Cal un aranzel europeu a les importacions amb petjada de carboni?

La Comissió Europea estudia la implantació de l’anomenada ‘carbone tax’, però s’enfronta a nombroses qüestions que dificulten la tasca. La primera de totes: ¿pot xocar amb les regles del comerç internacional?

La Unió Europea està decidida a col·locar l’emergència climàtica al centre del debat en aquest nou cicle comunitari que arrenca. La nouvinguda presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, ho va deixar clar en el seu discurs de presa de possessió el passat diumenge, i també l’endemà, durant la seva intervenció en l’obertura de la Cimera climàtica de Nacions Unides a Madrid (COP25). “El Pacte Verd Europeu és la nostra nova estratègia de creixement”, va asseverar. La meta és convertir Europa en el primer continent amb zero emissions de carboni el 2050.

El que no està tan clar és que aquest lideratge en l’ambició aconsegueixi cristal·litzar en mesures eficients que es guanyin l’aquiescència de tots els membres del club. Una d’elles és la introducció d’un aranzel a les importacions amb petjada de carboni. Von der Leyen ha encomanat als comissaris de Comerç, Phil Hogan, i d’Economia, Paolo Gentiloni, l’elaboració de la qual s’anomenarà Carbon Border Tax, dins del paquet de mesures del Pacte Verd. Però són molts els experts que adverteixen de la complexitat de la tasca. “Va a ser complicat posar aquest mitjà en marxa. Hi ha un munt de qüestions tècniques que cal dilucidar”, adverteix Arancha González, directora executiva del Centre de Comerç Internacional (ITC), agència de desenvolupament conjunta de Nacions Unides i l’Organització Mundial del Comerç (OMC). La primera d’elles: ¿Pot aquesta mesura xocar amb les regles del comerç internacional?

La Unió Europea es va comprometre en l’Acord de París a reduir les emissions contaminants entre un 40% i un 55% per a 2030 i assolir el nivell de zero emissions el 2050. Per a això, no descarta revisar la directiva de fiscalitat energètica, la qual cosa podria traduir-se en impostos a la generació de _CO2 en la producció europea. Però igual que Brussel·les plantejarà mesures a nivell comunitari i nacional (aquestes competència dels països membres), també perseguirà amb altres iniciatives un doble objectiu: pressionar altres països per reduir les seves emissions i, alhora, garantir que les empreses dels 27 puguin competir en igualtat de condicions amb les extracomunitàries.

L’impost a les importacions de béns que utilitzin en el seu procés productiu tecnologies molt intensives en _CO2 serviria, en paraules de la presidenta de la Comissió, “per garantir que les nostres empreses puguin competir en un terreny de joc anivellat i evitar fuites de carboni”. Una sort d’eina per evitar el que la UE consideraria dumping mediambiental. Poc més es coneix del futur impost, més enllà que començaria a aplicar-se en una sèrie de sectors seleccionats, s’estendreia gradualment, i que hauria de ser “totalment compatible amb les normes de l’OMC”. Fonts de la Comissió Europea reconeixen la dificultat d’implementar la mesura respectant aquestes regles. “Tenim un debat intern per veure com es pot fer. Fins a la primavera de l’any que ve hi va a haver un debat polític molt intens al respecte”, expliquen.

“Un impost sobre la frontera del carboni de la UE seria difícil de dissenyar, costós d’implementar i segurament provocaria desafiaments legals. Però si es fa correctament, hi ha raons per pensar que podria tenir èxit”, apunta en un informe el think tank Centre for European Reform. El fet de tractar-se d’una mesura plantejada per molts països, entre ells EUA, però no implantada per cap, dona una idea de la seva complexitat.

“¿Com se’n va a fer? ¿Se li va a fer un passaport de carboni als productes? ¿Qui ho va a decidir?”, pregunta González. En cas que, en lloc de gravar per sectors, la UE decidís taxar tots els productes que vinguin d’un país que no ha signat el protocol de París, podria topar-se amb el problema que un productor podria dir que la qüestió no és el que faci el seu país, sinó el que faci ell com a productor.

Si es vol prendre una mesura a la frontera per compensar el que les importacions tinguin més carboni que la producció domèstica, aquesta hauria de respectar les regles del comerç internacional. Aquestes permeten a un país decidir quin és el nivell de protecció que vol imposar, inclosa la protecció al medi ambient. Però demanen dues coses: que la mesura no sigui discriminatòria i que sigui honesta. “L’objectiu ha de ser que els altres redueixin les seves emissions de _CO2, no protegir els productors domèstics de la competència exterior, perquè no tots els productors europeus són més eficients en termes d’emissions que tots els importadors exteriors”, aclareix González, que considera que “hi ha altres maneres de fer-ho. Hi ha altres mecanismes que poden ser més interessants. ¿Per què no es fa un mecanisme reglamentari com s’ha fet amb el reglament de protecció de dades, que permeti als altres alinear-se també amb aquesta missió?”.

“Allò ideal seria forjar un consens internacional”, coincideix Federico Steinberg, investigador principal del Reial Institut Elcano, tot i que matisa la dificultat d’aconseguir-ho, donada la crisi en què es troba l’OMC com a institució i que tampoc sembla el millor moment en plena guerra comercial. Steinberg advoca per incorporar en una necessària reforma de l’OMC, que també defensa la UE, “que introdueixi estàndards mediambientals en el comerç internacional”.

D’altra banda, la implantació de la mesura també podria tenir efectes col·laterals, com la deslocalització d’empreses cap a països extracomunitaris, o trobar-se amb l’oposició del bloc d’Estats membres que tampoc recolzen els objectius més ambiciosos de la Comissió Europea, format per Polònia, Hongria i República Txeca. A més, “els països emergents i en desenvolupament han acusat la UE i als EUA de voler utilitzar tant el medi ambient com els drets laborals com excuses proteccionistes”, apunta Steinberg.

Font: Expansió