deslliurat de les seves obligacions de protecció climàtica per als pròxims anys. A partir del 2021, havien de començar a compensar les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle amb la compra de crèdits o certificats que justifiquin reduccions de gasos d’altres sectors. Però amb l’enfonsament dels vols i de les emissions han aconseguit canviar les regles dels compromisos adquirits.

L’Organització d’Aviació Civil Internacional (OACI), organisme adscrit a l’ONU, va acordar el 2016 que les aerolínies havien d’assolir el seu pic d’emissions de gasos en el període 2019-2020, de manera que havien de començar a compensar a partir de l’any 2021 aquest excés de gasos arraconats. Tot això s’havia de materialitzar mitjançant l’anomenat esquema de reducció i compensació de carboni per a l’aviació internacional (Corsia pel seu acrònim en anglès). El pactat tenia un primer període voluntari per als països (fins al 2026) i un segon obligatori posterior (fins al 2035).

Començaran a compensar l’excés de _CO2 en ultrapassar els nivells de l’any 2019, quelcom no previsible a curt termini

Tanmateix, l’ OACI va corregir la norma fa uns dies i va acordar alleujar l’ obligació de les aerolínies relatives a les compensacions pel creixement de les emissions de gasos.

El nou acord implica que previsiblement es posposa fins a l’any 2023 la data en què les companyies de navegació aèria han de començar a pagar pels crèdits de carboni destinats a compensar les emissions produïdes.

Tot plegat es produeix després que l’Associació Internacional de Transport Aeri (Iata) pressionés l’organisme de l’ONU (OACI) per canviar el pic o llindar de referència amb què es calcula la base a partir de la qual l’excés d’emissions del sector ha de ser compensat (amb crèdits de carboni).

La normativa preveia fins ara que les companyies començarien a pagar (el 2021) en ultrapassar la mitjana d’emissions assolit entre els anys 2019 i 2020. Tanmateix, el desplome dels vols, d’emissions i de facturació ha fet que les aerolínies reclamessin no haver d’assumir aquesta obligació.

El seu argument era que la lluita contra el canvi climàtic comportava una càrrega addicional en un moment de crisi econòmica (i amb les companyies demanant el rescat). I les seves demandes han estat ateses.

L’OACI ha acceptat canviar les regles durant els tres primers anys en què havia de funcionar l’esquema Corsia de manera voluntària.

Així, es fixa com a pic o llindar de referència les emissions del 2019, amb la qual cosa les companyies només haurien de pagar quan superin els nivells de _CO2 d’aquell any.

És a dir, si les emissions no augmenten per sobre de les de 2019 no hauran de pagar res pels seus impactes climàtics. Només reprendran les seves velles obligacions quan ultrapassin el nou llistó, quelcom que no es preveu a curt termini, ja que s’estima que la plena recuperació dels vols no es donarà fins a l’any 2022 o, tal vegada, 2023.

L’assemblea de l’OACI (193 països) decidiran el 2022 si mantindran la mateixa línia de base d’emissions més enllà del 2023 o es tornarà a la mitjana acordada anteriorment (2019-2020). L’acord va ser impulsada per la UE en un context en què EUA. havia amenaçat amb retirar-se del pla Corsia en la seva fase voluntària) si no es canviava la línia de base.

Diverses oenegés han criticat aquest acord en jutjar que debilita encara més els modestos plans d’acció climàtica en el sector aeri, ratllats d’insuficients. “Aquesta decisió és un senyal política molt mala en plena emergència climàtica. És una cessió incomprensible davant el lobby de l’aviació”, assenyala Floren Marcellesi, coportaveu d’Equo.

Compensar el _CO2 dels avions: una fórmula polèmica

E l esquema Corsia avala l’ús de diversos programes de compensació de les emissions per a l’aviació internacional; per exemple l’ocupació de certificacions o drets sobrants procedents del protocol de Kioto (gestionats per l’ONU) o altres gestats en acords voluntaris d’empreses per reduir _CO2.

Però aquest sistema té moltes llacunes. Per exemple, requeriria que estigués ja funcionant el mercat mundial de carboni , que encara no està actiu, a causa de les desavinences entre països dins d’acord de París (tot i que sí que funciona un mercat de drets d’emissió a nivell europeu).

A més, no està garantida la participació en la fase voluntària d’alguns dels grans països (Xina, Brasil, Índia i Rússia). I, en segon lloc, es dona una manca de credibilitat en algunes de les unitats de compensació; hi ha dubtes que corresponguin a projectes que hagin donat lloc a reduccions de _CO2 reals. Els seus crítics assenyalen que aquest sistema no ofereixen incentius perquè la indústria aeronàutica inverteixi en tecnologies netes, en lloc de preferir la compra de crèdits a preus barats i de dubtosa fiabilitat.

“L’esquema Corsia no encaixa amb els objectius de reducció de _CO2 de l’acord de París”, diu Floren Marcellesi, coportaveu d’Equo, contrari a l’acord de l’OACI.

“Les compensacions pel dany climàtic arribaran massa tard en comparació amb el que demana la ciència. Són una irresponsabilitat climàtica. Lamentem que el Govern espanyol no s’hagi oposat a aquest pas enrere, incoherent amb la seva declaració d’emergència climàtica”, afegeix

Font: La Vanguardia