Els EUA surten de l’Acord de París: què passa ara amb la lluita climàtica?

Fins aquest 4 de novembre tan sols set països romanien al marge de l’Acord de París enfront dels gairebé 190 que sí que s’han adherit a aquest pacte internacional contra el canvi climàtic. Aquest dimecres s’ha consumat la sortida de París d’Estats Units, que s’alinea així amb Eritrea, Iran, Iraq, Líbia, Sudan del Sud, Turquia i Yemen. Tanmateix, cap d’ells té ni la importància ni ha contribuït tant a generar el problema de l’escalfament global com EUA, el país que ha expulsat més gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera en la història (encara que actualment sigui el segon emissor per darrere de la Xina).

L’abril del 2016, Barack Obama, llavors president estatunidenc, va ratificar l’Acord de París, cosa que va ajudar que el tractat entrés en vigor fa avui just quatre anys. Però el republicà Donald Trump, el seu successor i furibund detractor de totes les polítiques mediambientals d’Obama, va anunciar que treia al seu país del tractat. La sortida no s’ha pogut fer efectiva fins ara a causa de diverses clàusules incloses en l’acord climàtic. I pot quedar-se en una anècdota en cas que Joe Biden aconsegueixi vèncer a Trump en les eleccions presidencials. El demòcrata ha deixat clar que tornarà al més aviat possible. Aquestes són algunes de les claus sobre el que pot ocórrer a partir d’ara amb l’Acord de París i la lluita internacional contra l’escalfament global.

¿Què és l’Acord de París?

Els negociadors de gairebé 200 països van tancar l’Acord de París el 12 de desembre de 2015 a la capital francesa. És el pacte internacional que ha de substituir el Protocol de Kioto, que data de 1997 i la vigència del qual acaba el 31 de desembre d’enguany. Tots dos tractats són fruit del desenvolupament de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de l’ONU (1992). Trump només ha denunciat l’Acord de París, per la qual cosa Estats Units seguirà formant part de la convenció, igual que altres 195 països (pràcticament tots els del món).

L’objectiu del pacte tancat a la capital francesa fa cinc anys és aconseguir les reduccions de gasos d’efecte hivernacle necessàries perquè l’escalfament global, que ara és irreversible, sigui el menys catastròfic possible. L’acord fixa com a meta que l’augment de la temperatura mitjana del planeta no superi els 2 graus respecte a l’era preindustrial i que en la mesura del possible es quedi per sota d’1,5 (l’escalfament ronda ja 1 grau).

¿Com s’aconsegueixen els seus objectius?

Per aconseguir aquesta meta tots els països que s’hi adhereixin han de presentar plans de retallada de les seves emissions, que es coneixen pel nom de “contribucions determinades a nivell nacional” (NDC, les seves sigles en anglès). A diferència del Protocol de Kioto, l’Acord de París obliga tots els signants a retallar els seus gasos d’efecte hivernacle; en el cas de Kioto només havien de fer-ho els països desenvolupats. Però, per aconseguir que EUA no es tornés a despenjar del pacte, com va ocórrer amb Kioto, el text de París es va netejar de fórmules vinculants i de metes concretes imposades des del tractat als països signants. És a dir, l’objectiu de cada pla nacional de retallada l’estableix cada Govern voluntàriament. Després, la suma de tots aquests plans ha de col·locar el planeta a la senda de l’1,5 i els 2 graus. En aquests moments, les propostes de tots els signants no són suficients i portarien a un increment de la temperatura mitjana d’almenys 3 graus, segons els càlculs de Nacions Unides.

¿Quins efectes té la sortida d’EUA?

El que passi amb l’Acord de París i la lluita contra el canvi climàtic depèn ara en gran mesura del resultat electoral als EUA. Si guanya Biden, el país nord-americà podria tornar de forma molt ràpida al pacte. “Estats Units pot tornar a adherir-se a l’Acord de París en qualsevol moment”, explica un portaveu de l’àrea de canvi climàtic de l’ONU. En el seu programa el demòcrata assegura que “el dia 1” del seu mandat (que arrencarà el 20 de gener si guanya) reincorporarà al seu país al tractat. Si Biden empra la mateixa via que va utilitzar Obama per adherir-se el 2016 —una ordre executiva—, un mes després de dictar aquesta norma EUA tornaria a estar dins de París, com estableix el mateix acord en el seu articulat. És a dir, per al febrer o el març Estats Units podria haver tornat.

¿Quin pla de retallades planteja Biden?

El dubte següent, que Biden no ha aclarit en el seu programa, és el pla de retallada d’emissions (NDC) que es fixarà el demòcrata i les metes concretes. Quan el 2014 s’estaven discutint els detalls de l’Acord de París, l’Administració d’Obama va establir un objectiu de retallada per al 2025 d’entre un 26% i un 28% respecte als nivells de 2005. Per aconseguir-ho el seu Govern havia aprovat un programa d’energia neta, que va ser frenat pel Tribunal Suprem d’EUA primer i després derogat per Trump. Segons la consultora Rhodium Group, el 2019 les emissions d’EUA havien caigut un 12,3% respecte als nivells de 2005. Biden ha promès un pla de dos banals de dòlars per impulsar les renovables i la transició energètica. S’ha compromès que el seu país assoleixi les emissions netes zero el 2050, tot i que no ha establert encara cap meta específica per al 2025 o el 2030, que és la que ha d’aparèixer a l’NDC del seu país.

¿I si guanya Trump?

Si Trump és reelegit no hi haurà en el curt termini cap gran efecte. Fins i tot, EUA podria seguir participant en les negociacions anuals ja que segueix sent membre de la convenció de l’ONU sobre canvi climàtic, expliquen les mateixes fonts de Nacions Unides. Aquest país haurà de seguir presentant els seus inventaris anuals de gasos d’efecte hivernacle, per exemple. Això sí, el Govern federal no es fixaria com ha fet la immensa majoria del món objectius de retallada d’emissions.

El problema és que Estats Units és un actor imprescindible en la lluita contra el canvi climàtic. Imprescindible perquè acumula gairebé el 14% de tots els gasos d’efecte hivernacle del món i perquè és un dels països que més hauria d’ajudar econòmicament els Estats menys desenvolupats a afrontar les conseqüències negatives d’un escalfament al qual ells gairebé no han contribuït. L’Acord de París estableix com a meta també la mobilització de 100.000 milions de dòlars a l’any per ajudar els països amb menys recursos i Estats Units hauria de ser un dels principals contribuents, quelcom que Trump rebutja de pla.

¿Hi pot haver un efecte contagi?

Alguns analistes temien fa quatre anys que l’Acord de París es desmoronés després del portaveu de Trump. Però no s’ha produït un efecte contagi. L’únic que s’ha sumat al rebuig explícit al tractat seguint els passos de Trump ha estat el president turc, Recep Tayyip Erdogan, que s’ha negat al·legat al seu país (que acumula l’1,1% de les emissions mundials) ho ratifiqui. La resta dels que no s’hi han adherit són països petroliers, com Iran (1,9% de les emissions mundials), Irak (0,5%) i Líbia (0,15%), o països en greus dificultats com Eritrea, Sudan del Sud i Yemen, amb emissions pràcticament insignificants en l’escenari internacional. Aquest estiu el Parlament d’Angola, un altre dels països que encara no havia ratificat el tractat, va aprovar per unanimitat sumar-se per fi a l’Acord de París.

La sortida de Trump no ha impedit tampoc que la Unió Europea (9,13% de les emissions mundials) hagi seguit apostant per l’Acord de París i s’hagi compromès a assolir el 2050 la neutralitat climàtica —que el balanç entre els gasos d’efecte hivernacle emesos i els absorbits per somnis com els boscos sigui zero—. La neutralitat per a mitjan segle és bàsica per complir la meta de l’1,5 graus. Xina (29,7% de les emissions) també va anunciar fa unes setmanes que arribarà a la neutralitat de carboni el 2060.

¿Quins altres actors són importants?

L’equip de Trump ha realitzat durant el seu mandat una contrareforma mediambiental amb la derogació d’un centenar de normes i límits a les activitats més brutes i contaminants. A més, ha situat en llocs clau d’importants organismes federals —com en l’Agència de Protecció Ambiental— a negacionistes del canvi climàtic i persones vinculades a la indústria dels combustibles fòssils. Però, paral·lelament, dins d’Estats Units alcaldes i governadors de molts Estats s’han fixat metes de descarbonització i de reducció d’emissions. I un gran nombre de multinacionals han assumit com a propis els objectius de l’Acord de París. Tot això, unit als costos cada vegada més competitius de les energies renovables, limita alguna cosa el dany que quatre anys més de mandat de Trump podria fer a la lluita contra el canvi climàtic.

Font: El País