Les concentracions de diòxid de carboni segueixen en nivells rècord malgrat les mesures de confinament degudes a la COVID-19

Segons l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), la ralentització industrial deguda a la pandèmia de COVID-19 no ha contrarestat els nivells sense precedents de gasos d’efecte hivernacle que atrapen la calor a l’atmosfera, provoquen la pujada de les temperatures i exacerben les condicions meteorològiques extremes, la fusió dels gels, l’augment del nivell del mar i l’acidificació dels oceans.

Les mesures de confinament han reduït les emissions de molts contaminants i gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni (_CO2). Amb tot, qualsevol canvi en les concentracions de _CO2 —que són la suma de les emissions passades i les actuals— no és més gran que el provocat per les fluctuacions normals en el cicle del carboni que es produeixen d’un any a un altre i per la marcada variabilitat natural a la qual estan subjectes els somnis de carboni com la vegetació.

Una vegada més, les concentracions de _CO2 van experimentar un increment sobtat el 2019, i segons s’apunta al Butlletí de l’OMM sobre els gasos d’efecte hivernacle, la mitjana mundial anual va superar un important llindar: 410 parts per milió (ppm). El 2020 l’augment ha continuat. Des de 1990 el forçament radiatiu total —que exerceix un efecte d’escalfament del clima— s’ha incrementat en un 45 % a causa dels gasos d’efecte hivernacle de llarga durada. Quatre cinquenes parts d’aquest augment es deuen al _CO2.

“El diòxid de carboni roman a l’atmosfera durant segles i encara més temps als oceans. L’últim cop que es va registrar a la Terra una concentració de CO ₂ comparable va ser fa entre tres i cinc milions d’anys. La temperatura era llavors de 2 a 3 °C més càlida i el nivell del mar entre 10 i 20 metres superior a l’actual, però no hi havia 7 700 milions d’habitants”, va dir el Secretari General de l’OMM, el professor Petteri Taalas.

“El 2015 superem el llindar mundial de les 400 ppm. I només quatre anys després, ultrapassem les 410 ppm. Aquesta velocitat d’augment no té precedents en els nostres registres històrics. La reducció en les emissions deguda a les mesures de confinament no és més que una minúscula irregularitat en el gràfic a llarg termini. Hem d’aplanar la corba de forma continuada”, va afirmar el professor Taalas.

“La pandèmia de COVID-19 no és una solució per al canvi climàtic. Tanmateix, ens brinda una oportunitat per adoptar mesures d’índole climàtica més sostingudes i ambicioses encaminades a reduir les emissions fins a un nivell zero net a través d’una metamorfosi integral dels nostres sistemes industrials, energètics i de transport. Els canvis que s’ han d’ aplicar són tècnicament possibles i viables des del punt de vista econòmic, i la seva repercussió en la nostra vida quotidiana només seria marginal. És d’agrair que un nombre cada vegada més gran de països i empreses s’hagin compromès a assolir la neutralitat quant a emissions de carboni”, va assenyalar. “No hi ha temps que perdre”.

Tendències el 2020

El Projecte Carboni Global ha estimat que, durant el període amb les restriccions més estrictes a l’activitat, les emissions diàries de _CO2 poden haver-se reduït en fins a un 17 % a escala mundial a causa del confinament de la població. Com que encara no està clara la durada de les mesures de confinament ni el seu grau de rigor, tota predicció de la reducció total de les emissions anuals al llarg de 2020 és summament incerta.

Les estimacions preliminars indiquen una disminució de les emissions anuals mundials d’entre el 4,2 i el 7,5 %. A escala mundial, una reducció de les emissions d’aquesta magnitud no permetrà reduir la concentració de _CO2 atmosfèric. Així doncs, la concentració d’aquest gas seguirà augmentant, tot i que a un ritme lleugerament menor (reducció en el creixement anual d’entre 0,08 i 0,23 ppm). Es tracta de valors compatibles amb la variabilitat natural interanual d’ 1 ppm. Això significa que, a curt termini, l’impacte de les mesures de confinament aplicades arran de la COVID-19 no es pot diferenciar de la variabilitat natural, segons s’apunta al Butlletí.

Nous rècords el 2019

Al Butlletí de l’OMM sobre els gasos d’efecte hivernacle —un dels informes més destacats de l’Organització— es proporciona informació detallada sobre l’abundància atmosfèrica dels principals gasos d’efecte hivernacle de llarga durada: el diòxid de carboni, el metà i l’òxid nitrós.

El Butlletí es basa en les observacions i mesuraments de la Vigilància de l’Atmosfera Global de l’OMM i les xarxes associades, que inclouen estacions de vigilància atmosfèrica en regions polars remotes, zones d’alta muntanya i illes tropicals. Aquestes estacions han seguit funcionant malgrat que les restriccions imposades arran de la COVID-19 dificulten les operacions de reabastament i la rotació del personal en llocs sovint aïllats i subjectes a condicions difícils.

Diòxid de carboni

De tots els gasos d’ efecte hivernacle de llarga durada fruit de les activitats humanes, el _CO2 és el que té una presència més important a l’ atmosfera, i és el responsable d’ aproximadament dos terços del forçament radiatiu. La concentració mitjana anual de _CO2 a escala mundial era d’aproximadament 410,5 ppm el 2019, la qual cosa suposa un augment respecte a les 407,9 de 2018, després d’haver superat el llindar de les 400 ppm el 2015. L’augment en la concentració de _CO2 registrat entre 2018 i 2019 va ser superior a l’observat entre 2017 i 2018 i també a la mitjana de l’últim decenni.

El 2019, les emissions procedents de la crema de combustibles fòssils i la producció de ciment, la desforestació i altres canvis en l’ús de la terra van disparar les concentracions de CO₂ atmosfèric fins a un valor equivalent al 148 % del nivell preindustrial de 278 ppm, que representa el punt d’equilibri dels fluxos entre l’atmosfera, els oceans i la biosfera terrestre. Durant l’última dècada, al voltant del 44 % del _CO2 ha romàs a l’atmosfera, mentre que el 23 % ha estat absorbit pels oceans, el 29 % per la terra i el 4 % restant no ha estat atribuït.

El Butlletí de l’OMM sobre els gasos d’efecte hivernacle es basa en les xifres mitjanes mundials de 2019. Les dades d’estacions individuals evidencien que la tendència a l’alça continua el 2020. La mitjana mensual de la concentració de _CO2 a l’estació de referència de Mauna Loa, a Hawái, va ser de 411,29 ppm el setembre de 2020, enfront de les 408,54 ppm de setembre de 2019. A l’estació del cap Grim, a Tasmània (Austràlia), les xifres van ser de 410,8 ppm el setembre del 2020, enfront de les 408,58 ppm registrades el 2019.

La concentració de metà, un potent gas d’efecte hivernacle la permanència del qual a l’atmosfera és inferior a un decenni, va augmentar en un 260 % respecte als nivells preindustrials en situar-se el 2019 en 1 877 ppmm. L’augment registrat entre 2018 i 2019 va ser lleugerament inferior a l’observat entre 2017 i 2018, però va seguir sent més gran que la mitjana de l’últim decenni.

El metà és el causant d’aproximadament el 16 % del forçament radiatiu a causa dels gasos d’efecte hivernacle de llarga durada. Prop del 40 % d’aquest gas que s’emet a l’atmosfera procedeix de fonts naturals (per exemple, aiguamolls i termites), mentre que aproximadament el 60 % prové de fonts antropògenes (per exemple, ramaderia de remugants, cultiu d’arròs, explotació de combustibles fòssils, abocadors i combustió de biomassa).

L’òxid nitrós, que és tant un gas d’efecte hivernacle com un producte químic que esgota la capa d’ozó, va assolir 332,0 ppmm el 2019, això és, un augment del 123 % respecte als nivells preindustrials. L’increment en la concentració d’aquest gas entre 2018 i 2019 també va ser menor a l’observat entre 2017 i 2018, i pràcticament igual a la taxa d’augment mitjà dels últims deu anys.

Al Butlletí també s’ofereixen dades d’altres gasos, entre ells les substàncies que esgoten la capa d’ozó regulades en virtut del Protocol de Mont-real.

Font: Organització Meteorològica Mundial