COTITZACIÓ CO2 Tancament del 24-09-2026 86,19 €/T

Sí, la mobilitat sostenible és possible. Alejandro Castanera, setembre de 2019

Un dels grans reptes als quals la humanitat s’ha d’enfrontar donat el gran impacte que té en el nostre entorn és sens dubte la mobilitat. Suposa un gran repte doncs ens afecta a tots per igual i implica tants factors que és tremendament difícil de conciliar. Però no és impossible.

Darrerament es parla molt de la sostenibilitat al voltant de la mobilitat, la qual sol estar vinculada a la contaminació. Fem molt bé en preocupar-nos per la qualitat del nostre aire, però hi ha altres factors que juguen un paper fonamental en la qualitat de vida de les persones i que solem ometre. Parlem de la contaminació acústica, del col·lapós de la via pública, de les morts innecessàries en carretera, de l’ansietat i malestar que provoquen els tastos, dels canvis en els patrons migratoris dels animals per culpa d’avions i vaixells o la construcció d’autopistes, i així una llarga llista de problemes associats directament a quelcom tan bàsic com el nostre desplaçament d’un lloc a un altre.

Però, ¿és la mobilitat la generadora d’aquests mals, o som nosaltres, els humans, els que hem convertit quelcom tan natural com la mobilitat en un dels principals problemes del nostre temps? Jo crec que, com sempre, som nosaltres.

D’entrada, ens hem acostumat a desplaçar-nos pel món sense tenir en compte res més que el nostre dret a fer-ho, o el nostre dret a disposar de qualsevol producte o servei en qualsevol moment, vingui d’on vingui. La democratització del cotxe particular, l’aparició de les companyies aèries low cost o la construcció de creuers titànics, sumat al consumisme extrem al qual hem arribat, ens han portat a una situació totalment insostenible. I no és culpa de la mobilitat com a concepte, ni tan sols dels formats disponibles, és culpa de la nostra incapacitat per utilitzar-la amb una mica de cap.

Vivim lluny d’on treballem, portem els nens encara més lluny, ens anem de vacances a l’altra punta del món (i pretenem fer-ho en el menor temps possible i tantes vegades com puguem), agadem el cotxe sols per fer un trajecte que podríem fer en transport públic o fins i tot caminant, i ens queixem quan les administracions duen a terme restriccions a l’ús de determinats vehicles. ¡És ridícul!

És evident que no només depèn d’un mateix. Hi ha molts factors personals, professionals i fins i tot governamentals que ens impedeixen utilitzar la lògica ni l’eficiència en l’ús que fem de la mobilitat. No sempre podem treballar a prop de casa ni podem evitar agafar el cotxe un dia de pluja per portar els nens al col·legi. Tampoc hem de renunciar a visitar Austràlia almenys una vegada en la vida o anar a veure els nostres familiars que viuen en un altre país. Però el que sí que podem i hem de fer és, en la mesura del possible, reduir l’impacte que generem en desplaçar-nos en el nostre dia a dia. Només cal, en la meva humil opinió, una mica de sacrifici i sentit comú.

Per sort el món està prenent consciència d’aquesta situació i tant particulars, empreses com administracions ens estem posant les piles per solucionar un escenari que no només afecta la qualitat mediambiental, sinó que ataca directament el benestar a les ciutats del món.

Un bon camí que estem adoptant és, per exemple, el dels vehicles elèctrics. Una bona solució, que estic segur que no serà la definitiva, que pot millorar notablement la qualitat de vida en les cada vegada més superpoblades ciutats modernes. Com tota nova tecnologia, encara hi ha qüestions per resoldre i millorar, però crec que és el camí correcte.

Però no només es tracta de canviar el model energètic (gasolina vs electricitat) sinó també el tipus de vehicle. I és que, ¿de què serveix canviar el cotxe de gasolina/dièsel per l’elèctric? Ocupen el mateix espai, provoquen el mateix estrès als matins, generen el mateix nombre d’accidents i són substancialment més cars que els de gasolina (tot i que els estudis demostren que econòmicament val la pena fer el canvi). Això sí, són silenciosos i no ensumen l’aire a les ciutats. És un gran avenç, però em temo que això no és suficient per aconseguir una mobilitat sostenible com a tal.

La solució òptima passa per anar caminant, usar la bici o el transport públic. Això seria allò ideal per a una mobilitat sostenible de veritat. El problema és que entra en joc un altre concepte: la conveniència. Ahí resideix la clau de l’èxit de qualsevol nou sistema de mobilitat, ha de ser convenient perquè el ciutadà estigui disposat a donar el pas. Aspectes com la velocitat, la seguretat, la facilitat d’ús o l’abast, defineixen la conveniència de la mobilitat urbana, i sense ella difícilment podrà triomfar.

Aquesta línia de pensament és la que ha portat a marques com NIU, l’empresa de scooters elèctrics líder mundial i distribuïda per Motos Bordoy a Espanya, a plantejar un tipus de mobilitat basada en l’eficiència, la sostenibilitat i la conveniència d’ús. Tot això combinat amb una connectivitat que permet a l’usuari conèixer tot el relatiu als seus desplaçaments diaris i, així, guanyar consciència del seu impacte en desplaçar-se. Aquesta estratègia els ha portat a vendre més de 810.000 unitats en 5 anys i són tot un referent en el procés de transformació de la mobilitat a les ciutats, ja sigui per als particulars oferint-los productes amb gran disseny i solucions de motosharing, com per a les empreses de qualsevol sector que busquin un estalvi de costos notable i el compliment de les normatives europees que estan en caure.

Personalment crec que la mobilitat sostenible és possible, sóc un gran defensor i per això em dedico al que em dedico, però hem de prendre consciència del que suposa. Crec que el scooter elèctric és una gran solució per als habitants de les grans ciutats i per a les empreses que hi operen. I és que compleix amb els 3 punts que, al meu entendre, defineixen la mobilitat sostenible en una ciutat: 0 contaminació (acústica i de l’aire), alliberament d’espai i conveniència d’ús (és àgil, ràpid i segur). També creo i confio en el cotxe elèctric com a pas indispensable per a una descarbonització de la mobilitat, però crec que el seu accés a la ciutat hauria d’estar molt més limitat per esmenar la resta de problemes que generen com a mètode de mobilitat personal en centres urbans.

M’agradaria acabar tornant als aspectes més macro de la mobilitat, on també podem contribuir a una millora global. No cal convertir-lo en una obsessió, però tampoc em val el discurs de “jo com a individu poc puc fer”. No hi estic d’acord. Sí que es pot, i es pot fer molt. Podem utilitzar el tren lloc de l’avió, comprar productes de proximitat o permetre als nostres empleats més hores de work from home. Una vegada més, és qüestió de sentit comú.

Estic convençut, sobretot pel compte que ens porta, que aquestes línies i els debats que puguin generar, ja no tindran sentit en un futur no gaire llunyà, perquè haurem arribat a un moment tecnològic en què la mobilitat de l’ésser humà i de “les seves coses” tingui un impacte tan mínim en el nostre entorn que puguem enfocar els nostres esforços a resoldre altres qüestions. Però fins aleshores, ens toca prendre decisions, i cal fer-ho ja.

Alejandro Castanera
Brand Manager NIU Espanya

Empresa Membre de la Fundació Privada Empresa i Clima