¿Corre perill la transició energètica?

Malgrat l’actual conjuntura, els experts consideren que els objectius de descarbonització encara es poden assolir

Estem a pocs dies que se celebri la COP27, en la qual les mesures per a la descarbonització dels països ocuparan un lloc important. La cita de l’any passat, que va tenir lloc a Glasgow, va concloure amb l’acord de tots els països de mantenir l’objectiu de París per controlar l’escalfament global per sota d’1,5 graus. Una fita important de la trobada va ser la de reduir l’ús del carbó. Tanmateix, l’actual context de crisi energètica desat arran de la Guerra d’Ucraïna està afectant aquest compromís. Algunes institucions, com l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), ja han advertit que la inestabilitat geopolítica podria frenar els avenços que s’han realitzat fins al moment per assolir els objectius de descarbonització i que, en el cas de la Unió Europea, passen per reduir el 2030 les emissions de gasos que produeixen efecte hivernacle un 55% respecte al 1990. Un primer pas cap a la neutralitat energètica que Brussel·les s’ha proposat assolir el 2050.

I és que l’ús de carbó, lluny de reduir-se, ha augmentat. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) preveu que la demanda d’aquest mineral tornarà a assolir el seu màxim històric el 2022. A Europa, el que havia sigut fins al moment l’«adalid» d’aquesta revolució verda, Alemanya, ha tornat a cremar carbó després que el passat mes de juliol l’Executiu d’Olaf Scholz aprovés una regulació que permetia tornar a operar les centrals elèctriques que s’abastien amb fonts d’energia d’origen fòssil, una mesura tracta de reduir l’excessiva dependència del gas rus que, en el cas alemany, representa un 55% del subministrament.

La pregunta que sorgeix, doncs, davant l’actual conjuntura és inevitable, s’assoliran els objectius de descarbonització?

Les dificultats existeixen, però els experts consideren que encara és possible. No obstant això, adverteixen, que, en el curt termini, sembla inevitable que hagi d’augmentar les emissions de CO2.

«En el cas específic d’Europa, tot i que haurà d’augmentar les seves emissions de carboni per continuar subministrant energia assequible als seus consumidors i empreses, a mitjà termini, l’objectiu de neutralitat climàtica sembla encara assolible, ja que s’estan prenent mesures per accelerar el desplegament d’energies renovables i tecnologies netes», assegura Irene Lauro, economista de Schroders.

Tot i que, al seu parer, la UE encara té alguns reptes importants per davant, ja que l’escassetat de subministrament de matèries primeres podria debilitar la seva capacitat per assolir els seus objectius ecològics, una vegada que el continent hagi construït tota la infraestructura necessària per produir energia solar i eòlica, serà finalment independent energèticament i podrà gaudir de fonts netes i sense restriccions.

Per tant, aquest seria només un nyap en el camí que no condicionaria l’estratègia cap a la neutralitat. I és que el fet que la UE vulgui «desfer-se» com més aviat millor de la seva dependència del gas rus es pot fins i tot convertir en un incentiu per accelerar la transició. Així ho creu Pedro Linares, director de la Càtedra BP d’Energia i Sostenibilitat de la Universitat Pontifícia Comillas. «Pot passar per un període en què es tornin a reobrir centrals tèrmiques per fer front a l’actual situació energètica. Tanmateix, això no és incompatible amb la consecució dels objectius de descarbonització. L’actual conjuntura té molts inconvenients, però també pot portar aparellades oportunitats que poden contribuir a accelerar el procés. Arran del conflicte a Ucraïna, la població s’ha conscienciat de la necessitat d’adoptar mesures d’estalvi energètic. A més, des de la UE, s’està fomentant la intensificació del desenvolupament de projectes d’energies netes», explica Linares.

Altres dels interrogants que es planteja en l’actualitat és si aquesta transició és compatible amb uns preus de l’energia raonables. En aquest sentit, els experts indiquen que, a mesura que la proporció d’energies renovables vagi en augment en el «mix energètic», menor serà la pressió exercida sobre els preus. I és que, en l’actualitat, el grau d’increment de les tarifes d’energia està molt condicionat pel cost dels drets d’emissió de CO2. «El cost de l’energia es veu afectats pels impostos sobre el carboni. Si bé, com més gran sigui la proporció d’energies renovables i nuclear utilitzades per a la generació d’electricitat, més feble serà la repercussió sobre els preus», destaca Lauro.

Així mateix, aquesta progressiva reducció de les fonts d’energia fòssils, entre les quals s’inclou gas natural (que, si bé és cert que contamina la meitat que el carbó o el petroli, no ho és menys que emet CO2 a l’atmosfera), deixarà de ser un element de distorsió, ja que l’objectiu és que desaparegui totalment a mitjans de la centúria. «No crec que haguem de pagar un alt preu per la transició. No hi ha incompatibilitat entre avançar en la descarbonització i un cost assumible. Això sí, tot dependrà de com el procés es dugui a terme. Si es fa d’una manera gradual i sense passos endavant i enrere, no hi haurà problemes. El major risc rau en el que es faci d’una manera desordenada i, sobretot, que no es desenvolupi una estructura industrial al voltant d’aquestes, que substitueixi les antigues activitats, de manera que no es generés ocupació alternativa, i que aquest se’n ressenti», assenyala Linares.

Així, perquè la transició sigui un èxit, juntament amb la creació d’una indústria alternativa innovadora generadora d’ocupació, caldrà, a més de plantejar objectius a llarg termini (com ja s’ha fet), seguretat jurídica i emetre senyals econòmics estables, que permetin atreure inversors interessats en projectes renovables. «És molt important que no es posin es treguin impostos o subsidis sense més, ja que un marc jurídic poc clar desincentiva les inversions», afegeix el director de la Càtedra BP de la Universitat Pontifícia Comillas.

Aconseguir zero emissions netes requerirà així d’una descarbonització radical de la combinació energètica, per la qual cosa els països desenvolupats hauran d’anar a un escenari de menor dependència de fonts d’energia brutes i consumir altres de baixes emissions de carboni. Una reducció de la dependència d’energies fòssils que, segons el parer d’Irene Lauro, s’haurà d’acompanyar d’una combinació energètica ben diversificada. «Malgrat que al que el sol i el vent poden proporcionar una energia infinita, però, presenten algunes limitacions a causa de la seva producció variable, ja que la seva capacitat de satisfer la demanda d’electricitat depèn de factors com la ubicació o el clima. Això posa de manifest la importància d’ una combinació energètica ben diversificada, amb solucions multitecnològiques amb diferents fonts que tendeixin a no estar correlacionades i que ajudin a garantir l’ estabilitat del sistema. La millora de la flexibilitat de la xarxa i la inversió tecnològica d’emmagatzematge d’energia també han de formar part de la solució, així com mecanismes de gestió de la demanda, que redueixin en consum mitjançant inversions per millorar l’eficiència energètica», conclou l’analistes de Schroders.

Per tant, malgrat les dificultats, la descarbonització total és encara possible.

Font: La Razón