Estàndards voluntaris: menys obligació, més estratègia. Núria del Pozo, octubre 2026

Europa ha reduït dràsticament les obligacions sobre qui ha d’informar sobre sostenibilitat. Però compte: els Estàndards Voluntaris posen èmfasi en la presentació de dades de sostenibilitat com una qüestió de competitivitat, no només de compliment.

Fa temps que parlem de sostenibilitat corporativa a Europa des del punt de vista de l’obligació. Qui ha d’informar, des de quan i amb quin nivell de detall, però ara les peces del trencaclosques han canviat. I això és perquè, amb la Directiva Omnibus, vigent des del 18 de març de 2026 (i pendent de transposició fins al març de l’any vinent), només les empreses que superin els 1.000 empleats i 450 milions d’euros de facturació han de reportar obligatòriament. Inicialment, la CSRD s’aplicava a les empreses que complien dos dels tres criteris següents: 1) volum mitjà de personal de més de 250 empleats, 2) facturació de més de 50 milions d’euros; 3) balanç de més de 25 milions d’euros. La nova directiva ha reduït el volum d’empreses que han d’informar aproximadament en un 90%.

Podem sentir-nos temptats a sentir-nos alleujats perquè ja no tenim l’obligació a sobre, i potser a baixar el llistó, però hem de tenir present que per a la gran majoria d’empreses, la feina no desapareix, sinó que canvia el seu marc de referència. I la pedra angular del nou panorama legislatiu són els nous Estàndards Voluntaris de Sostenibilitat (NV), creats pel Reglament Delegat (UE) 2026/1560, publicats el setembre passat i ja en vigor.

Quatre peces, un trencaclosques

El nou marc està format per quatre peces que s’han de considerar conjuntament. La Directiva Omnibus decideix qui està obligat a informar, el Reglament 2026/1563 simplifica les Normes Europees d’Informació sobre la Sostenibilitat (NEIS) definint els requisits d’informació per a aquestes empreses obligades, mentre que el Reglament 2026/1560 crea les Normes Voluntàries (NV) que estableixen les directrius de reporte per a totes les altres empreses no obligades, i sense oblidar que fins que la Directiva Omnibus no sigui transposada a Espanya, la Llei 11/2018 continua vigent, que encara regula l’obligació de preparar la Declaració d’Informació No Financera (NFIS).

Per a les grans empreses, el NEIS revisat és una bona notícia. Hi ha menys punts de dades i, tot i que la doble materialitat continua sent la pedra angular, l’anàlisi exhaustiva de cada subtema que ha costat tant als equips interns de les empreses implicades en la seva preparació s’ha simplificat. A més, els estàndards sectorials desapareixen definitivament i l’assegurança continua sent limitada, sense el salt cap al raonable que es va anunciar.

Però no tot és una simplificació pacífica. Els grups fora de la UE només hauran d’informar si tenen una facturació de més de 450 milions a la Unió Europea (prèviament 150 milions) i tenen una filial o sucursal de més de 200 milions (abans 40 milions), i ho faran amb les seves pròpies normes a partir de l’exercici fiscal 2028. El canvi ha generat controvèrsia per reduir els requisits respecte als grups europeus, i l’EFRAG mateix ha insinuat la seva distància respecte a la decisió.

Però les dades més interessants no són en el que es simplifica, sinó en un avís clar a tenir en compte a l’hora de decidir com informar: fins i tot si l’empresa en si no està obligada, el teu client pot estar-ho, i podrà sol·licitar dades a les empreses de la seva cadena de valor, cosa especialment important amb els estàndards voluntaris, a l’hora d’establir l’escut de protecció

Un estàndard comú i, sobretot, un escut

Les Normes Voluntàries (VS) són una norma europea senzilla i modular dissenyada per a aquelles empreses que no estan obligades a informar sobre la sostenibilitat basant-se en la modificació de l’abast d’aplicació de la CSRD i substitueixen la Recomanació 2025/1710, que va establir l’estàndard per a les petites i mitjanes empreses no subjectes a la CSRD (VSME). No requereixen verificació i s’apliquen als exercicis financers que comencen a partir de l’1 de gener de 2027.

La seva estructura és raonable. Un Mòdul Bàsic, de B1 a B11, serveix com a punt de partida per a qualsevol empresa, incloses microempreses, i requereix la presentació d’informació sobre diverses àrees com energia i emissions, contaminació, biodiversitat, aigua, residus, força laboral, salut i seguretat, remuneració i formació, i corrupció. A aquest Mòdul Bàsic s’afegeix un Mòdul Complet, de C1 a C9, per a aquells que vulguin o necessitin proporcionar més informació, incloent-hi informació sobre estratègia, objectius de reducció de gasos d’efecte hivernacle (GEH), riscos climàtics o drets humans, entre d’altres.

El Mòdul Bàsic s’ha de reportar obligatòriament per a aquells que adopten NVs: és a dir, no és possible informar només sobre el Mòdul Complementari sense tenir en compte el Mòdul Bàsic. Tampoc no es requereix una anàlisi de doble materialitat (DMA), però aquells que ja ho van fer quan l’anterior CSRD l’ha de tenir en compte a l’hora de decidir quins temes informar. El C4, sobre riscos climàtics, mereix una atenció especial: és una novetat rellevant, i els primers informes publicats amb NV en països com Alemanya o Irlanda ja presenten aquesta informació de manera molt visual. De la mateixa manera, aquells que treballen amb l’estàndard EMAS poden combinar-lo amb els Estàndards Voluntaris en un únic informe.

Una possible crítica és que potser hi ha hagut una simplificació excessiva, i de vegades no queda clar què s’ha d’informar exactament, a causa de la manca de detall pel que fa als requisits d’informació, deixant massa marge per a la interpretació d’aquests. Per això sempre és recomanable llegir les normes juntament amb la guia d’orientació de l’EFRAG, que és molt més clara i té exemples descriptius.

La novetat decisiva, però, és una altra. Passant de la recomanació a la regulació, els NV adquireixen una base legal per establir un límit màxim als requisits d’informació a la cadena de valor, més concretament, el que una empresa obligada pot demanar als seus proveïdors amb menys de 1.000 empleats. A partir dels exercicis financers 2027, ningú podrà exigir-los més del que s’estableix a l’Annex II, que només llista les dades essencials a reportar.

Aquest límit actua com un escut real: és a dir, les empreses que adopten els Estàndards Voluntaris i preparen el seu informe basant-se en aquest marc poden negar-se a proporcionar més informació de la que indica l’estàndard. En conseqüència, si estan obligades a proporcionar informació més enllà dels requisits definits en aquest annex, cal actuar amb transparència, indicant quina part excedeix el límit i recordant que hi ha possibilitat de refusar. Per a empreses més petites, l’annex és encara més curt: amb menys de deu empleats, s’exclou energia i emissions.

Cal tenir en compte que l’escut de protecció cobreix les sol·licituds vinculades a l’informe CSRD, però no cap altre ús; només es recomana als bancs que limitin les seves sol·licituds. També cal tenir en compte que una empresa amb més de 1.000 empleats, però menys de 450 milions, no està obligada a informar, tot i que tampoc gaudeix d’aquesta protecció contra els requisits de tercers. Aquesta és una zona grisa que s’hauria de vigilar.

A Espanya, ningú no hauria de baixar la guàrdia

A Espanya cal recordar que la Llei 11/2018 encara està plenament en vigor: és a dir, exigeix que les empreses amb més de 250 treballadors que siguin entitats d’interès públic o que compleixin dos dels tres criteris requerits durant dos anys presentin la Declaració d’Informació No Financera (NFIS). La Llei 11/2018 exigeix la presentació d’informes sobre medi ambient, personal, drets humans, corrupció i societat, amb verificació i aprovació independents per part de la reunió.

Quan es va transposar la directiva anterior, la Directiva de No Informació Financera (NFRD), Espanya va anar més enllà que altres països i va imposar la verificació obligatòria. El resultat, tenint en compte el marc regulador actual, és paradoxal: una empresa amb menys de 1.000 empleats que utilitza NVs no hauria de verificar, però si està obligada a la NFIS, el verificador continuarà demanant-ho.

Ara mateix, Espanya té fins al 19 de març de 2027 per transposar la Directiva Omnibus (com la resta de països membres de la UE), i quan ho faci, és previsible que moltes empreses actualment obligades a la NFIS quedaran fora del perímetre obligatori i tinguin els NVs com a element de referència. Però també cal afegir una dificultat afegida, que el fet de convocar eleccions paralitza tot el que estava pendent de tramitació al Parlament, cosa que podria afectar els períodes previstos per a la transposició d’aquesta Directiva. En altres paraules, mentre aquesta transposició no es dugui a terme, la NFIS continua sent obligatòria. Però compte, desmuntar ara l’equip i els processos de reportatge seria un error.

Sense anar més enllà, el 20 d’octubre, la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i l’Institut de Comptabilitat i Auditoria (ICAC) van publicar un comunicat recomanant que les entitats subjectes a la Llei 11/2018 amb més de 1.000 empleats publiquin el NFIS considerant l’ESRS, en la mesura que estiguin en condicions de fer-ho, mentre que les entitats subjectes a la Llei 11/2018 que tinguin menys de 1.000 empleats, en la preparació del seu NFIS, avaluïn la conveniència d’aplicar l’ESRS, o, quan oportui, apliquin l’estàndard voluntari. . L’objectiu és que la seva informació sigui comparable a la d’altres emissors europeus, tot i que la legislació espanyola encara no s’ha equiparat.

De l’obligació a l’estratègia

Els NV estan en vigor des del 24 de setembre de 2026, el límit s’aplica als exercicis fiscals que comencen l’1 de gener de 2027 i el 2028 arribaran els primers informes i sol·licituds de dades dels clients obligats. El consell més pràctic ara mateix és senzill: comença a recollir dades.

Preparar-se no requereix grans inversions, sinó ordre i coneixement dels requisits d’informació. Primer, cal situar-se: nombre d’empleats, rotació, pertinença a un grup i obligacions NFIS. Segon, cartografiar qui pot sol·licitar dades sobre les nostres operacions: clients, empresa matriu, banca, entre altres. Tercer, triar un mòdul, amb el Basic com a mínim i el Complet si els nostres Stakeholders ho requereixen. Quart, recollir les dades requerides (incloent-hi energia, emissions i plantilla, entre d’altres). I cinquè, utilitzar el límit: respondre en format NV i contrastar cada sol·licitud amb l’Annex II dels Estàndards Voluntaris. Si un client o proveïdor de la nostra cadena de valor ens demana més, s’ha de sol·licitar de manera transparent i explicant per a què es necessita. Per a aquells que encara estan subjectes al NFIS, el més sensat és preparar-lo basant-se en els NVs, perquè el treball d’avui també sigui útil demà.

No comencem de zero, tant EFRAG com la Comissió han desenvolupat materials i guies d’ajuda, i s’anima als Estats Membres a difondre les Normes Voluntàries i a donar suport a la seva digitalització. Seria desitjable que Espanya afrontés aquest repte de manera decisiva.

Com a conclusió, volem remarcar que la simplificació europea en els informes de sostenibilitat ja és real ara mateix. Però també hem de tenir present que el seu principal efecte no és eximir, sinó ordenar: estableix un llenguatge comú perquè milers de pimes puguin parlar de sostenibilitat amb els seus clients, bancs i inversors sense ofegar-se en qüestionaris. El valor de la informació i la informació sobre sostenibilitat continua sent una eina fonamental per a les empreses que els permet diferenciar-se de la competència destacant una feina ben feta. Les empreses que l’entenen i l’apliquin sens dubte arribaran al 2028 amb un avantatge.

Núria del Pou

Director Legal de la Fundació Privada Empresa & Clima