El bloqueig de les negociacions amenaça la Cimera del Clima

La Cimera del Clima que se celebra a Madrid —que hauria d’haver acabat el divendres— segueix atacada en les negociacions sobre com s’ha de posar en marxa l’Acord de París, signat el 2015 i els plans de retallada del qual estan previstos per a la dècada que comença en 15 dies. Dos grans punts són els que generen l’estancament de les discussions dels representants dels gairebé 200 països reunits en aquesta cita sota el paraigües de l’ONU: com instar els Governs a presentar plans de retallada de gasos d’efecte hivernacle més durs que els que tenen previst aplicar ara i com s’han d’articular els futurs mercats d’intercanvi de drets d’emissions de diòxid de carboni (CO₂). En ambdós punts que atacaven el final de la COP25 —com s’anomena aquesta cita internacional— estan molt presents les herències del Protocol de Kioto i les promeses de finançament que els països desenvolupats han fet durant anys als Estats més pobres per ajudar-los a adaptar-se als impactes de l’escalfament global.

La presidència d’aquesta COP25, que ostenta Xile, intenta buscar vies intermèdies per desbloquejar la negociació, com deixar el desenvolupament de la part més tècnica i conflictiva dels mercats de carboni per a més endavant, com va explicar el divendres Andrés Landerretche, coordinador de la Presidència de la cimera.

No obstant això, després d’una nit de negociacions, aquest dissabte al matí la presidència de la COP25 ha presentat uns nous esborranys, que segueixen sense generar consens. A un costat hi ha la Unió Europea i molts països, entre ells diversos llatinoamericans, com Colòmbia, que aposten per demanar una major ambició contra el canvi climàtic i instar tots els Estats a revisar a l’alça els seus plans de lluita contra l’escalfament el 2020. A l’altre costat, s’han situat Xina, l’Índia i alguns països africans i altres pretrolers que prefereixen que en la declaració final s’incideixi més en el que no s’ha fet quant a adaptació; bàsicament, retreuen als països desenvolupats que no aportin prou als països en desenvolupament per adaptar-se als impactes del canvi climàtic. Amb unes posicions tan allunyades, també en el tema tècnic dels mercats de carboni, el previsible és que la negociació segueixi durant el dia.

Els esborranys difosos el matí d’aquest dissabte tampoc han agradat a les ONG que segueixen de prop les negociacions. “És completament inacceptable”, ha resumit Jennifer Morgan, directora de Greenpeace internacional. “Mai he vist una desconnexió tan gran entre la ciència i el que demanen els ciutadans als carrers i els negociadors d’una cimera”, ha resumit per la seva banda Alden Meyer, membre de l’ONG Unió de Científics Preocupats. “Els Governs l’han cagat”, ha afegit Mohamed Adow, de la Xarxa d’Acció pel Clima.

L’Acord de París, que substituirà Kioto, obliga els seus signants a intentar que l’escalfament es quedi dins d’uns límits no catastròfics. I, partint del coneixement científic, estableix l’ objectiu que l’ increment mitjà de la temperatura no superi els dos graus respecte al nivell preindustrial i, en la mesura del possible, 1,5. Per aconseguir-ho, tots els signants de l’ Acord de París han de presentar plans de retallada d’ emissions. Però els objectius que hi ha ara portaran a un increment de la temperatura d’almenys 3,2 graus. Per això el mateix Acord de París obliga que es revisin a l’alça aquests plans nacionals de retallada d’emissions.

L’ONU i un grup d’Estats —entre els quals figuren els països insulars i la Unió Europea— advoquen perquè ja el 2020 es presentin les revisions dels objectius. I 84 països, entre els quals hi ha Alemanya, França, el Regne Unit i Espanya, s’han compromès ja a fer-ho així. Però el problema no són els que hi són, sinó els que falten; ni EUA, ni la Xina, ni l’Índia ni Rússia s’han sumat a aquesta iniciativa, impulsada per la presidència de la COP25. A més, alguns d’aquests grans emissors —junts acumulen gairebé el 55% de tots els gasos d’efecte hivernacle que expulsa l’economia mundial— no volen que es faci cap crida a que els països augmentin els seus plans de retallada el 2020 en el text final de la cimera. A aquests grans emissors se’ls uneixen altres països en desenvolupament, com els africans, que insisteixen que s’ha d’analitzar el que han fet fins ara els desenvolupats i no només en matèria de mitigació (retallades), sinó també en adaptació. És a dir, exigeixen que es revisi si els Estats rics han complert amb les seves promeses d’ajudar econòmicament els països en desenvolupament a adaptar-se a un canvi climàtic.

L’ altre gran punt d’ atac és l’ article 6, el que fa referència als mercats d’ intercanvi de drets d’ emissions de CO2. Amb el Protocol de Kioto es van generar milions d’unitats de carboni, que s’empren per compensar les emissions. Per exemple, un país (o una empresa) que ha de compensar el CO2 que emet acudeix als mercats existents i adquireix aquestes unitats. El problema, com explica el ministre de Medi Ambient de Costa Rica, Carlos Manuel Rodríguez, és que en molts casos no ha existit una veritable verificació sobre els projectes que hi havia darrere d’aquestes unitats —per exemple, de reforestació—. Alguns països que acumulen moltes unitats, com Brasil, Austràlia o l’Índia, pretenen que es puguin seguir utilitzant amb l’Acord de Kioto. L’altre punt de bloqueig en aquest article és el de com evitar la doble comptabilitat: que una mateixa unitat no es pugui comptabilitzar al país que la genera i en el qual la compra.

EQUILIBRISME

La presidència de la COP25 intenta trobar un equilibri en la negociació per contentar totes les parts. Per exemple, incloent alguna referència en la decisió final de la cimera a la necessitat de revisar els esforços que han fet els països desenvolupats en finançament a canvi que aquest text també faci una crida a que els països presentin plans de retallada d’emissions més durs el 2020, segons van assenyalar fonts de la negociació. El mateix ocorria amb els mercats de carboni, la part més tècnica dels quals es deixaria perquè es desenvolupés durant el 2020. La seva regulació és important perquè a partir de la pròxima dècada l’ aviació i la navegació internacional hauran de compensar les seves emissions amb aquestes unitats.

Font: El País