“Els avenços en el coneixement científic mostren la intensificació del canvi climàtic”

Una de les conseqüències d’ajornar un any la cimera mundial del clima de Glasgow (COP26) és que el temps afegit ha permès arribar a aquesta nova conferència de les Nacions Unides havent realitzat abans la revisió científica més gran sobre l’escalfament del planeta: l’últim informe del grup I del panell principal d’experts sobre canvi climàtic, l’IPCC, copresidit per Valérie Masson-Delmotte (50 anys, Nancy). Aquesta climatòloga francesa, que ha hagut d’aprendre a separar les seves emocions de les dades científiques per no deixar-se portar per l’angoixa o la impotència, explica que el canvi climàtic no s’ha accelerat, però sí que s’està intensificant, amb esdeveniments meteorològics més intensos i freqüents. Com a recalca, l’escala i la velocitat de les pertorbacions actuals al clima no tenen precedents en els últims mil·lennis.

Pregunta. Què destaca del vostre informe científic sobre canvi climàtic de l’IPCC?

Resposta. Els avenços en el coneixement científic mostren la intensificació del canvi climàtic, el seu efecte generalitzat a totes les regions del món, i la influència humana en el clima global i en esdeveniments extrems, com ara onades de calor, fortes pluges o sequeres. Tenim una comprensió més fina de l’efecte de les nostres emissions de diòxid de carboni, i també de metà, per comprendre com pertorbem el clima.

P. L’escalfament del planeta és avui més ràpid del previst pels científics?

R. L’evolució de l’escalfament és com s’esperava, les tendències que vam observar van ser anticipades a finals dels anys vuitanta. De fet, el premi Nobel de Físiques d’aquest any ha estat atorgat a pioners de la modelització del clima [els climatòlegs Syukuro Manabe i Klaus Hasselmann, juntament amb Giorgio Parisi]. L’únic punt en què hi ha hagut realment una acceleració, un augment del ritme, és a la pujada del nivell del mar.

P. Què vol dir llavors que s’estigui produint una intensificació del canvi climàtic?

R. Això vol dir, en particular, esdeveniments extrems més intensos i freqüents. A més, també hi ha una intensificació en el sentit que toca els límits dels ecosistemes o les infraestructures que existeixen. Correm darrere del clima; veiem que les nostres infraestructures o les nostres pràctiques agrícoles actuals no estan adaptades al clima avui. Cal tenir en compte aquest diagnòstic més fi i aquesta intensificació a la presa de decisions per preparar-se. Moltes de les accions de l’actualitat, com a construccions, es duen a terme tenint en compte el clima dels darrers 100 anys. Es fan mirant al passat, cap enrere, és com veure pel retrovisor.

P. Fins a quin punt s’està pertorbant el clima?

R. Al conjunt del planeta, l’escala i la velocitat dels canvis actuals suposen una ruptura respecte a les variacions climàtiques naturals dels últims mil·lennis. L’escalfament del darrer segle és inèdit en més de 2.000 anys, la pujada del nivell de mar en més de 3.000 anys, el contingut de CO₂ de l’atmosfera en diversos milions d’anys. Estem pertorbant realment en profunditat el sistema climàtic. L’oceà ha acumulat prop del 90% de la calor suplementària, però el temps de barreja de l’oceà és de diversos segles, així que el canvi que ja ha tingut lloc és irreversible a llarg termini. Quan s’emet CO₂, una part entra a l’oceà, acidificant-lo, una altra va a la vegetació, i prop de la meitat es queda a l’atmosfera: entre un 15% i 40% de les emissions posades a l’atmosfera anualment continuaran actuant sobre el clima a una escala de mil anys.

P. L’informe incideix que alguns d’aquests canvis ja són irreversibles per a centenars o milers d’anys.

R. Una pujada del nivell del mar és irreversible a escales de temps de segles a milers d’anys, però també mostrem fins a quin punt l’evolució del futur del clima depèn d’eleccions que podem fer. Si reduíssim de manera realment forta les emissions per tot el món veuríem molts beneficis: per a la qualitat de l’aire serien molt ràpids, en alguns anys; per a l’evolució de la temperatura a la superfície de la Terra, al cap d’una vintena d’anys; no és gaire a l’escala d’una vida humana.

P. Com fa psicològicament per treballar tota l’estona amb informacions tan alarmants?

R. Fa 30 anys que treballo en aquestes qüestions i és realment important apartar les emocions que poden paralitzar, com l’angoixa, el sentiment d’impotència o, de vegades, la còlera, per una reacció massa lenta. En el meu cas, prefereixo subratllar com el progrés dels coneixements científics permet entendre millor què passarà a cada regió. Si no tenim coneixements, avancem en la foscor. Ara espero que aquests coneixements, aquest diagnòstic, condueixin a accions més ambicioses i eficaces.

P. Aquest informe de l’IPCC fa servir un llenguatge molt més dur que els anteriors: és perquè se sap més del fenomen ara o per decisió pròpia d’aquest organisme?

R. S’ha avançat en el coneixement científic, però també hem fet un esforç no pas per ser més durs, sinó més clars. Sovint, als informes anteriors de l’IPCC, quan la gent els llegia s’ofegava en un vocabulari massa tècnic i amb termes sobre nivells de confiança que resultaven incomprensibles per a un ciutadà normal.

P. La pandèmia va obligar a fer aquest informe treballant a distància, per internet, amb diversos centenars de científics de tot el món. Com va ser lexperiència?

R. Sí, des del febrer del 2020. La dedicació dels autors va ser extraordinària, ja que ha requerit treballar en franges horàries diferents i fora dels horaris habituals, cosa que interfereix molt en la vida familiar. Per permetre participar a distància 234 investigadors de 65 països, a les diferents franges horàries, cada reunió la fèiem dues vegades, una al matí molt aviat i una altra a la tarda.

P. Això hauria de ser un exemple per a altres reunions climàtiques, com ara la cimera que comença ara a Glasgow?

R. Jo estic molt atenta a limitar les meves emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i els meus desplaçaments, en particular, amb avió. A l’IPCC, fins al 2020 la norma era tenir reunions a les quatre cantonades del món, però nombrosos científics del clima havien mostrat les seves reserves, ja que per a ells era contradictori. Jo havia demanat fer reunions virtuals i em van dir que no era possible. El que no era possible abans del 2020, ara s’ha convertit en la norma. Hem après lliçons. No és gens fàcil. L’aprovació final de l’informe es va fer durant dues setmanes: a la primera setmana l’horari de treball per a nosaltres a Europa era de migdia a mitjanit ia la segona, de les cinc de la matinada a les dues de la tarda, però a Sud-amèrica els va tocar treballar a la meitat de la nit 15 dies seguits.

P. Com veu la cimera de Glasgow? Estem a temps de parar el pitjor del canvi climàtic?

R. Al nostre informe veiem cinc grans escenaris amb les emissions: de gran augment, d’augment, d’estancament, de baixada o de baixa baixa. L’escenari de gran augment avui és menys possible, per les polítiques climàtiques en marxa i per la ruptura tecnològica amb l’electricitat baixa en carboni. Si es compleixen els compromisos actualitzats per a la reducció d’emissions dels països per al 2025 i el 2030, és a dir, les promeses, no les accions engegades, el que surt és una cosa semblant al nostre escenari d’estancament i això significa dos graus de més el 2050 i tres graus al començament del proper segle. Ara mateix hi ha una escletxa molt xocant entre els compromisos adquirits dels països i els objectius de l’Acord de París sobre el clima.

P. En contra del que pensa molta gent, l’IPCC no fa estudis propis.

R. Així és, l’IPCC no produeix coneixements nous, passa revista als ja existents de manera metòdica, objectiva, rigorosa i neutra. Participa en allò que jo anomeno la maduració dels coneixements.

P. Què en penses de les denúncies de pressions per influir en altres informes de l’IPCC?

R. En realitat, l’IPCC també és una coproducció i treballa amb un sistema de relectura oberta. Cada informe és el resultat de diverses revisions successives que són realitzades pels que vulguin de la comunitat científica, milers de científics, i després pels representants dels diferents països, que també poden tenir, per descomptat, unes perspectives geopolítiques. Aquests comentaris són tinguts en compte, però no és l’opinió expressada pel representant d’un país el que decidirà una anàlisi científica. Nosaltres donem suport als estudis, les dades, els coneixements que són robustos, i que al final s’imposen, encara que xoquin amb les agendes d’alguns països. Quan un informe de l’IPCC es publica en la seva versió final, el conjunt de comentaris rebuts a les relectures són igualment publicats.

P. Aleshores no ho considera pressions?

R. L’informe de què parla és un esborrany de l’informe del grup III i alguns comentaris han estat realitzats per alguns governs en relectura, que és una de les etapes de la preparació. A l’informe del grup I que publiquem aquest estiu, aquesta etapa de relectura pels governs ens ha ajudat a ser més clars en les nostres conclusions, sense ambigüitats. Veig una oportunitat en el fet de poder tenir aquesta producció col·lectiva.

Font: El País