El preu del carboni, clau en la lluita contra el canvi climàtic

La fixació del preu del carboni s’ ha convertit en una de les claus més importants en la lluita tant de les empreses com dels països en la seva lluita contra el canvi climàtic. Aquest mecanisme, que va néixer per frenar el dany mediambiental que produeix l’escalfament global, assigna un preu a les emissions de gasos d’efecte hivernacle per redirigir la inversió pública i privada cap a models de producció que contribueixen a descarbonitzar l’economia.

Des del seu naixement, amb el Protocol de Kioto el 1997, el mercat d’emissions de diòxid de carboni on empreses i països adquireixen i venen certificats de drets d’emissió ha anat adquirint importància i volum, fins al punt que en la pròxima COP25 la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que tindrà lloc al desembre a Santiago de Xile serà un dels principals objectes de revisió i debat.

En aquest context, l’Economista, amb la col·laboració d’Acciona, va celebrar a la seva seu a Madrid l’Observatori Comprar i vendre _CO2, on diversos dels agents i empreses implicats en aquest procés van exposar les virtuts i les dificultats que encara troben al mercat. Van participar en el debat José López-Tafall, director de Regulació d’Acciona; Alfredo Sánchez Vicente, cap d’Àrea de Mercats de Carboni de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic; Ismael Romeo, director de Sendeco2; Eric Bernard, Head of Trading en Factor Trading; i Alberto Abánades, professor del Departament d’Enginyeria Energètica de la Universitat Politècnica de Madrid; al costat de l’adjunt al director de l’Economista, Rubén Esteller.

Els experts van coincidir a assenyalar que les empreses ja han assumit el cost d’aquest mercat de compravenda, però van apuntar que el problema segueix sent com s’aconsegueix aquesta reducció d’emissions i el mecanisme que aconsegueix internalitzar-les. “Estem avançant, però encara hi ha dispersió”, va admetre José López-Tafall . “A dia d’avui, només el 15% de les emissions estan sotmeses a aquest sistema.

A la Xina es diu que se’n va a implantar i arribaria fins al 20%, però per a 2020 s’hauria d’arribar al 25% i encara estem lluny”, va afegir. Per al director de Regulació d’Acciona una de les dificultats és les diferències de preus de les emissions de _CO2 actuals. “El nivell de preu imposat és molt divers. Hi pot haver des dels 130 euros per tona de Suècia a països on pot costar un dòlar”, va assegurar. “A Acciona defensem un preu mínim de _CO2 a nivell mundial o almenys europeu i una implantació gradual d’aquest sistema perquè sigui eficaç i sostinguda en el temps”, va afirmar López-Tafall.

Aquestes diferències, segons els experts, fan que les empreses segueixin en molts casos depenent dels governs per prendre decisions en lluita contra la reducció d’emissions. Per això els participants van apostar per reforçar els mecanismes amb els quals el sector privat pugui adquirir més responsabilitats. “Les empreses tenim opcions d’internalitzar les nostres emissions i hem de dir molt més. A Acciona som neutres en emissions des del 2016 i hem internalitzat el preu de les emissions en la posada en marxa de noves inversions, però els problemes d’implantació no poden paralitzar els processos que frenin inversions perquè un país el tingui aturat. Si ho podem decidir a les empreses seria més útil” va indicar el responsable d’Acciona.

Les empreses depenen dels governs per prendre decisions en lluita contra la reducció d’emissions

En aquest punt, Alfredo Sánchez Vicente va apuntar que les regles d’aquest mercat del carboni es van establir en l’Acord de París de 2015 i ja dos anys després a Bonn es va veure que hi havia punts de vista de diferents. “La clau és poder arribar a acords a la cimera de Xile aquest mes de desembre”, va dir. El cap d’Àrea de Mercats de Carboni de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic va recordar la magnitud del problema al qual ens enfrontem. “L’impacte del canvi climàtic, segons l’últim informe de Nacions Unides, és d’un augment d’1,5 graus el 2050 i si tots els compromisos dels països es complissin seria un augment de 3 graus el 2100. Aquesta és la magnitud del problema. Per arribar a 1,5 graus es necessiten deixar les emissions a zero el 2050. I això és un repte no només dels governs, sinó també de les empreses”, va apuntar.

L’expert en canvi climàtic va assegurar que la intenció del seu organisme és aconseguir que la inversió de les empreses en altres països sigui atractiva. “La Unió Europea lluita perquè el mercat sigui molt tancat, perquè no hi hagi forats negres d’emissions i així poder arribar a aquest objectiu de l’1,5 graus i limitar l’impacte del canvi climàtic”, va afegir. “És cert que encara hi ha diferències entre els 195 països que van signar aquest pacte, però tothom ho té clar i som optimistes per arribar a un acord a Xile”, va dir el portaveu de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic.

Tensions en el mercat

Ismael Romeo, director de l’empresa Sendeco2, especialitzada en transaccions amb drets, va posar de manifestos els “clarobscurs” que al seu judici hi ha actualment al mercat de compravenda de _CO2. “Des dels inicis es van fer les coses de pressa i corrent i ara és impossible homogeneïtzar els preus”, va dir. Per a això, va fer un recorregut de l’evolució del preu en els últims mesos. “Al gener de 2018, el preu del _CO2 era de 8 euros. Les previsions deien que el preu es mouria entre 20 i 25 euros el 2021. I el juliol del 2018 ja estàvem en aquest nivell. Es van multiplicar per tres els preus. I això no respon a quelcom natural ni passa en altres mercats, així és que quelcom falla”, va afirmar. “Les empreses tenen previsions a llarg termini però a cinc mesos ningú pot suportar aquests canvis. Està clar que des de les administracions públiques a Europa s’ha fet molt d’èmfasi en què sigui un mercat atractiu, que hi hagi incentius, però que això passi de cop no té sentit. Hi ha empreses a les quals els costa cobrir les seves emissions i moltes instal·lacions que no han pogut complir i això abans era residual”, va afirmar. Per al director de Sendeco2, el problema rau en el fet que hi ha actualment “posicions dominants i segurament especulatives que veuen atractiu el mercat de CO₂ i mantenen preus a l’alça”, va afirmar.

Per la seva banda, el Head of Trading de Factor Trading, Eric Bernard, va veure més bondats al mercat actual. “Funciona com un mercat d’ incentius. L’empresa que fa esforços pot guanyar diners. Això fomenta i accelera la transició energètica i a les elèctriques els porta a una descarbonització més accelerada”, va assegurar. Bernard va analitzar també el comportament dels preus. “És cert que els preus són importants, però les oscil·lacions han vingut per les diferents fases que té el procés. Ja vam estar en 30 euros en la primera fase i després va descendir i es va anar acumulant sobre assignació. El 2017 va estar a 5 i 6 euros i es van posar mecanismes que van fer que el preu pugés. I ara el 2019 s’han posat mecanismes que fan acotament de drets. En la meva opinió, amb els preus molt baixos no s’anima a grans empreses a participar del procés”. Per al representant de Factor Trading, el mercat de compravenda de _CO2 està elaborat “perquè les empreses vagin fent esforços i que les generadores d’electricitat tinguin incentius per abandonar el carbó pel gas, que és ara l’energia de transició cap a les renovables”. Segons Bernard, el mercat europeu de _CO2 “serveix com a mirall a altres països i anima les seves empreses a fer la transició necessària amb l’objectiu que el 2050 tinguem una economia d’emissions neutres en _CO2“, va afirmar.

Amb els preus molt baixos no s’anima a grans empreses a participar del procés

El professor del departament d’Enginyeria Energètica de la Universitat Politècnica de Madrid Alberto Abánades va advocar per comprendre que com en tot canvi productiu, el mercat de _CO2 també necessita un període d’aclimatació. “Hi ha d’ haver un procés d’ adaptació. El mercat és un ens imperfecte i cal intentar adaptar-lo, perquè és cert que no és lògic que de cop el preu pugi tres vegades”, va assenyalar.

“Però el que aconsegueix és fomentar el desenvolupament de les noves tecnologies disruptives i només així serà possible la descarbonització que necessitem”, va apuntar el professor. Alberto Abánades sí va apostar per incloure mesures que reforcin aquests estímuls. “Als EUA en lloc d’establir impostos aposten per una prima, hi ha qui redueix emissions”, va dir.

El professor va apuntar que actualment hi ha sistemes de captura i utilització de _CO2 amb noves tecnologies, “però el problema està en què encara se’ls grava i penalitza quan en realitat estan retirant _CO2 i això és el que cal canviar”. “Hi ha tecnologies que poden fer que el _CO2 es converteixi en un mercat tradicional, perquè hi hagi interessats a comprar-lo i poder fer productes d’interès, per exemple per a aigua carbonatada”, va apuntar. “L’important seria una unificació de mercats, perquè si es dona el cas que tens una fàbrica a Espanya que el puguin gravar per produir CO₂ i resulta que al Marroc no tens aquest impost, qualsevol empresa la canvia i anem a tenir problemes de deslocalització”, va advertir.

Els participants van coincidir en la necessitat d’un sistema global per a aquest mercat, però fins aquell moment, les empreses han d’impulsar aquest recorregut.

Incentius per descarbonitzar

Per aconseguir aquest impuls entre les empreses, els experts van reclamar algun tipus d’incentiu. “Un dels problemes que tenim és que el mercat no reconeix l’esforç de les empreses per descarbonitzar”, va apuntar López-Tafall. “En la llei de contractes no hi ha una aposta per la compra pública verda. I seria interessant que l’administració et valorés pel teu compromís verd o per la teva petjada de carboni”, va afirmar el directiu d’Acciona. Els participants van destacar que ja hi ha exemples a seguir en aquest sentit com al País Basc o a les Balears.

Eric Bernard va apostar per incloure índexs de sostenibilitat per a les empreses com ocorre als EUA. I Alfredo Sánchez va assenyalar que els mercats de preu del carboni al final són una petita eina dins de tot el que es pot fer. “Hi ha un marge de millora amb altres lleis que facin que l’administració pública i qualsevol empresa pugui compensar les seves emissions”, va admetre.

Font: L’Economista