El canvi climàtic és un producte històric i polític

Molts observadors contemporanis no van dubtar a denunciar el que estava passant i no van ser escoltats. Avui vivim les conseqüències del negacionisme

El canvi climàtic s’ha convertit en el desafiament número u de les nostres societats. L’actualitat d’aquest estiu ho demostra clarament: sequeres, incendis i onades de calor ja no són excepcionals, sinó l’habitual. Per no parlar d’altres fenòmens que no susciten la deguda preocupació, com el derretiment del gel marí o la pujada del nivell del mar, que provocarà que moltes costes quedin submergides en els propers anys.

El canvi climàtic és la principal conseqüència de l’escalfament global: un fenomen de per si natural, però que en els últims dos segles s’ha accelerat i exacerbat per algunes pràctiques humanes. Entre elles, la massiva injecció d’anhídrid de carboni a l’atmosfera, deguda principalment a la generalització dels combustibles fòssils per les innovacions tecnològiques introduïdes a Anglaterra per la primera Revolució Industrial i successivament adoptades per gairebé totes les nacions durant els segles XIX i XX.

Fites històriques amb greus conseqüències pel canvi climàtic

Tant l’ escalfament global com la seva conseqüència més evident, el canvi climàtic, lluny de ser un fenomen natural que determina la progressiva alteració d’ algunes de les principals dinàmiques biofísiques del planeta, s’ ha de considerar el resultat de processos històrics.

Posem un exemple simple però significatiu. Durant el segle XVIII, la invenció de la màquina a vapor va impulsar a Anglaterra la primera Revolució Industrial, que va portar canvis substancials, tant socials com productius. La instauració de l’ ordre burgès i la implementació d’ una societat liberal capitalista van permetre que aquests canvis es difonguessin durant les primeres dècades del segle successiu pel continent europeu, la qual cosa va portar els principals països a impulsar processos d’ industrialització més o menys reeixits, segons els casos.

Tot això no va ser a cost zero. La necessitat de poder comptar amb grans quantitats de fusta i carbó per fer funcionar les màquines a vapor va justificar i impulsar la desforestació. Això, al seu torn, va suposar un enduriment del clima i un augment del risc hidrometereològic en diverses regions muntanyoses del continent.

Per exemple, a causa de l’absència del mantell forestal, a moltes valls de l’arc alpí italofrancès els hiverns van començar a fer-se més durs, els estius més calorosos i les precipitacions menys freqüents, però més intenses. Els monts, despullats de les seves corones arbrades van començar a no poder retenir les pluges i van començar a ser erosionats per l’aigua i els vents.

El resultat va ser un augment significatiu dels períodes de fúria i sequera, de pluges torrencials i d’esdeveniments al·luvials desastrosos. És a dir, el que ara estem vivint a nivell global, aleshores ja ho estaven patint a nivell local o regional.

Veus d’alerta

Cal preguntar-se si els nostres avantpassats sabien què estaven fent quan arrasaven boscos sencers, molts d’ells mil·lenaris. Eren conscients de les conseqüències que la seva actuació tindria tant sobre el clima com sobre el medi?

Segons el relat oficial impulsat per les ciències naturals i físiques durant les últimes dècades i que avui condiciona les agendes governamentals nacionals i internacionals, la resposta és que no. De fet, com han estat denunciat alguns historiadors ambientals, la història oficial de l’Antropocè afirma erròniament que la humanitat no sabia el que feia.

Almenys no fins a la meitat del segle passat, quan biòlegs, químics i geòlegs van començar a descobrir que el nostre estil de vida estava alterant els processos planetaris i que això introduiria canvis en el clima i tornaria més freqüents i intensos fenòmens naturals excepcionals.

En la cerimònia de presentació del Nobel atorgat el 1995 al químic neerlandès Paul Crutzen, a l’enginyer químic mexicà Mario Molina i al químic estatunidenc Sherwood Rowland per les seves investigacions sobre la química atmosfèrica i la predicció de l’avançament de la capa d’ozó com a conseqüència de l’emissió de certs gasos industrials (els clorofluorocarburs o CFC), Ingmar Grenthe, de l’Acadèmia Sueca de Ciències, va afirmar: “Hem arribat a comprendre que influïm i som influïts per la nostra biosfera, la nostra àrea vital. Un dels objectius de la ciència és descriure i explicar com succeeix això”.

Relat oficial

Tanmateix, sota la lupa de l’historiador, aquest relat oficial no se sosté. Si tornem al nostre exemple, la desforestació d’extenses àrees de l’arc alpí al segle XIX, trobem molts observadors contemporanis que no van dubtar a denunciar el que estava passant. Entre ells hi havia, per exemple, l’italià Pietro Caimi, qui ja el 1857 es va referir a la desforestació salvatge que, en poques dècades, a partir dels primers anys del segle XIX, havia nuat les muntanyes de Valtelina a Itàlia centre septentrional.

Caimi escrivia: “Voldria ser un fals profeta, però predigo un trist futur per a la Valtelina si no es frenen les devastacions forestals sobre els seus monts i si no es fan ressorgir les seves selves. En menys d’ un segle els seus planícies es convertiran en pantans, els seus turons es tornaran estèrils, els seus rius i torrents devastaran els conreus i els seus pobles. Les muntanyes degradades colpejaran amb allau la població”.

Un producte de les nostres decisions

Com es pot observar, entendre el canvi climàtic com un procés històric ofereix l’avantatge de sortir del presentisme que el caracteritza avui i, alhora, oferir a la població una explicació del fenomen molt més completa i convincent. Encara més si considerem que permetria deixar clar, d’una vegada per totes, que aquest aclaparador desastre que els científics estan denunciant des de dècades no és una cosa d’avui, sorpresiva, sinó que és una cosa que construïm amb les nostres pròpies mans, de vegades de manera raonada i conscient.

Ja no vivim a l’avantsala d’un nou món produït pel canvi climàtic, o més ben dit de nous mons, perquè està clar que no totes les societats estan preparades ni tenen els recursos necessaris per enfrontar degudament aquesta conjuntura possiblement desastrosa. Ja hi som i, malgrat això, molts governs i individus es neguen a reconèixer-ho.

Analitzar i explicar amb les categories i metodologies pròpies de la història política i institucional les decisions que ens van portar a la vora de l’abisme podria ajudar a contrastar el negacionisme, conscienciar la ciutadania i responsabilitzar els governants. El canvi climàtic, abans de ser natural, és un producte històric i, per tant, polític.

Font: El Diari AR