Per què hi ha falta d’adaptació del sector privat a Espanya al canvi climàtic?

Moltes organitzacions perceben erròniament que les implicacions de l’ escalfament global es materialitzaran a llarg termini i que no són necessàriament rellevants per a les seves decisions presents

Segons l’últim informe sobre empreses petites i mitjanes espanyoles (PIME) del Directori Central d’Empreses (DIRCE) d’Espanya, el 2021 hi havia 3,4 milions d’empreses, 99% de les quals eren PIME (amb menys de 250 treballadors), mentre que el 0,1% eren grans empreses (amb més de 250 treballadors).

Les PIME ofereixen feina a més de 10 milions d’habitants a Espanya, representant una peça clau per a l’economia espanyola. A nivell global, aquestes empreses generen aproximadament el 50% del PIB i entre el 60-70% d’ocupació.

Si bé les PIME constitueixen una part tan important del nostre sistema econòmic, auditant informes no financers i participant en projectes ESG amb el sector privat a Espanya, es pot trobar una clara evidència que moltes d’aquestes PIME no estan preparades per adaptar-se al canvi climàtic.

De fet, la natura a gran escala i a llarg termini del canvi climàtic el converteix en un desafiament únic, especialment en el context de la presa de decisions econòmiques.

En conseqüència, moltes organitzacions perceben erròniament que les implicacions del canvi climàtic es materialitzaran en un llarg termini i que, per tant, no són necessàriament rellevants per a les seves decisions presents.

En primer lloc, hi ha una bretxa considerable de coneixement i consciència sobre el que és l’adaptació climàtica i la importància d’adaptar-se. Moltes PIME espanyoles no són conscients del risc al qual s’enfrontaran en el futur, mentre que simplement afirmen que les seves activitats no es veuen afectades directament pel canvi climàtic.

Algunes PIME informen que els únics impactes que enfrontaran és un augment en els preus (dels combustibles fòssils i les matèries primeres). Això contrasta amb la situació de les empreses més grans i cotitzades, on s’aprecien majors i creixents esforços en els seus informes en enfrontar majors exigències per part dels inversors i les lleis internacionals.

Els principals stakeholders han estat tractant en els últims anys de crear consciència sobre la importància d’estimar l’exposició al risc de les empreses i el seu negoci, així com d’implementar algunes iniciatives d’adaptació climàtica en el seu sector.

Un clar exemple és la comunicació de la futura aprovació d’un Reial Decret (abans de maig de 2023) en desenvolupament de l’article 32 que farà obligatòria l’aplicació de la Llei 7/2021 de canvi climàtic i transició energètica a Espanya.

Les implicacions d’ aquesta llei obligaran les empreses a tenir un estudi més profund dels impactes del canvi climàtic i les seves mesures d’ adaptació i altres avaluacions relacionades, incloses les avaluacions de riscos i oportunitats climàtiques, les quals no es poden realitzar adequadament en uns dies.

Si bé les PIME haurien de començar a preparar-se, encara trobem que no hi ha gaire acció de la seva part, com es veu en auditar els seus estats no financers i en parlar amb els representants de cadascuna de les empreses.

En segon lloc, moltes PIME confonen l’adaptació climàtica amb la mitigació climàtica. En diversos casos, en verificar les dades dels informes auditats, trobem seccions titulades adaptació i mitigació climàtica que s’ enfoquen únicament en accions que mitiguen el canvi climàtic, mentre que la diferència i les implicacions d’ aquests dos conceptes són considerables.

En termes simples, la mitigació climàtica involucra totes les activitats que apunten a reduir la petjada de carboni, cosa que inclou mesures per reduir les emissions de CO2 del consum d’energia i els viatges de negocis, augmentar el consum d’energia renovable en relació amb l’energia no renovable i implementar mesures d’eficiència energètica, entre moltes altres.

D’altra banda, l’adaptació climàtica són totes aquelles mesures que s’anticipen i preparen per a les conseqüències del canvi climàtic, aprofitant les oportunitats que presenta, evitant o minimitzant els impactes negatius.

En aquest sentit, les mesures d’adaptació climàtica inclouen protocols de preparació davant desastres per evitar o mitigar els impactes negatius de sequeres i inundacions, avaluacions de risc climàtic abans de decidir la ubicació d’una empresa, instal·lació de tancs d’aigua de pluja, sostres verds per reduir la temperatura i protegir la biodiversitat, segurs per protegir les empreses davant els riscos climàtics, i un enorme etcètera d’accions menys costoses d’adoptar ara.

En llegir els estats no financers, es poden veure molts esforços en les empreses per reduir la seva petjada de carboni augmentant el seu consum d’energia renovable, implementant mecanismes d’eficiència energètica i plantant arbres per compensar la seva petjada de carboni (i molts altres, depenent del sector). No obstant això, l’adaptació climàtica es deixa sempre en un segon pla.

A més, malgrat aquests esforços, moltes de les PIME a Espanya no tenen establerts objectius de reducció de carboni, mentre que en la seva majoria no tenen prou recursos per calcular les emissions d’abast 3. Això sembla implicar que realment no tenen un pla ben establert per monitorar i reduir la seva petjada de carboni.

No adaptar-se o actuar contra el canvi climàtic exposa aquestes empreses a una sèrie de riscos, a més dels que poden derivar-se dels impactes del propi canvi climàtic (riscos físics).

Segons l’informe final del Grup de Treball sobre Divulgacions Financeres Relacionades amb el Clima (TFCD), les empreses poden enfrontar els següents riscos:

1. Riscos legals i regulatoris: els riscos regulatoris es refereixen al risc d’enfrontar majors càrregues financeres de noves polítiques verdes, per exemple, mentre que els riscos legals es refereixen al risc de rebre reclams judicials a causa que l’organització no aconsegueix mitigar els impactes del canvi climàtic, el fracàs per adaptar-se al canvi climàtic, i la insuficiència de divulgació al voltant dels riscos financers materials.
2. Risc tecnològic: l’adopció de tecnologies de baix consum de carboni i energia crea un avantatge competitiu per a les empreses, ja que obtenen menys costos de distribució i producció. Les empreses que no adoptin o no puguin adoptar aquestes tecnologies, poden arribar a ser desplaçades del mercat.
3. Risc de mercat: es refereix als canvis en l’oferta i la demanda de certs productes, productes bàsics i serveis que sorgeixen dels riscos i oportunitats relacionats amb el clima.
4. Risc de reputació: aquest risc es refereix a canviar les percepcions dels clients o la comunitat sobre la contribució o detracció d’una organització a la transició cap a una economia amb menys emissions de carboni.

D’altra banda, hi ha una altra tendència que creix cada vegada més: les empreses estan contractant ara més consultors de sostenibilitat o ESG com a part de la seva plantilla, creant nous departaments de sostenibilitat.

De fet, hi ha una gran diferència en comparar empreses que no compten amb un professional en temes de sustentabilitat amb aquelles que sí que compten amb professionals (amb coneixement expert) a càrrec. Aquests últims solen tenir més projectes i un major control de la informació relacionada amb el medi ambient.

Finalment, gràcies a les noves lleis nacionals i europees que s’aprovaran pròximament, com la Directiva sobre diligència deguda empresarial en sostenibilitat i la Corporate Sustainability Reporting Directive (CSRD), més empreses incorporaran experts en sostenibilitat com a part de la seva plantilla i més acció es veurà en el sector privat en els pròxims anys.

Aquelles empreses que no aconsegueixin adaptar-se i respondre a temps al canvi climàtic, no només reduiran els seus beneficis corporatius en el futur, sinó que fins i tot podran ser desplaçades del mercat.

Font: La Vanguardia