El fort contrast del fred i la calor registrada al febrer, la nova normalitat del canvi climàtic

Les temperatures hivernals de l’hemisferi nord i les estiuenques de l’hemisferi sud amb pautes climàtiques molt variades, i temperatures per sota i per sobre de la mitjana en algunes parts del món, destaquen les noves “normes climàtiques”, afirma l’Organització Meteorològica Mundial.

Fins a tal punt el patró ha canviat, que l’Organització assenyala que aquesta variació, juntament amb l’aparició progressiva de nous mètodes de registre climàtic actualitzats, provoca el replantejament de la qüestió sobre què és la temperatura mitjana.

Un nou informe del Servei de Canvi Climàtic de Copernicus, realitzat pel Centre Europeu de Previsions Meteorològiques a Mitjà Termini, indica que aquesta disparitat es va produir amb temperatures per sobre de la mitjana al nord-est del Canadà, Groenlàndia i l’oceà Àrtic, mentre que Sibèria destaca com la regió amb més temperatures per sota de la mitjana.

El registre del temps de febrer va mostrar aquesta varietat en gran part de la Federació Russa i Amèrica del Nord amb temperatures molt per sota de la mitjana observada entre 1991 i 2020, però molt per sobre de la mitjana en parts de l’Àrtic i en una banda que s’estén en direcció est partint des del nord-oest d’Àfrica i el sud d’Europa fins a la Xina.

Estats Units: L’hivern més fred des de fa més de tres dècades

Els Estats Units, a excepció d’Alaska i Hawái, van tenir el seu febrer més fred des de 1989. Segons les dades preliminars de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica estatunidenca, entre l’11 i el 16 de febrer es van batre 62 rècords diaris de temperatures fredes mínimes i entre el 15 i el 16 de febrer 69 marques diàries de temperatures fredes màximes.

D’altra banda, la superfície de gel marí el febrer del 2021 va ser inferior a la mitjana en ambdues regions polars, tot i que no de manera excepcional. A l’Àrtic, va estar per sota de la mitjana al llarg del nord-est del Canadà, i va mostrar una varietat d’estats a tot Euràsia.

El fred no atenua el canvi climàtic

L’Organització va destacar que, malgrat que el mes de febrer hagi estat un mes relativament fred no invalida l’evolució cap a un escalfament a llarg termini causada pel canvi climàtic.

Tot i que a conseqüència del canvi climàtic les onades de fred són cada vegada més infreqüents i s’hagi produït un descens dels registres de temperatures fredes com a conseqüència de l’escalfament global, els registres freds i la neu seguiran formant part dels patrons meteorològics habituals a l’hivern de l’hemisferi nord.

El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic afirmava aquesta tendència en el seu cinquè Informe d’Avaluació.

“És pràcticament segur que es produiran amb major freqüència temperatures càlides i amb menor freqüència temperatures fredes extremes en la majoria de les zones terrestres en escales de temps diàries i estacionals a mesura que augmentin les temperatures mitjanes globals. És molt probable que les onades de calor es produeixin amb més freqüència i durada. Seguiran produint-se extrems hivernals ocasionals de fred.

Alhora, continuen les investigacions sobre com l’escalfament de les masses d’aire de l’Àrtic i la disminució del gel marí estan afectant la circulació oceànica i el corrent en raig, la qual cosa influeix en el temps de les latituds mitjanes.

Les concentracions de gasos d’efecte hivernacle segueixen augmentant. L’estació de Mauna Loa, a Hawái, que s’utilitza com a estació de referència, va informar que les concentracions mitjanes de diòxid de carboni al febrer van ser de 416,75 parts per milió, enfront de les 413,4 parts per milió de febrer de 2020.

Un nou estàndard per mesurar les temperatures

Segons el Servei de Canvi Climàtic de Copernicus, el mes de febrer es va acostar a la mitjana registrada a nivell mundial de 1991 a 2020. Aquest servei ha canviat recentment el seu punt de partida per calcular les mitjanes climàtiques, una actuació que també han introduït els Serveis Meteorològics i Hidrològics Nacionals d’Europa i en algunes altres parts del món.

L’escalfament global provocat per l’home i les seves variacions naturals d’un any a un altre, i d’una dècada a una altra, conformen el nostre clima. Per això, els climatòlegs utilitzen períodes estàndard de comparació, segons la definició de l’Organització Meteorològica Mundial, per crear “normes climàtiques”, unes mitjanes que representin el que es pot considerar un clima típic per a un període determinat.

Fins a finals de 2020, el període de referència estàndard més actual i àmpliament utilitzat per calcular les “normes climàtiques” era el període de 30 anys entre 1981 i 2010. En una recent reunió de la Comissió de Serveis de l’Organització es va recomanar adoptar a nivell mundial un nou període de referència de 30 anys, de 1991 a 2020, i es va prometre suport als Membres per ajudar-los a actualitzar les seves xifres.

Aquest canvi es considera necessari per donar suport als responsables de la presa de decisions en sectors susceptibles al clima com l’ agricultura, la salut, l’ energia, les infraestructures i el transport.

No obstant això, a efectes de comparació històrica i de seguiment del canvi climàtic, l’ Organització manté la seva recomanació de mantenir el període entre 1961 i 1990 per al càlcul i el seguiment de les anomalies climàtiques mundials relatives a un període de referència fix i comú.

Font: Notícies ONU