La discòrdia sobre els mercats de carboni bloqueja la cimera del clima

La definició del funcionament futur dels mercats de carboni complica l’acord final de la cimera de Madrid. És la seva gran espina. Un escull insalvable, per ara. Les discussions van continuar la matinada de dissabte. La COP25 es perllonga un dia.

Les disputes tenen molt a veure amb les exigències europees. “Brasil, Estats Units i Austràlia volien instaurar un mercat de carboni que els permetés no fer res. I de vegades cal dir “no”. I aquest ha estat el moment”, expliquen fonts coneixedores de la negociació.

“En aquest moment, un dels esculls més importants és definir les regles que s’han d’aplicar als sistemes de comerç a nivell mundial, de quina manera traslladem les unitats que es comercialitzaven amb el protocol de Kioto a les unitats amb què es podrien comercialitzar, si tenim regles perquè puguin funcionar en l’acord de París”, assenyala la nit de divendres la ministra per a la Transició Ecològica en funcions, Teresa Ribera.

“Hi ha un principi sagrat per als països europeus i és que necessitem un sistema robust, que una tona emesa o no emesa de CO2 tingui el mateix valor i el mateix “pes” en qualsevol lloc del món que sigui emesa”, diu Ribera.

És un principi sagrat: haureu de ser un mercat robust”, assenyala Teresa Ribera

El principal assumpte de disputa per tancar l’acord és la definició exacta de les regles perquè comencin a operar.

Aquests mercats, que permetran el comerç d’emissions entre països (i en els quals es donarà entrada també a les empreses), han de servir perquè els governs puguin comprar drets sobrants a d’altres per poder complir els objectius recollits en les contribucions nacionals promeses.

Ademes, permetrien a les empreses compensar els seus gasos adquirint aquestes certificacions o contingents d’emissió, que representen quantitats de CO2 no emeses, i la supervisió de les quals estaria sota el control d’un organisme de l’ONU.

Els mercats van obtenir la llum verda a l’Acord de París; però, es tracta d’un instrument polèmic, molt controvertit.

Instrument molt polèmic

A la capital madrilenya s’havien d’aclarir dos assumptes bàsicament: primer, garantir l’aprovació de regles que evitin la doble comptabilitat de les reduccions de gasos aconseguides; i, en segon lloc, definir què es fa amb els drets existents fins ara (generats pel protocol de Kioto, que han precedit a l’acord de Paris).

Xina, Xina i Brasil volen que es puguin transferir a la nova etapa de l’acord de París tots els certificats de reducció d’emissions (CERs) generats a partir del protocol de Kioto. (Obtinguts a partir de projectes de desenvolupament net, com inversions en instal·lacions d’energies renovables, modernització en plantes industrials o restauració en zones forestals).

Xina, Índia o brasil desitgen que s’arrosseguin aquests drets sense cap control o tallapisa a la nova etapa.

Dos riscos: doble comptabilitat i excés de drets

Però això comporta dos riscos: que es doni una doble comptabilitat de reduccions (que es registri una reducció d’emissions al país de destinació i al país d’origen de la transferència) i que el mercat es vegi inundat per crèdits a baix preu… amb efectes molt perniciosos.

“Aquestes reduccions no poden computar en dos llocs”, ressalta la ministra en funcions. “Hi ha països que veuen això amb més lliçó i d’altres que volen ser molt estrictes, perquè si no, es desplomaria la credibilitat d’aquests drets o unitats i, fins i tot, del sistema mateix”, afegeix Ribera.

La UE invoca la necessitat de preservar la “integritat ambiental”, argot que expressa el temor a que tot això no condueixi a beneficis reals i concrets.

Fonts de la negociació afegeixen que, si es produeixen una sobreabundància de drets, els preus baixarien, amb la qual cosa es podria crear un simple esquema de compensació i fer fracassar la meta global de reduir emissions.

“Ens ha costat molt tenir un mercat europeu de drets d’emissió ben organitzat. I tot això no es pot tirar per la borda”, diu Joaquim Nieto, representant a Espanya de l’OIT, per justificar la necessitat d’un mercat eficient.

A Europa funciona des de fa 10 anys el mercat de drets d’emissió, però hi ha hagut llargs períodes amb un mal funcionament, amb molt baixos preus -ara estan a 15 euros la tona de CO2 no emesa-; el que no estimulava la reducció d’emissions de CO2 i per tant la transformació energètica cap a una descarbonització.

Ara, Endesa vol tancar la planta tèrmiques d’As Pontes (Galícia) perquè justament ja no és rendible comprar els drets d’emissió. “S’ha vist que, de vegades, aquests mercats funcionen; aquest és el cas”, diuen les fonts consultades.

Els riscos de la sobreabundància de drets

A més, si es donés una sobreabundància de drets (perquè molts països tinguessin excedents), fins i tot podria donar-se el cas que alguns països preferissin vendre les seves pròpies reduccions d’emissions, en lloc d’usar-les per complir les seves pròpies metes.

S’hauria creat un pervers incentiu per evitar augmentar l’ambició climàtica.

Mentrestant, un grup de deu països liderats per Costa Rica s’han unit durant les negociacions per incorporar els anomenats Principis de Sant Josep per a l’Alta Integritat dels Mercats Internacionals de Carboni amb l’objectiu de crear un mecanisme “just i sòlid”.

Així ho subscriu un grup integrat per Costa Rica, de Suïssa, Belice, Colòmbia, Paraguai, Perú, Illes Marshall, Vanuatu, Luxemburg i Illes Cook.

La conferència ha entrat en una fase de pròrroga; les negociacions han continuat tota la nit, però a les 9 del matí de dissabte encara no existia un text per ser portat al plenari, que no ha estat convocat encara.

Les negociacions van continuar tota la nit, però les posicions segueixen enquistades

Aquest grup de països va presentar a la presidència de la COP de Xile un conjunt de principis que descriuen les condicions per a l’acord.

Els principis de Sant Josep són onze condicions que van des d’assegurar la integritat ambiental fins a evitar la doble comptabilitat, evitar el traspàs de crèdits anteriors a 2020 al nou sistema, bloquejar tecnologies incompatibles amb la reducció d’emissions o garantir finançament per als països en desenvolupament.

Necessitem regles molt estrictes per a aquests mercats; si no les podem tenir aquest any, no importa; les tindrem l’any que ve. Tenir aquestes regles no és condició sine quan per a l’èxit d’aquesta cimera”, declarava aquesta setmana Manuel Pulgar-Vidal, responsable d’energia de WWF i que, com a ministre d’energia, va presidir la COP20 de Lima.

“És preferible que no hi hagi acord que un mal acord”, va asseverar també el dimarts Fran Timmermans, vicepresident de la CE.

Fons d’ adaptació: demanda dels països pobres

Així mateix, en aquest debat s’hauria d’aclarir si amb aquestes noves transaccions es finança també el fons d’adaptació, amb el qual se sufraguen ara els programes per recolzar la capacitat de sobreposar-se als efectes del canvi climàtic de les zones vulnerables . Aquest fons es nodreix amb una part dels certificats CERs del protocol de Kioto.

“Es tracta de veure quin percentatge d’aquests nous intercanvis va destinat al fons d’adaptació i com es pot disposar d’una figura equivalent que també permeti disposar de recursos”, afegeix Ribera.

“El resultat de l’article 6 de la COP25 -el que parla del mercat de carboni- hauria de proporcionar pautes sòlides per garantir la integritat ambiental i crear un fort senyal del preu del CO2 i fomentar l’ambició climàtica”, assenyala Carlos Salle Alonso, en declaracions a Bloomberg.

Posició del Brasil

Brasil és la més ferma partidari d’aquests mercats. I sobretot vol aprofitar els romanents del protocol de Kioto. Entén que no es dóna una doble comptabilitat; perquè aquests certificats -argüeix- estan al marge del seu compromís recent de l’acord de Paris (el qual, segons la seva interpretació, suposa un esforç addicional).

En canvi, la major part de països discrepen del Brasil i de la seva interpretació.

Interessen al sector de l’ aviació civil

D’altra banda, falta per aclarir si aquests crèdits són elegibles i utilitzables pel sector de l’aviació internacional (esquema Corsia de l’Organització Internacional de l’Aviació Civil).

El sector del trànsit aeri (que no està subjecte a compromisos vinculants de reducció de gasos amb el paraigües de l’ONU) ha fixat pel seu compte un topall màxim d’emissions a partir de l’any 2021, i promet compensar aquest excés de gasos a partir d’aquell moment adquirint drets al mercat.

Seran “el major comprador de crèdits”, diu Lola Vallejo, experta de l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI) amb seu a París.

Hidroelèctriques amb impactes en zones indígenes

L’Associació Internacional de Comerç d’Emissions, així com les empreses del sector del petroli i del gas, recolzen aquests mercats.

Tanmateix, tots aquests mercats inspiren molta desconfiança. A

Tot i que 96 països han recollit en les seves promeses davant l’ONU les iniciatives del comerç de carboni, només vuit han dit explícitament que les realitzessin per assolir els seus compromisos (Canadà, Japó, Liechtenstein, Mònaco, Nova Zelanda, Noruega, Corea del Sud i Suïssa).

Alguns d’aquests crèdits, a més, tenen uns peus de fang. Per exemple, els que es generen a partir d’ activitat demostrades de restauració de zones boscoses.

L’acord de Paris diu que aquestes “activitats han de ser reals mesurables a llarg termini”. Però si aquest bosc es crema -i deixa d’absorbir CO2 de l’atmosfera- ja perd la seva condició com a factor de millora ambiental. ¿On quedaria aquí la integritat ambiental?

Altres efectes perversos es poden donar quan aquests crèdits procedents d’inversions polèmiques i amb impacte socials i humans (posem per cas una central hidroelèctrica) com les que interfereixen sobre els llocs habitats per poblacions natives a Sud-amèrica.

Altres punts de discrepància en aquesta cimera es refereixen a com es concreta la crida perquè els països abordin amb major ambició els plans d’acció climàtica. En paral·lel, els països en desenvolupament volen que les nacions industrialitzades rendeixin comptes sobre les seves activitats abans del 2020, inclòs el finançament a les nacions menys avançades en matèria de mitigació i adaptació al canvi climàtic.

Font: La Vanguardia