EUA reclama el lideratge de la lluita climàtica, però la UE segueix al davant

Estats Units ha tornat a la lluita climàtica internacional després de quatre anys en què va estar absent de qualsevol compromís a causa del republicà Donald Trump. El president d’EUA, el demòcrata Joe Biden, s’ha compromès aquesta setmana davant 40 líders mundials a reduir entre un 50% i un 52% les emissions de gasos d’efecte hivernacle del seu país per a 2030 respecte als nivells de 2005. Aquesta promesa, aplaudida pels seus col·legues i per l’ONU, deixa en l’aire una pregunta: ¿ha avançat EUA a la Unió Europea en l’ambició contra el canvi climàtic? Tot i que les comparacions s’han de matisar molt, la resposta és, en principi, no: l’objectiu de reducció d’emissions europeu és més dur que l’anunciat aquest dijous per Biden si es pren com a base 1990, l’any que l’ONU porta usant com a referència des de fa dècades. A més, la UE compta amb un ampli cos legislatiu i mesures que s’han mantingut en el temps que ajuden a la descarbonització de l’economia comunitària i que s’acabaran blindat aquest any en la primera llei del clima europea. L’objectiu al qual la UE s’ha compromès davant Nacions Unides és reduir un 55% les seves emissions el 2030, però respecte a 1990.

Al marge de les comparacions, el pas donat per Biden pretén situar al seu país en el centre de la gran transformació global que suposarà la descarbonització de l’economia mundial, que ha de portar a l’abandonament dels combustibles fòssils (petroli, gas i carbó), principals responsables dels gasos d’efecte hivernacle. La lluita climàtica és “una obligació moral”, deia Biden el dijous, però també una obligació “econòmica”. O, com ho ha explicat durant la cimera John Kerry, l’enviat especial d’EUA pel clima, “és la major oportunitat des de la Revolució Industrial”. I l’actitud de Trump, que va voler apostar pel carbó, les prospeccions d’hidrocarburs i per impedir el desenvolupament de cotxes menys contaminants, treu a Estats Units de la carrera cap a una transició que no es va aturar al món malgrat el republicà.

En aquesta carrera industrial i tecnològica hi ha la Unió Europea, que porta anys apostant per accelerar la transició cap a l’economia baixa en carboni. La lluita contra el canvi climàtic s’ha convertit, de fet, en un dels trets identitaris més importants d’Europa. I la intenció de la Comissió Europea i els 27 és impulsar-la encara més amb el multimillonari pla de recuperació aprovat per les institucions comunitàries. Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, recordava aquesta setmana en la cimera que el 37% dels fons hauran d’anar destinats a accions relacionades amb el canvi climàtic. “De les crisis o en sortim millors o en sortim pitjors”, resumia el papa Francisco el dilema postpandèmic en el qual es troba la humanitat. El Papa va apostar en la seva intervenció en la cimera per la necessitat d’una recuperació verda.

Punt de comparació

Per comparar els objectius promesos davant l’ONU per EUA i la Unió Europea, el primer en el que cal fixar-se és en el punt del qual parteix cadascú. Europa va assolir el seu pic d’ emissions el 1990 i a partir d’ aquí les ha anat reduint de forma sostinguda, complint així amb el que establia la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, de 1992, i de la qual emanen el Protocol de Kioto i el vigent Acord de París. Tot i això, EUA no va assolir el seu sostre d’emissions fins al 2007.

Per això, quan es comparen els compromisos d’ambdues potències prenent com a punt de partida 1990, el resultat és que la UE reduirà el 2030 un 55% les seves emissions, mentre que la retallada d’EUA seria de poc més del 40%. Un altre punt de referència que es pot prendre és 2010. L’ONU ha instat tots els països a que, a finals d’aquesta dècada, les emissions globals s’hagin reduït un 45% respecte a les del 2010. Aquest és el camí per intentar que la temperatura mitjana no superi els 1,5 graus d’escalfament aquest segle, segons estableix l’Acord de París. Si es pren com a punt de referència 2010, el compromís de la UE es tradueix en un 48% de retallada de les emissions el 2030 i el d’Estats Units en un 44,8%.

A això cal afegir-hi un altre factor més: la dependència que té cada economia dels combustibles fòssils. Tot i que Xina és el primer emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle, si es mira en termes bruts, Estats Units segueix estant molt per davant del país asiàtic quan s’analitzen les emissions per càpita. El mateix ocorre amb la UE: un europeu emet de mitjana 2,5 vegades menys de diòxid de carboni que un estatunidenc.

Tot i que la Unió Europea està presentant objectius ambiciosos —no prou en qualsevol cas, segons denuncien les organitzacions ecologistes i els partits verds—, és el Regne Unit el que està mostrant un major lideratge internacional entre les grans potències. S’ha compromès a reduir un 68% les seves emissions el 2030 respecte a les de 1990 (un 58% si es comparen amb les del 2010). ¿I Espanya? L’objectiu plasmat en la llei de canvi climàtic és retallar un 23% les emissions per a finals de la dècada respecte a 1990 (un 38% respecte a les de 2010). Espanya no va assolir el seu pic d’emissions fins al 2007 i durant la passada dècada van baixar per una barreja de raons econòmiques i falta de mesures climàtiques. Davant les crítiques per la falta d’ambició, el Govern s’ha compromès a revisar a l’alça el seu objectiu el 2023.

Netes, brutes i la lletra petita

Un altre factor més que s’ha de tenir en compte a l’hora d’analitzar els compromisos que es posen sobre la taula —tots els signants de l’Acord de París han de presentar plans de retallada d’emissions, tot i que cada Govern decideix el seu objectiu—: si es parla d’emissions netes o brutes. Tant la Unió Europea com Estats Units —no així el Regne Unit i Espanya— parlen en els seus programes de reduccions d’emissions netes. Això obre la porta a les compensacions a través de somnis de diòxid de carboni, com els boscos o d’altres encara incertes solucions tecnològiques.

Molts grups ecologistes, activistes i experts qualifiquen de trucs de comptabilitat la inclusió del concepte d’emissions netes. Però el cert és que tant l’Acord de París com els informes de l’IPCC, el grup de científics que assessora en temes de canvi climàtic a l’ONU, apunten cap a aquesta neutralitat quan parlen de les reduccions d’emissions.

La reducció del 55% de les emissions netes que promet Europa es converteix en un 52,8% quan es passa a emissions brutes, segons els grups ecologistes. Perquè veritablement es produeixi una reducció de les emissions, els socis europeus han decidit aquesta setmana posar un topall als gasos que podran ser compensats amb somnis el 2030: 225 milions de tones de CO₂ equivalent (la unitat que s’empra amb els gasos d’efecte hivernacle); el 2019 els 27 van emetre 3.600 milions de tones de gasos en total.

El que farà ara respecte a aquest assumpte EUA és una incògnita. En el pla que ha presentat davant nacions Unides amb els seus nous objectius es fa èmfasi en els boscos, els sòls agrícoles i els oceans com a somnis. Però el Govern d’Estats Units ha de desenvolupar ara els seus programes interns i concretar totes les mesures que proposa per recuperar el temps perdut en la lluita contra el canvi climàtic.

Font: El País