La gran ocasió. Robert Navarro, gener 2020

Sol dir-se que tot allò bo de la vida engreixa, és pecat o està prohibit. Des d’allà es tracta d’una exageració, però aquest dit evoca bé una certa tendència natural cap a la compensació, de tal manera que allò que ens convé no sempre és placenter, accessible o fins i tot possible. No obstant això, de tant en tant els astres s’alineen per aconseguir que el convenient i allò desitjat vagin en la mateixa direcció. Són ocasions que de cap manera es poden desaprofitar.

Les diferents alternatives a l’ hora de triar les fonts d’ energia es poden analitzar molt bé sobre la base de l’ anomenat trilema energètic, que és aquell que considera tres factors determinants a l’ hora de jutjar la conveniència o bondat de cada font: la competitivitat, la sostenibilitat i la garantia de subministrament o gestionabilitat. Així, l’ energia perfecta seria aquella que es pot obtenir amb un baix cost, en el moment en què es necessita i sense afectar negativament el medi ambient. ¿Una utopia? Potser no tant, i cada vegada menys, des d’allà.

El factor mediambiental, que en aquest moment històric ha pres un protagonisme sense precedents a causa de la greu amenaça de la crisi climàtica, era irrellevant quan la revolució industrial va descobrir els combustibles fòssils com una forma eficient, senzilla i competitiva d’aconseguir energia. Per exemple, un vaixell de vapor resultava molt més operatiu que un de vela, en no dependre del recurs eòlic per poder navegar. A ningú li importava que emetés fum, per la qual cosa l’opció era clara i incontestable.

Però, amb el temps, els inconvenients mediambientals de l’explotació massiva dels combustibles fòssils s’han anat fent evidents, fins a arribar al dia d’avui, en què l’emergència climàtica ens obliga a actuar urgentment per reduir el seu ús i així no agreujar la crisi en marxa. En aquest context, el món torna la vista cap a les fonts renovables, al seu dia considerades poc més que una alternativa exòtica, en mans d’uns pocs outsiders vinculats a moviments progres, hippies i similars curiositats. I les renovables han respost, incrementant la seva competitivitat de forma gradual i constant fins a ser les energies no només més netes sinó més competitives.

Amb això, dos dels tres vèrtexs del dilema ja tenen un clar guanyador. Falta el tercer, però cada vegada menys. Ens queda rematar el repte de la gestionabilitat, ja que, per la seva naturalesa, la majoria de les energies renovables i, en concret, l’eòlica i la solar fotovoltaica –les dues que en aquest moment poden competir de tu a tu amb les fonts convencionals– depenen d’un recurs variable i no sempre fàcil de predir. I en això s’està ara, tractant de desenvolupar solucions que van des de l’emmagatzematge, cada dia més competitiu, fins a la gestió de la demanda, passant per les interconnexions. Són moltes les iniciatives i les eines que es poden implementar per fer possible i realista un futur 100% renovable, i totes elles resulten útils: centrals de bombament, bateries connectades per regular la xarxa, vehicles capaços d’acumular i bolcar energia de forma intel·ligent, eines digitals de demand response, etc. I realment no estem lluny de la solució, ja que les tecnologies existeixen i els seus costos baixen dia rere dia. Molt bones notícies, doncs. Només falta el que probablement sigui el més important: la voluntat inequívoca del ciutadà per adaptar els seus hàbits, repensar les seves prioritats i ajudar, cadascú amb el seu gra o el seu puny de sorra, a revertir l’actual situació, ja d’emergència, pel bé del planeta i de les generacions futures. No perdem ni un segon en aquest emprenyament.

Robert Navarro

Managing Director d’Innogy Spain

Empresa Membre de la Fundació Privada Empresa i Clima