Capturar i donar ús al diòxid de carboni, el gran repte pendent

“No n’hi ha prou amb reduir les emissions de diòxid de carboni (_CO2) –principal gas causant de l’escalfament global–, hem de capturar el carboni que ja hem emès si volem frenar el canvi climàtic”, adverteix Mariano Marzo, director de la càtedra de Transició Energètica UB-Fundació Repsol.

Un recent informe de la Comissió Econòmica per a Europa de l’ONU (Uneix) incideix en què la captura, ús i emmagatzematge de carboni (CCUS, per les seves sigles en anglès) és “crucial” per acostar-se a l’objectiu de limitar l’escalfament global i urgeix al desplegament a gran escala d’aquestes tecnologies. El motiu: el gas que emetem avui a l’atmosfera se suma al que la humanitat porta emetent des de l’època de la revolució industrial (vegeu text complementari).

Urgència

Un informe de l’ONU demana a la UE un ràpid desplegament a gran escala

Es tracta de desenvolupar tecnologia capaç de fer el que la natura (amb els seus boscos, aiguamolls i praderies de posidònia) feia de forma natural i en equilibri abans que la humanitat comencés a canviar el clima. La mateixa mà que ha trencat aquest equilibri ha d’ara trobar la manera de regular de nou el termòstat del planeta Terra.

“Ja hi ha tecnologia capaç de capturar _CO2 directament de l’aire. El problema és el seu elevat preu”, indica Joan Ramon Morante, director de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC). Abaratir aquests costos requereix grans inversions econòmiques. “Només per a Europa, s’estima que es necessitaran 320.000 milions d’euros per al desplegament de CCUS planificat per al 2050, més altres 50.000 milions per a la infraestructura de transport requerida”, calcula l’ONU en el seu informe.

Març assenyala que són molts els projectes d’investigació en aquesta línia que s’han presentat a les ajudes europees per a la recuperació de la crisi de la covid, però adverteix que no serà suficient. “Tot això acabarà repercutint a la butxaca del consumidor final, que tard o d’hora haurà de pagar per les emissions que es deriven de les seves activitats diàries”, explica.

Amb la inversió necessària, Març afirma que les tecnologies per a la captura, ús i emmagatzematge de carboni “es troben en la fase en què estaven les energies renovables fa deu o quinze anys”. Menys optimista és Paco Ramos, d’Ecologistes en Acció, qui veu “fantasiosa” l’opció de captar CO2 directament de l’aire. “Van a ser quantitats molt ínfimes”, assegura. “Ens estan venent una il·lusió”, afegeix el portaveu de l’entitat ecologista.

Més enllà de la viabilitat econòmica d’aquesta tecnologia i de la seva idoneïtat o no, la segona part és: ¿què fem amb el carboni una vegada l’hem capturat? En l’ actualitat, el _CO2 que algunes indústries aconsegueixen captar en els seus processos de combustió és injectat en explotacions petrolíferes per obtenir més combustibles fòssils. Quan ja no queda petroli o gas per extreure, aquests jaciments s’ utilitzen també com a magatzems.

Paco Ramos alerta del risc de fugues pels moviments sísmics. “No és un risc gaire alt, però sí que cal tenir-ho en compte”, assenyala. Coincideix Víctor Vilarrasa, investigador a l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (Idaea-Csic): “És un sistema bastant segur, la qual cosa no significa que no s’hagi de controlar perquè no hi hagi fuites”. “A Noruega porten 25 anys realitzant-lo i s’han ofert a emmagatzemar el _CO2 d’Europa”, afegeix l’investigador. Vilarrasa assenyala també que a Espanya hi ha molt pocs projectes d’investigació en aquesta línia “perquè fa ja uns anys es va deixar de destinar diners a aquest tipus de projectes”.

Tot i això, Mariano Marzo apunta que el gran repte no és emmagatzemar el carboni capturat, sinó aconseguir que deixi de ser considerat un residu i es converteixi en recurs per a la fabricació de multitud de productes: des d’aliments, plàstics, formigó, passant per temes més específics com el cultiu de microalgues fins a la fabricació de cervesa, entre moltes altres opcions que estan en estudi.

Font: La Vanguardia