La UE salva el pla d’emissions zero el 2050 malgrat Polònia

La UE ha aconseguit esquivar el veto de Polònia i en la matinada d’aquest divendres ha pactat l’objectiu d’emissions zero de CO2 el 2050. L’històric acord, que converteix Europa en el primer continent que es proposa una descarbonització pràcticament total, ha quedat emprenyat en part pels dubtes sobre la credibilitat del compromís de diversos Governs, molt en particular, el polac.

La Varsòvia de Kaczynski, l’escepticisme del qual cap al canvi climàtic és ben conegut, ha obligat a incloure en el pacte una falca en la qual avisa que “en aquests moments, no es pot comprometre a complir l’objectiu”. Però de manera significativa, el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, no ha impedit, com hagués pogut, que les conclusions del Consell Europeu recullin per primera vegada la meta de reduir un 100% les emissions netes en els pròxims 30 anys.

Les conclusions del Consell Europeu són el pistoletazo polític de sortida per al Pacte Verd aprovat per la Comissió Europea d’Ursula von der Leyen el passat dimecres. I s’inicia així el compte enrere per a la revisió de totes les directives, des de la d’eficiència energètica fins a la d’energies renovables, que jalonaran el camí cap a l’objectiu de 2050.

Res indica que el camí legislatiu vagi a ser fàcil. I les resistències augmentaran a mesura que l’objectiu a llarg termini es tradueixi en mesures concretes per aconseguir una neutralitat climàtica que, com reconeixen les conclusions del Consell Europeu, “requerirà superar grans desafiaments”. No només Polònia tindrà dificultats. També capitals com Berlín temen l’enduriment de la senda d’ajust, amb un augment de la retallada d’emissions el 2030 del 40% al 50% o 55% (com proposa la Comissió) que fa tremolar la indústria alemanya, en particular l’automobilística.

Les organitzacions mediambientals, poc donades a donar-se per conteses, han celebrat l’acord, des de Greenpeace a CAN (Climate Action Network), com “un pas vital” cap a l’objectiu de 2050, encara que lamenten la reserva de Polònia i la referència expressa del pacte a què alguns Estats membres utilitzaran l’energia nuclear com a part del seu mix energètic (exigència plantejada per República txeca i secundada, entre d’ altres, per França).

Però l’èxit de la cimera d’aquest dijous ha estat posar en marxa el rellotge de la reconversió industrial i tecnològica, tot i que per fer-ho hagi hagut de recórrer a una fórmula tan cridanera com aprovar unes conclusions per unanimitat i, alhora, subratllar que un dels signants no està encara disposat a complir-les.

“Crec que Europa necessita de creativitat per fer avançar el projecte europeu”, va assenyalar el president del Consell Europeu, Charles Michel, després d’aprovar-se a la una de la matinada les conclusions de la cimera. “Per garantir la unitat i respectar alhora les peculiaritats de cada país, cal imaginació però sense perdre la brúixola”, va afegir Michel qui, com a antic primer ministre de Bèlgica (2014-2019) en un Govern que unia des de liberals a independentistes té una llarga experiència en compromisos aparentment impossibles.

Von der Leyen també s’ha donat per satisfeta amb el recolzament polític al seu Pacte Verd i ha anunciat que seguirà endavant amb les propostes necessàries que “són per a tot Europa”. La presidenta de la Comissió entén que la reserva de Polònia no es deu a una objecció a l’objectiu final de 2050, sinó alhora que Varsòvia “vol tenir una visió més concreta de la nostra proposta sobre el Fons de transició”. Una vegada que es concreti aquest pla, que aspira a mobilitzar fins a 100.000 milions d’euros en inversió, Polònia podria pujar-se a un tren la partida del qual, en qualsevol cas, ja no pot frenar. A partir d’ara, gairebé totes les normes necessàries per al Pacte Verd, llevat de les de fiscalitat, es poden aprovar per majoria qualificada, sense que cap país, tampoc Polònia, tingui dret de veto.

L’acord del Clima és, a més, un avís per a navegants de l’Europa que ve després de la sortida del Regne Unit (més a prop que mai després de l’esclatant victòria de Boris Johnson en les eleccions de dijous) i després del proper relleu en el Govern alemany. L’era d’Angela Merkel com a canceller alemanya s’ha caracteritzat pel que ella va definir com “el mètode de la Unió”, és a dir, un sistema que trasllada el motor de la integració europea des de la Comissió Europea al Consell Europeu.

El canvi ha convertit les cimeres en el semàfor imprescindible per posar en marxa qualsevol iniciativa comunitària, fins i tot les que es podien haver aprovat per codecisió entre el Consell i el Parlament Europeu. La fórmula ha donat a Berlín el dret de veto previ sobre qualsevol mesura, en particular, durant la crisi financera. Però passada la crisi, aquesta possibilitat de veto ha començat a ser utilitzada també per altres Estats membres per frenar al Consell Europeu plans que, en altres fòrums, no haurien pogut obstaculitzar.

La fórmula utilitzada en aquesta última cimera europea de l’any indica que el nou president del Consell, molt pròxim al president francès Emmanuel Macron, no té intenció d’aplicar a rajatabla el “mètode de la Unió” de Merkel. La unanimitat serà sempre l’objectiu. Però les fórmules imaginatives permetran una via d’escapament per no obligar els 27 a avançar sempre al ritme del soci que desitja anar més lent.

El risc del possible acceler és que es resquebreixi encara més la confiança entre els socis comunitaris, ja molt danyada per les successives crisis de l’última dècada (financera, migratòria, Brexit). La Comissió Europea de Jean-Claude Juncker ja va intentar esquivar el veto de països com Hongria o Polònia en la reforma de la política d’asil. I tot i que va aprovar les quotes de repartiment de refugiats, mai va aconseguir que s’aplicaran de manera efectiva i només va aconseguir engrandir la perillosa bretxa amb Budapest i Varsòvia.

L’objectiu d’emissions zero el 2050 també toca, com la política migratòria, fibres molt sensibles de la vida política de cada país, amb tremendes repercussions amb aspectes tan importants com la mobilitat, la producció industrial i fins a la manera de consumir i alimentar-se. La UE de moment ha aconseguit fixar la meta malgrat Varsòvia. El repte que té ara per davant és avançar cap a ella sense que ningú se senti exclòs i sense que la regeneració climàtica ampliï les enormes diferències de riquesa i benestar que encara hi ha entre els diferents socis de la Unió.

Font: El País