22 titulars que recorren l’últim informe de l’IPCC sobre la mitigació del canvi climàtic

Poden aturar el canvi climàtic els agents que l’han provocat? Poden. Una altra cosa és que hi hagi voluntat. El Grup de Treball III (GT3) del Panell Intergovernamental d’experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC són les seves sigles en anglès) va publicar ahir la tercera de les quatre parts del Sisè Informe d’Avaluació (IE6). Aquest informe constitueix la revisió més completa sobre “com podem mitigar el canvi climàtic” des del 2014, quan l’IPCC va publicar el seu Cinquè Informe d’Avaluació (IE5). Dues són les conclusions clau de l’IE6. Primera: som a temps de parar el canvi climàtic, segons els científics. Segona: sense voluntat política i social, l’abisme acabarà obrint-se pas.

L’informe aborda una àmplia panòplia d’ítems, des de les mesures de mitigació i una anàlisi sectorial exhaustiva, fins al finançament, la col·laboració internacional o la reducció al zero net en ceodós (zero emissions netes de gasos d’efecte hivernacle). Per primera vegada en la història de l’ IPCC, inclou capítols dedicats a la tecnologia, la innovació i les mesures del costat de la demanda. El sisè informe d’avaluació (IE6), que ha estat qualificat com l’avaluació més autoritzada sobre com mitigar el canvi climàtic mai produïda, ha rebut, durant el seu procés de redacció, gairebé 60.000 comentaris de revisors experts i governs, inclou referències a més de 59.000 articles científics i ha estat aprovat per 278 autors.

22 titulars

Les dimensions de l’IE6 són senzillament formidables, i després inabastables en una peça periodística. Aquí (sota aquestes primeres línies) vam tractar de sintetitzar les claus de comprensió del mateix. Però abans, en tot cas, vam permetre’ns una certa llicència periodística: 22 titulars. 22 titulars que no pretenen resumir, només pretenen ser aldabonades (periodístics) a les portes de la consciència climàtica. 22 titulars que brollen de l’últim informe científic pel Panell Intergovernamental d’experts sobre Canvi Climàtic (Intergovernmental Panel on Climate Change) de Nacions Unides.

• L’1% més ric emet més del doble de CO₂ que el 50% més pobre

• Les petjades de carboni de les dones solen ser més baixes que les dels homes, sobretot a causa de la reducció del consum de carn i de la conducció

• Les emissions de gasos d’efecte hivernacle causades per l’home van assolir 59 GtCO2eq el 2019, el nivell més alt des de 1990

• Les persones amb un estatus socioeconòmic alt contribueixen de forma desproporcionada a les emissions i tenen el major potencial per reduir-les

• El canvi climàtic s’ha disparat a l’agenda dels polítics i dels mitjans de comunicació, però encara està lluny d’obtenir un nivell d’atenció i acció que l’escala de la crisi climàtica requereix

• Els científics estan convençuts que existeix l’oportunitat de limitar l’escalfament a 1,5 °C per a 2100

• El món va camí d’un escalfament de 3,2°C el 2100, llevat que es reforcin ràpidament les polítiques aplicades fins a finals del 2020

• La inversió climàtica és deu vegades menor del que caldria per evitar el +1,5ºC

• En l’actualitat existeixen lleis climàtiques “directes” centrades en la reducció dels GEH en 56 països que cobreixen el 53% de les emissions mundials el 2020, i els litigis climàtics van en augment.

• Entre 2010 i 2019, s’han produït descensos sostinguts en els costos unitaris de l’energia solar (85%), l’energia eòlica (55%) i les bateries d’ions de liti (85%)

• Entre 2010 i 2019, s’han produït i grans augments en el seu desplegament, per exemple >10 vegades en el cas de l’energia solar i >100 vegades en el dels vehicles elèctrics

• L’energia fotovoltaica (FV), l’energia solar concentrada (CSP) i l’energia eòlica terrestre i marina competeixen ara amb els combustibles fòssils pel que fa als costos anivellats de l’energia en molts llocs

• Per reduir l’ús global de combustibles fòssils, necessitarem sistemes d’electricitat amb zero emissions netes de CO₂ i una electrificació generalitzada del sistema energètic

• La major part de les emissions de metà procedeixen de les emissions fugitives de la producció i el transport de combustibles fòssils, i la major part (50-80%) es pot evitar amb les tecnologies actuals i assequibles

• Les infraestructures de combustibles fòssils existents i planificades esgotaran per si soles el pressupost de carboni restant per a 1,5 ºC sense ultrapassament

• Si se segueixen instal·lant infraestructures de combustibles fòssils sense disminuir, es “bloquejaran” les emissions de GEH i es deixarà d’assolir els 1,5 °C

• Les estimacions del cost de la mitigació per a la transició cap a la baixa emissió de carboni tendeixen a ser sobreestimades

• Entre 2020 i 2030, les inversions anuals han de ser de tres a sis vegades superiors als nivells actuals en tots els sectors per limitar l’escalfament a 1,5 °C

• Tenim prou capital i liquiditat per tancar la bretxa d’inversió i proporcionar la inversió necessària en la transició

• Més enllà dels evidents beneficis ambientals, la supressió de les subvencions als combustibles fòssils reduiria les emissions, milloraria els ingressos públics i els resultats macroeconòmics

• Els actius de carbó corren el risc de quedar varats abans de 2030, mentre que els de petroli i gas tenen més probabilitats de quedar varats cap a mitjan segle.

• L’agricultura, la silvicultura i altres usos del sòl van contribuir a una mica més d’una cinquena part (22%) de les emissions de GEH el 2019.

Aquest informe abasta alguns dels principals avenços en el nostre coneixement sobre la mitigació des que l’IPCC va publicar l’IE5 el 2014. En l’ actualitat, les publicacions sobre mitigació recullen, en gran mesura, l’ Acord de París de 2015, l’ augment dels compromisos de reducció a zero emissions netes i la creixent necessitat d’ acció de les parts interessades no governamentals, incloses les empreses, la indústria i les institucions financeres.

1. Des de l’IE5, les emissions de gasos d’efecte hivernacle segueixen en augment

No estem ni tan sols a prop d’assolir els objectius de París de mantenir l’escalfament per sota dels 2 °C, ni idealment d’1,5 °C. Les actuals contribucions determinades a nivell nacional (CDN) ens portaran a un escalfament d’aproximadament 2,7 °C aquest segle, o possiblement encara més. Si les emissions de CO₂ continuen al ritme actual, esgotarem el pressupost de carboni restant d’1,5 °C a principis de la dècada de 2030. Només la infraestructura energètica dels combustibles fòssils previstos i actuals ens compromet a unes 846 GtCO₂ (més del doble del que queda en el nostre pressupost de carboni d’1,5 °C) i cada any incorporem més infraestructura d’alta intensitat de carboni de la que desmantellem.

Dels gasos d’efecte hivernacle (GEI), el CO₂ és el que més escalfament provoca a causa de la seva elevada concentració i a la seva llarga permanència a l’ atmosfera. Malgrat els esforços per reduir les emissions, la crema de combustibles fòssils afegeix més CO₂ a l’ atmosfera, elevant la concentració atmosfèrica acumulada a nivells insostenibles. Entre els anys 1850 i 2019, el carbó, el petroli i el gas van representar aproximadament el 66% de les emissions de CO₂ acumulades, mentre que el canvi en l’ús de la terra va ser responsable d’aproximadament el 32%.

No obstant això, des de l’IE5, hi ha un major reconeixement de l’augment de les emissions de metà (CH4) i d’òxid nirós (N2O). Tots dos són GEH potents que retenen entre unes 34 i 300 vegades més calor que el CO₂ respectivament (en un període de 100 anys). El metà és responsable de gairebé una quarta part de l’escalfament causat per l’ésser humà fins a la data, i les concentracions estan augmentant més ràpid en l’actualitat que en qualsevol altre moment des de la dècada de 1980. Avui dia, les emissions de metà són dues vegades i mitja superiors als nivells preindustrials. Els autors del Resum per a Responsables de Polítiques (RRP) de l’IE6 a càrrec del Grup de Treball I (GT I) van destacar que una «reducció forta, ràpida i sostinguda» de les emissions de metà tindria doble impacte: limitar l’«efecte d’escalfament resultant de la disminució de la contaminació per aerosols», i millorar la qualitat de l’aire

Entre els anys 2008 i 2017, l’agricultura i les deixalles van ser les que més van contribuir a l’augment, seguits de la indústria de combustibles fòssils. No obstant això, calcular exactament quant i des d’on estan augmentant les emissions de metà és un tema d’investigació i debat constants. Per exemple, alguns investigadors han comprovat que el paper del gas d’esquist d’Amèrica del Nord (anomenat «fracturació hidràulica») s’ha subestimat significativament en el càlcul de les emissions mundials de metà.

Les emissions de N2O han augmentat un 20% des dels nivells preindustrials, i el major augment s’ ha observat en els últims 50 anys, degut principalment a l’ addició de nitrogen als camps de conreu a través de fertilitzants.

El 2018, les emissions mundials de GEH van ser aproximadament un 57 % més altes que el 1990 i al voltant d’un 43 % més altes que l’any 2000. Les emissions van seguir augmentant el 2019, moment en què van assolir aproximadament 59 GtCO2. No obstant això, el 2020, la pandèmia de COVID-19 va produir un gran descens històric de les emissions de CO2 procedents dels combustibles fòssils i de la indústria. Durant el punt àlgid dels confinaments a nivell mundial, les emissions diàries es van reduir un 17 % en comparació amb el 2019, nivells que no es veien des del 2006, i les persones de tot el món van poder tenir un breu alleujament de la mortífera contaminació de l’aire. Des d’aleshores, les emissions han repuntat i, l’any passat, van assolir el seu nivell més alt. Tanmateix, les investigacions han demostrat que reconstruir l’ economia d’ una manera més ecològica, sostenible, justa i enfocada en el clima representa una millor oportunitat que la breu interrupció d’ emissions provocada pels confinaments, la qual tindrà poc impacte a llarg termini.

2. Sense un impuls radical en l’ambició climàtica, les nostres esperances d’assolir els objectius de l’Acord de París d’1,5 °C i 2 °C sense «excés» estan fora de l’abast

Cada vegada és més probable que «excedim» les temperatures globals mitjanes d’1,5 °C i 2 °C (cosa que significa que la temperatura global mitjana supera temporalment, per dècades, l’objectiu de temperatura abans de tornar a disminuir. Això només pot ocórrer si es redueixen les concentracions atmosfèriques de GEH, la qual cosa s’aconsegueix mitjançant l’eliminació de diòxid de carboni [EDC], que no és una realitat en absolut [véase a continuación]). Cada vegada són més les investigacions que demostren que, per a un mateix augment de temperatura de fi de segle, és probable que l’excés produeixi més danys climàtics (alguns dels quals són irreversibles), com pèrdua de biodiversitat i condicions meteorològiques extremes, que si arribem a aquest punt sense excedir-nos.

Retardar la mitigació significa que hauríem de reduir més emissions cada any per poder complir amb l’Acord de París per al 2030. Ja coneixíem els perills del retard de la mitigació el 2014, quan l’IPCC va afirmar que les situacions amb altes emissions fins al 2030 tindrien més costos econòmics a llarg termini i que «incrementarien substancialment la dificultat de la transició» i «estrènyerien el rang d’opcions coherents amb… 2 ° C». Actualment, les reduccions d’emissions anuals mitjanes necessàries per romandre per sota d’1,5 °C són quatre vegades més altes del que serien si la mitigació i l’ambició col·lectives haguessin començat el 2010, segons l’UNEP. Això posa de manifest la necessitat d’actuar ràpid.

Els nivells d’inversió tampoc s’acosten al que necessitem per mantenir-nos en consonància amb l’Acord de París. L’Acord de París de 2015 va reconèixer el paper fonamental que exerceix el finançament, tant en la mitigació com en l’adaptació, ubicant els inversors i els compromisos financers en el centre de la política i l’acció climàtiques. No obstant això, el finançament climàtic només ha augmentat lleugerament des de l’IE5 i va assolir al voltant de 579.000 milions d’USD el 2018/2017. Aquesta xifra és unes deu vegades inferior als 6,3 bilions d’USD que es calcula que seran necessaris cada any fins al 2030 per complir amb l’Acord de París.

Des de l’IE5, la divisió entre el finançament climàtic públic i privat s’ha mantingut relativament estable (aproximadament un44 % la pública i un 56 % la privada el 2018). Tanmateix, el finançament privat ha superat la pública en el sector energètic, i progressivament en el transport, la qual cosa reflecteix un mercat d’ energies renovables més consolidat i el fet que els projectes ara es consideren menys arriscats. El sector privat està manifestant una creixent preocupació pels riscos de l’impacte climàtic, però els responsables de prendre decisions i les institucions financeres continuen subestimant els riscos econòmics relacionats amb el clima.

3. L’1 % més ric emet més del doble que el 50 % més pobre

Des de l’IE5, ha augmentat l’interès per la «responsabilitat a nivell nacional» del canvi climàtic, així com pel relacionat amb altres qüestions socials, de desenvolupament i de sostenibilitat. Estats Units és responsable d’aproximadament el 20 % de les emissions històriques acumulades, seguit de la Xina, Rússia, el Brasil i Indonèsia. No obstant això, no n’ hi ha prou amb considerar les emissions nacionals, ja que cal tenir en compte la desigualtat en la mida, la riquesa i la intensitat de les emissions de carboni de les poblacions. Si es consideren les emissions en relació amb la mida de la població, els països en desenvolupament tendeixen a tenir emissions per càpita més baixes i, si les emissions s’ estandarditzen en funció de la població, la Xina, el Brasil i Indonèsia ni tan sols figuren entre els 20 primers.

L’1 % més ric del món emet més del doble del 50 % més pobre combinat, segons l’UNEP. Entre les activitats que emeten molt, però que només beneficien uns pocs, s’inclouen els vols d’avions i la conducció de vehicles SUV. Per exemple, si les emissions dels SUV es comptabilitzessin com a país, aquest ocuparia el setè lloc al món. Tot i que la COVID-19 va fer que les emissions de carboni disminuïssin l’any passat, el sector dels SUV va continuar percebent un increment al respecte. El 2018, només del 2 % al 4 % de les persones van viatjar en vols internacionals, i l’1 % de la població mundial és responsable d’aproximadament la meitat del CO₂ que emeten tots els vols comercials. El sector de l’aviació és responsable del 2,4 % de les emissions mundials, per la qual cosa aquest 1 % d’usuaris podria estar generant uns 450 milions de tones de CO₂ a l’any, la qual cosa equival pràcticament a les emissions anuals de Sud-àfrica.

Les investigacions,entre elles el memorable informe IE6 del GT II del mes passat, revelen que el canvi climàtic afecta les persones de forma diferent, segons el sexe,la raça i l’origen ètnic, i tot això està relacionat amb la vulnerabilitat econòmica. Els grups marginats tenen menys accés a l’energia i la utilitzen menys. Per exemple, les petjades de carboni de les dones solen ser més baixes que les dels homes, sobretot a causa de la reducció del consum de carn i de la conducció, tot i que això varia de país a país. Tot i així, tot i que les dones solen generar menys emissions, la seva inclusió en la formulació de polítiques pot contribuir a millorar la política climàtica. Els grups que treballen pel clima ara reconeixen que aquest desavantatge és el resultat de la interacció de nombrosos sistemes d’opressió.

4. Però hi ha esperances: des de l’IE5, s’han multiplicat els compromisos nacionals i empresarials de zero emissions netes, i les energies renovables continuen superant les expectatives

A més, des de l’ IE5, s’ ha produït un augment substancial de polítiques, legislació i tractats en matèria de clima, tant a nivell internacional com nacional i subnacional. I el més important, l’any 2015, es va signar l’Acord de París. L’article 4 de l’Acord de París busca assolir un «equilibri entre les emissions antropogèniques generades per les fonts i l’absorció dels somriures de gasos d’efecte hivernacle», cosa que pot interpretar-se com a zero emissions netes de gasos d’efecte hivernacle (no només de CO₂). L’energia renovable també ha continuat superant àmpliament les expectatives, cosa que la converteix en una història d’èxit posterior a l’IE5. Només el 2020, la quantitat de nova capacitat elèctrica renovable es va incrementar en un 45 % fins a assolir els 280 gigavats, el major augment interanual des de 1999 (més informació en el següent requadre), mentre que els costos es van reduir considerablement en aquest període. A més, més recentment, el concepte de «zero emissions netes» ha irromput amb força en l’àmbit polític.

El 2014, l’IPCC no utilitzava directament el terme “zero emissions netes”, però considerava que limitar les emissions acumulades de GEH a zero era la clau per aturar el canvi climàtic. El 2018, l’IPCC va assenyalar que, per limitar l’escalfament a 1,5°C, les emissions de CO₂ s’haurien de reduir aproximadament un 45% el 2030 (en relació amb els nivells del 2010), i que el nivell de zero emissions netes a nivell mundial s’hauria d’assolir al voltant de l’any 2050. El GT I de l’IE6 (publicat l’agost de 2021) va destacar la necessitat no només de reduir les emissions de CO₂, sinó també de disminuir considerablement altres GEH. El 2019, el Regne Unit es va convertir en la primera economia del Grup dels Set (G7) a legislar per aconseguir les emissions zero. En l’actualitat, 136 països amb el 85 % de la població mundial, que representen el 88 % de les emissions globals, han fixat objectius de zero emissions netes, tot i que aquests objectius i els terminis per assolir-los continuen generant crítiques per ser molt poc precisos. Aquest document del 2021 exposa les formes en què els governs podrien començar a aportar transparència i rendició de comptes, factors que es consideren clau per assolir un nivell zero d’emissions netes de GEH, en compliment dels objectius de l’Acord de París.

L’informe del Grup de Treball III (IE6 GT III) és considerat la revisió més completa sobre com podem mitigar el canvi climàtic, des del Cinquè Informe d’Avaluació (IE5) el 2014 i els tres informes especials recents de l’IPCC (Informe especial sobre els impactes de l’escalfament global d’1,5 °C [SR1 .5], de 2018, l’Informe especial sobre el canvi climàtic i la terra [SRCCL] i l’Informe especial sobre l’oceans i la criosfera en un clima canviant [SROCC]) de 2019).

El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (Intergovernmental Panel on Climate Change, IPCC) va ser creat el 1988 per facilitar avaluacions integrals de l’estat dels coneixements científics, tècnics i socioeconòmics sobre (1) el canvi climàtic, (2) les seves causes, (3) les seves possibles repercussions i (4) les estratègies de resposta a implementar. Des d’aleshores ha preparat cinc informes i ara es troba en el sisè cicle d’avaluació (sixth Assessment Report, AR6). El Grup de Treball III de l’IPCC va publicar ahir el segon lliurament d’aquest Sisè Informe d’Avaluació: Sixth Assessment Report, Climate Change 2022: Mitigation of Climate Change, the Working Group III

*Informació elaborada gràcies a l’anàlisi del Global Strategic Communications Council (GSCC), xarxa internacional col·laborativa de professionals de la comunicació vinculats a les àrees de clima, energia i natura.

Font: Energies Renovables